Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Activitats’ Category

1984-polioramaA l’entrada del Poliorama, el batibull era ensordidor; el perfil del públic s’adecuava perfectament al preu de l’entrada, però no tant al tema de l’obra 1984 de George Orwell. “Els objectius de les classes baixes, mitjanes i altes són irreconcil·liables”, es diu en moