Precisament en aquella dècada, la dels 60, Hopper anava a tot arreu amb la seva cámera Nikon, fotografiant tot allò que veia i vivia, des de les carreteres per les que viatjava fins a les festes de Hollywood a les que feia acte de presència, passant pels rodatges dels films en els que hi participava, les reunions d’amics, les exposicions de col·legues seus i les manifestacions de caire reivindicatiu en les que hi participava activament. Amb el seu objectiu va acabar fotografiant a actors, estrelles de la música del moment o gent anònima, convertint el seu treball en tot un retrat de l’excitant i convulsa dècada dels 60.

Ara l’editorial Taschen edita el llibre Dennis Hopper: Photographs 1961-1967, en una edició limitada de 1500 unitats, autografiades per el propi autor i a un preu realment prohibitiu de 600 euros. En ell hi trobem totes les fotografies que va fer durant aquells anys, un terç d’elles totalment inèdites fins aquest moment, seleccionades pel propi Hopper i el galerista Tony Shafarazi. Instantànees de companys de Hopper com Paul Newman o Andy Warhol, entre d’altres, o la particular i excel·lent visió que tenia per captar l’entorn, mostrant-nos un fotògraf inquiet i realista, estètic i efectiu en parts iguals, i que utilitzava el blanc i negre o el color de forma brillant.

Un llibre recomanable, per aquells que tinguin una bona butxaca i al mateix temps apreciï la fotografia com el que és, un art. Els que busquin postes de sol o paisatges lluminosos sense cap tipus de posicionament artístic, aquest no és el seu llibre, perquè aquí no hi trobem postals, sinó instantànees atrevides que documenten perfectament una època i una forma d’entendre un art.

Corbijn de seguida va enviar fotografies a diferents revistes. I li van publicar. No obstant, també li van tancar portes als nassos; va rebre una carta d’una productora indicant que no volien les seves fotos, perquè eren massa fosques, brutes, i que els artistes sortien desmillorats. Corbijn no va fer cas. Va aprofitar al màxim uns anys, com ell indica, on era factible apropar-se a les estrelles del rock; després calia el talent i el treball per obtenir el sí dels artistes, però ja d’entrada, era molt més senzill. No calia tenir amiguets ni ser el fill de per accedir-hi.

David Bowie, Captain Beefheart, The Rolling Stones, Miles Davis, Joy Division, U2, REM, Depeche Mode, Nirvana, Tom Waits, Elvis Costello, PJ Harvey, Johnny Depp, Kylie Minogue… la llista d’artistes que ha passat per la seva càmera és infinita. Diuen que Corbijn crea artistes amb les seves fotografies; que la seva mirada atorga una força i un nivell que alguns artistes ni mereixen. Hi ha una anècdota amb Duran Duran: un amic de Corbijn li va recomanar que no els hi fés fotos perquè engrandia a una banda mediocre.

En el documental prenen força protagonisme la veu d’artistes i amics com el grandiloqüent Bono, David Gahan i Michael Stipe; coincideixen en comentar la genialitat, la creativitat i la capacitat per improvisar de l’holandès. També es dediquen molts minuts al rodatge i maldecaps que va donar Control; Corbijn va haver d’hipotecar la casa per poder acabar el projecte. Cannes la va rebre amb una ovació de cinc minuts un cop acabada la projecció; la pel·li va ser un merescut èxit. Projectes fallits, com el videoclip Pride d’U2; èxits immediats com el videoclip de Heart Shaped Box de Nirvana; autorretrats divertidíssims disfressat d’estrella del rock; la mort del seu pare durant la post-producció de Control; Shadow Play fa un generós repás d’un dels gran fotògrafs dels darrers 30 anys.

Corbijn posa punt i final al documental comentant que a ell, quan era jove, li preocupava i el cohibia el fet de no tenir cap mena de formació artística. Com ell afegeix: “…I què? Jo faig la meva feina, que és aquesta. Hi haurà gent a qui li agradi i a gent que no. Però és aquesta, i existeix. I per cert, no m’agrada parlar de la meva feina; la faig, i llestos. Bé, prou, me’n vaig a treballar”. Com han canviat els temps i la mentalitat.

Aquesta exposició presenta les obres dels premiats de l’edició d’enguany, que tracta temes d’actualitat com la violència de gènere o la guerra del Líban, o mirades particulars sobre realitats llunyanes però pròximes com els khusra de Pakistan.

Els fotògrafs premiats tornen a impactar amb les seves sèries. Fotoperiodisme que actua com un cop de puny a l’estòmac d’una realitat edulcorada pels mitjans de comunicació i polítics. FOTOPRES busca la realitat tal com és, i la mostra mitjançant reportatges denúncia.

El primer premi és per Emilio Morenatti, andalús que va perdre un peu per l’explosió d’una mina a Afganistan i va estar segestrat durant 15 hores a Gaza; presenta una sèrie de retrats horitzontals anomenada Violència de gènere al Pakistán. Són retrats de dones que han vist la seva vida destrossada per culpa del seu marit o un familiar que li ha tirat àcid a la cara; són retrats amb colors vius i un contrast que accentua una mirada de dolor i coratge que impacta a l’espectador.

El segon premi és per Walter Estrada i la sèrie d’instantànies de la violència entre tribus electoralista que va viure Kenya el passat 2008. Els mitjans ens van anar informant sobre els conflictes a conseqüència de la victòria amanyada del president Kibaki però Estrada recull el sofriment en les mirades dels keniates.

El tercer premi és per Alfonso Moral i el fotoreportatge sobre la guerra del Líban, que ens mostra la quotidianetat dels libanesos i el context social en el que esdevé el conflicte armat.

Sis fotògrafs més han rebut una beca per a la realització de projectes fotogràfics documentals.

Algú es pot imaginar a Kerouac o a Young currant a una empresa o a una oficina, obeïnt al “jefecillo” estirat de torn?

ONE FAST MOVE OR I’M GONE: KEROUAC’S BIG SUR, de Curt Worden
El documental és un viatge retrospectiu sobre la vida de Kerouac durant la seva estància a la cabana de Lawrence Ferlinghetti a Bixby Canyon. Kerouac va decidir fugir de la ciutat, de la fama, del rebombori que s’havia muntat cap els beatnicks. A l’any 60 ser beatnik no era una manera de ser espontània, com ho va ser per Kerouac i per Ginsberg; va passar a ser una moda devorada per l’ambient cosmopolita, un ambient ja anestesiat, on els més activistes penjaven cartells amb el lema Where is the rage?. El de Massachussets no volia saber res de tot això; després de l’èxit de A la Carretera, éxit que va néixer d’una excel·lent crítica del New York Times, la vida li va canviar d’un dia per l’altre. Cal tenir en compte que Kerouac va insistir durant 5 anys perquè li publiquessin el llibre. La fama li arribà de cop i de forma totalment inesperada, ja amb Los Subterráneos i Los Vagabundos del Dharma publicats. Rebia milers de cartes, els mitjans van trobar un nou esquer; Kerouac va agafar quatre coses i se’n va anar a la cabana de Ferlinghetti, en un paratge verge de Bixby Canyon, als límits de Califòrnia. Penya-segats, natura, aire pur…Kerouac deixava enrere la ciutat, però no del tot. Regava els dies i les nits amb alcohol, i començà a escriure Big Sur en un dels seus famosos rotllos de paper; l’acabà en 10 dies, en un rotllo de 18 metres. La paranoia alcohòlica, la capacitat per arribar als racons més amagats de la psique humana, la tendència a donar-li voltes a l’existència, el kickwriting, és a dir, una prosa espontània, amb tota la força i emotivitat, la recerca del dolor d’una manera honesta i directa; res de barroquismes, dolor i exsitencialisme expressat amb una contundència i rudesa admirables. Profund i punyent, Kerouac té moments de claridividència que despulla les misèries de la vida per arribar a descobrir la serenor i el benestar que suposa superar els fantasmes, les paranoies i l’angoixa que tot cervell pot contemplar rumia. La seva lucidesa li va permetre adonar-se que la vida també té el seu costat lluminós, i d’aquesta manera va tancar el llibre Big Sur: amb un final lúcid i realment optimista.

Com comentava el presentador del docuemental, Javier Pérez Andújar, autor de Los Príncipes Valientes i gran coneixedor de l’obra de Kerouac, aquest va deixar la ciutat, San Francisco, quan les botigues, la policia, els turistes i les marujas es van apropiar dels carrers, “com succeeix a Barcelona, sense anar més lluny”, és a dir, un ambient anti-cultura i anti-art.

La BSO, obra de Benjamin Gibbard de Death Cab For Cutie i Jay Farrar de Son Volt, acompanya perfectament un documental de carretera i intens com el protagonista del mateix: l’escriptor nòmada Jack Kerouac.

NEIL YOUNG. DON’T BE DENIED, de Ben Whalley
Un gaudi total. Intens, sincer i ple de força, com el motiu del documental, el gran canadenc, l’incomparable Neil Young. La pel·lícula comença amb una declaració d’intencions del mateix Neil Young: “A mi, la única cosa que m’importa és la música”. Stephen Stills, David Crosby i Graham Nash ho confirmen. Neil Young ho deixava tot per continuar el seu camí, per seguir fidel a la seva musa musical. Com tots diuen, el temps li ha donat la raó.

El documental fa un curt però metòdic repàs a la carrera de Neil Young, des dels temps de The Squires. Un jove Neil Young es va embarcar en un cotxe de difunts per guanyar-se la vida amb les seves cançons. Acompanyat dels Squires, se n’adonà que el seu so era cada cop més convincent. A base d’hores, influenciat pel primer grunge, com ell l’anomena, Link Wray, Neil Young va anar pulint i/o embrutant, segons es miri, el seu so. Primer eren temes instrumentals; però va fer cas al que diu Bob Dylan, qui comenta que no canta bé, però que vol cantar els seus temes, per tant, canta i punt. Neil Young en un concert començà a cantar, a allargar acords de la guitarra, a sonar com només sona Neil Young. Va abandonar The Squires, es va ajuntar amb els Buffalo Springfield de Stephen Stills, amb qui va tenir el primer èxit gràcies a For what it’s worth. Neil Young abandonà Buffalo Springfield per gravar en solitari. Des del primer disc, Neil Young,a l’últim, Fork in the Road, la seva discografia és magnífica, amb els alts i baixos que se li suposen a una obra tan extensa com la del canadenc. Els millors moments, potser els que va compartir amb els Crazy Horse, banda que s’anomenava The Rockets quan els va conèxier: la força de Neil Young més el rock primitiu i visceral dels Crazy Horse van formar una banda única.

És curiós com aborda la seva etapa 80′s, quan va coquetejar amb els ordinadors i les bases techno. Com ell afirma, ell no tanca la porta a res i volia experimentar; la realitat és que els disc dels 80′s són prescindibles. No obstant, indicar que Hey Hey, My My va sortir d’una jam session amb Devo. Per acabar-ho d’adobar, la disputa que va tenir amb Geffen. Aquests li exigien que fés un disc de rock n’ roll. Dit i fet. Neil Young va publicar un disc de rockabilly, amb un look 50′s: Everybody’s Rockin’. La recuperació absoluta va arribar amb Freedom, Rust Never Sleeps i Ragged Glory.

El documental arriba fins el combatiu Living With War, del 2006, on demanava que es denunciés a Bush i a la seva tropa per crims de guerra a Irak, i on exigia que la classe políticia actués com a tal. Neil Young. Don’t Be Denied servirà per gaudir i entendre una mica més l’obra i vida del músic canadenc, o per enamorar-se d’ell i introduïr-se en el seu món per qui no el conegui. Una bona mostra de la seva genialitat va ser el darrer concert a Barcelona: amb 64 anys i encara amb la canya i la ràbia a punt. Honestedat màxima…Rock ‘n’ roll will never die, tu ru ru tu ru ru…

Animalario s’ha guanyat el respecte de públic i crítica. Avui en dia, tot el que és alabat, tot el que és èxit, en el món de l’art, si d’alguna cosa manca, és de profunditat i qualitat. Només cal veure l’èxit de Millenium, per exemple. Quan els actors surten a escena, l’obra es converteix en una mena de fira de barri. Crits, referents horteres com Raphael i música espanyola d’aquells anys, que particularment ni m’agrada ni em fan gràcia, diàlegs ensopits, bromes inofensives… Molt soroll i crits, però res més. Es podria haver parlat de política, de la societat de l’època, criticar el feixisme, a Franco, com van utilitzar a Urtain i perquè; però no. El gran però és que l’obra la venen com una reflexió sobre aquests anys, però res més lluny de la realitat; no deixa de ser una vista d’ocell sobre la dictadura. L’obra es basa en el disbarat i el gag fàcil; és una obra superficial amb un humor molt espanyol, i una estructura fragmentada estil videoclip (com les sèries actuals). Per entendre’ns: si et fa gràcia o t’agrada Torrente, Muchachada Nui i els actors espanyols que apareixen a Urtain, o ets seguidor de sèries de televisió, segurament l’obra et farà gràcia.

Seran aquests els motius pels quals ha agradat tant? Un en teoria interactua amb l’art per aprendre alguna cosa, una reflexió, un punt de vista, per riure sense fre, per descobrir,…amb Urtain, et queda clar que el pobre home era un titella, cosa que ja sabíem, i poca cosa més. Si comparem l’obra amb The Harder They Fall, Killer’s Kiss, El Perdedor, The Wrestler o la mateixa Toro Salvaje, Urtain queda tan tocada com va quedar el pobre José Manuel Ibar Azpiazu quan va veure que ningú volia saber res d’ell quan ja no era més que un ex-famós borratxo i sense amics. Sembla mentida: quan una obra, ja sigui disc, pel·li, llibre o teatre, agrada a la majoria de la gent que la va a veure…atenció!

WHO KILLED NANCY?

La pel·lícula intenta fer èmfasi en l’addició de Sid i Nancy a l’heroïna i la relació del baixista dels Sex Pistols amb la seva mare. Vivien al famós Chelsea Hotel i es codejaven amb la comunitat ionqui de Nova York. Una nit, celebrant a la seva manera l’èxit de Sid Vicious a una sèrie de concerts al Max’s Kansas City, Nancy va morir apunyalada. L’assassí i lladre va fugir amb tots els diners dels concerts; a Sid Vicious se’l va acusar d’homicidi. Malcolm McLaren va demanar a Virgin Records que pagués la fiança, i així va ser. 4 mesos més, Sid Vicious va morir de sobredosi; encara no se sap d’on va sortir la droga que el va matar, una heroïna molt pura.

S’insisteix en la vida de Sid Vicious, en quin eren els motius de la seva actitud davant la vida i en la relació amb la seva mare, una bohèmia que suposadament traficava de tant en tant amb droga. El que queda més clar el que va aportar al punk: llur imatge i condició d’enfant terrible.Vàlid pels més fans i curiosos.

MARC BOLAN. THE FINAL WORD, de Mark Tinkler
Marc Bolan. The Final Word reivindica la figura de Marc Feld, més conegut com Marc Bolan, com una de les figures imprescindibles per entendre l’evolució de la música rock des de finals dels 60, dominats per la psicodèlia i el folk, fins l’ arribada del punk, del qual alguns diuen que Bolan és el padrí.

Marc Bolan va deixar-ho tot per ser músic. Primer com a cara guapa d’un grup d’adolescents en busca del seu número ú, John’s Children. Cansat de tanta tonteria, al1969 va formar Tyrannosaurus Rex, amb Steve ‘Peregrin’ Took com a percussionista, un duet de folk acústic i psicodèlic, amb qui ja es va guanyar un prestigi com a músic clau del moviment hippie anglès; Tony Visconti el va descobirir i es va convertir en el seu productor (tasca que va dur a terme fins Zinc Alloy, al 1974). Més tard, canvi de cromos a la percussió, a més d’incorporar baixista i bateria; van passar-se a dir Marc Bolan and T. Rex, nom amb el que arribaren els primers èxits comercials. Del 1971 al 1973 Bolan va vendre 24 milions de discos; arribava a vendre 60.000 discs al dia, passant la mà per la cara a Lou Reed, a David Bowie i a John Lennon. Bolan era l’estrella de rock més exitosa del Regne Unit alhora que Led Zeppelin ho era als EUA. Els fans de l’època acústica, com li va passar al seu adorat Bob Dylan, no van acceptar el canvi; l’acusaven d’haver-se venut.

Purpurina, maquillatge, Gloria Jones als cors, la màquina T. Rex era imparable. No obstant, els hits, un darrera l’altre, van fer perdre l’oremus a Bolan: Ride a White Swan, Hot Love, Get in On, Children of The Revolution, 20th Century Boy, etc. La fama, l’alcohol i la cocaïna el van devorar. Va desaparèixer durant un temps a Montecarlo per rehabilitar-se; a la tornada, l’únic oferiment va ser un programa hortera on Bolan interpretava els seus clàssics. Cansat de viure del passat, va refundar els T.Rex i va fer tres disc més prou correctes. Es va tornar a guanyar el respecte de la crítica i fins i tot el de la generació punk; va arribar a portar de teloners a The Damned. Malauradament, un accident de cotxe, conduït per Gloria Jones, va posar fi precipitadament la seva curta però intensa vida el 16 de setembre de 1977, quan havia recuperat les ganes de fer música.

El documental, de factura televisiva, és amè i amb força contingut, i el que és més important: quan acaba tens ganes de recuperar els tres millors disc de Bolan: Electric Child, The Slider i Tanx.

THIS IS SPINAL TAP, de Rob Reiner
El rockumental per excel·lència. Documental de ficció que es recrea amb els clichés d’una banda de heavy metal. Spinal Tap és una banda amb un carrera exitosa que viu una crisi artística que no sap com reinventar-se. Gags, situacions ridícules, conflictes interns, de tot i mes durant 80 minuts on el que importa és riure dels arquetips més grotescos del rock n’ roll. És molt bo el personatge de la núvia d’un dels components d’ Spinal Tap, una barreja de Nico i Yoko Ono que intenta fer-se seva la banda però que finalment fracassa.

THE AGONY AND ECTASY OF PHIL SPECTOR, de Vikram Jayanti
L’excel·lent documental The Agony and Ectasy of Phil Spector fa un repàs a la vida, obra, judici per assassinat i reflexions d’un dels protagonistes indiscutibles de la música rock del segle XX. De Phil Spector s’han dit masses coses, però millor no sentir ni la meitat, i menys, creure-se’n res. Del productor de cims musicals com Spanish Harlem, Be My Babe, The He Kissed Me, River Deep Mountain High, Let It Be, Imagine, God, Mother, My Sweet Lord, un li suposa, a més d’una oïda i una creativitat superbes, doncs alguna que altre reflexió interessant. I aixi és.

Que era un desfasat, que va maltractar a algunes de les dones que es morien per estar amb ell, que no controlava, que li agradaven les pistoles, etc…; doncs no hem viscut amb ell, per tant, ell sabrà. Pels més purs, perfectes, assenyats i morals, Phil Spector era un depravat. La seva vida és el seu problema. El que ell ha regalat és la seva obra, i és el que vol compartir. El mateix Phil Spector reconeix que sempre s’ha sentit un enemic del sistema; que a ell tot el que és l’establishment i la parafernàlia corporativista li rellisquen. Ell vol ser respectat per la seva feina, per escriure cançons i produïr-les. Va crear l’anomenat Wall of Sound: el so que aconseguia Spector era com una mur infranquejable, on les veus i els intruments desprenen una energia i una força que abrumen. Com ell diu, si no se’t respecta, ja sigui el mateix sistema, la gent o qui sigui, la ira sempre apareix. També hi ha lloc pel sentit de l’humor més psicodèlic; quan li pregunten sobre el seu pentinat crepat, Spector comenta que el cabell aixecat era una manera de retre homenatge a Albert Einstein, Beethoven i a Ben Wallace, pívot de la NBA, tots tres amb pentinat crepat. Per cert, recordem que el judici es va declara nul i Spector és lliure.

Produïr noms com The Ronettes, The Righteous Brothers, Darlene Love, Ike & Tina Turner, tots aquests amb temes composats per Phil Spector, molts d’ells número ú immediats, The Beatles, John Lennon o George Harrison, poca broma, i com ell mateix sol·licita: respecte. Que es va equivocar, i molt, segurament. Ell ho sabrà. Com tots sabem que tots ens equivoquem, i molt, deixem de jutjar, i punxem un dels discs produïts per Phil Spector, i contagiar-se del geni, talent i energia que desprenen. Música en estat pur.

Nascuda fa molts segles com a una cel·lebració celta, i sota el nom de Samhain (déu dels morts), coincidia amb el darrer dia de l’any (el 31 d’octubre segons el calendari celta) i representava el final de l’estiu. Aquell dia s’encenien grans fogueres per allunyar els mals esperits, ja que es creia que aquests acompanyats de bruixes visitaven les antigues llars, en busca d’un nou cos. Per aquest motiu no s’encenia cap llum i la gent es vestia de bruixes o dimonis per tal que cap esperit els posseís.

Amb l’arribada de l’era cristiana, el dia 1 de novembre va passar a denominar-se Dia de Tots Sants i el 31 d’octubre Vigília de Tots Sants, en anglès All Saints Eve. Amb el temps aquesta denominació va anar mutant fins anomenar-se, All Hallows Eve. D’aquí va néixer la paraula Halloween.

Amb el temps aquesta celebració ha anat agafant un caràcter més inofensiu i s’ha creat tota una iconografia, al voltant de la carbassa com a element representatiu que s’ha acabat estenent per arreu del món. Ha arribat a ser tota una icona de la cultura popular, influenciant el món de la música (Misfits, White Zombie, Marilyn Manson, The Horrors o The Cramps) i sobretot el món del cinema, i marcant de forma clara el cinema de terror més pulp, un gènere que ha trobat en el Halloween un gran aliat.

Aquí us proposem cinc títols perfectes per qui el dia 31 vulgui tancar-se a casa seva, sense llum i vestit de bruixa o dimoni, i celebrar sol o en companyia aquesta nit tant terrorífica. La nit ideal per posar-se la màscara més aterradora possible, amagar-te en una cantonada i donar-li un bon ensurt al burro del teu “jefe”.

	ED WOOD de Tim BurtonBiopic del pitjor director de l’història del cine. Amb una estètica i narració més propera al cinema de terror de serie B que no pas al cinema més estàndard.
	LA CASA DE LOS 1000 CADÁVERES de Rob Zombie Un festival pels amants del cinema de terror, barrejant de forma perfecte la cultura pop amb el terror més gore. Una pel·lícula plena d’homenatges i brutals assassinats.
	HALLOWEEN de John CarpenterLa mare de tots els slashers. Un film sanguinari i aterrador, amb la celebració de Halloween com a rerefons. El naixement del mite de Michael Myers, l’home del sac modern.
	AQUELLA CASA AL LADO DEL CEMENTERIO de Lucio Fulci Tombes, portes que grinyolen, presències infantils aterradores i una casa maleïda construïda al bell mig d’un cementiri que acull les desgràcies d’una família fins les últimes i fatals conseqüències.
	LA NOCHE DEL CAZADOR de Charles LaughtonInquietant i terrorífic conte infantil. Una parella de nens i la seva mare es veuen perseguits per la malèvola figura d’un fals predicador amb el rostre de Robert Mitchum.

D’inici, es fan passar per uns empresaris amb idees innovadores; presenten un projecte que permetria calcular els guanys que s’obtindrien en una inversió i alhora saber el nombre de morts que provocarà. The Yes Men consideren que presentant un projecte així, fins i tot els empresaris més agressius no sabran com reaccionar. S’equivoquen. Reben aplaudiments i molts s’apropen a demanar targetes ja que consideren molt útil calcular beneficis i morts d’un projecte. Com diu un executiu que s’interessa per la calculadora: “Si hi ha beneficis, res més importa”.

És només un dels moments on es posa per enèsima vegada l’actitud del lliure mercat, de les empreses i dels capitalistes seguidors de Milton Friedman, el gran gurú de l’economia actual. Friedman diu que “la cobdícia és el gran motor de l’economia”. Una cobdícia que a Bhopal va matar 9000 persones i va afectar a 100000 més, que van patir enfermetats i malformacions. Una cobdícia que mata més de mil milions de persones de fam. Una cobdícia que gasta més en armes que en educació i cultura. Una cobdícia que ha convertit el planeta en un negoci. Una cobdícia que s’ensenya i s’incentiva.

La catàstrofe de Bhopal va ser tal per culpa d’unes irregularitats a la planta química de Union Carbide i Dow Chemichal. Ningú ha mogut un dit; només The Yes Men, que van aparèixer a la BBC fent-se passar per portaveus de Dow Chemichal, confessant que Dow eren culpables i que ho reconeixien 20 anys després, donant 12000 milions de dòlars per esmenar l’error. Les accions de Dow van caure en picat, perdent més de 2000 milions de dòlars en 30 minuts. Els accionistes van treure els diners; el capital invertit en obres que no donen beneficis, són diners llançats a les escombraries, per tant, retirem-nos i no formem part d’una bona acció, perquè no dóna diners, deurien pensar els accionistes. Els economistes propaguen que produïr és progrés. Una multinacional mata milers de persones i no passa res. Potser Milton Friedman i les seves teories sobre el lliure mercat són l’autèntic antisistema. Un possible antisistema que ha desforestat 4000 milions de m2 de terreny, com així ha estat des del 1930.

The Yes Men demostren per enèsima vegada que el món pateix un desajust intel·lectual, climàtic, ecològic, social, econòmic, etc., com indica Amin Maalouf en el seu darrer llibre. Arribat a aquest punt: Fa gràcia? Podem riure d’aquestes barbaritats? Ja no ens queda més remei que riure i no fer res? The Yes Men Fix The World em sembla una de les pel·lícules més tristes que es poden veure.

Només falta obrir els diaris i veure com els que manen i acumulen no es cansen de robar. La crisi són ells, els que han acabat amb tot: amb la cultura, amb la llibertat, amb el seny i evidentment, amb els diners. Llur mentalitat, llur ego, dels que porten els fils del sistema, destrueix la vida. Seran els senyals que precedeixen la fi del món, parafrasejant el títol del llibre de Yuri Herrera, o bé la banda sonora que anuncia un canvi? Per cert, Sarkozy va gastar un milió d’euros al dia durant els 6 mesos que va presidir la UE.

Com ens comentava en Ramon hi ha els “clàssics que més funcionen” a la parada com els deliciosos raviolis de carn de vedella rostida, els raviolis de verdures al forn, els raviolis de gorgonzola i fruita, i els raviolis d’espinacs i ricotta. També podem trobar-hi especialitats segons productes de temporada com els bolets i els calçots. Les salses també són protagonistes, en especial els pestos: el d’albergínies a la brasa, el de carxofes, el de rúcola i el més admirat, el pesto vermell fet de tomàquets secs, oli i parmesà.

Celentano disposa d’una clientela fidel que s’ha guanyat (ens comentava l’Enric que una senyora li havia dit ” mi marido no me comía, pero ahora sí“) i també serveix a caterings i a restaurants com el Sifó. Per aquestes festes, pots encarregar canalons (4 unitats 6 € i 8 unitats 12 €), lassanya o apropar-te el 15 de Novembre a l’XI Tastet del Mercat del Clot on pots degustar per 2 € els productes frescos del mercat de 12 a 15h, i Celentano exhibirà els raviolis fregits, una delicatessen.

Ara ja ho saps, o t’ho compres o si no t’ho menges, ho congeles!! Pel mateix preu no prefereixes menjar pasta fresca artesanal? I Celentano disposa de servei a domicili, sí, sí, t’ho porten a casa. No valen excuses.

Horari:
De Dimarts a Dijous de 8:30 a 14:30 i de 17:30 a 20:30h
Divendres de 8:30 a 20:30h
Dissabte de 8:30 a 14:30h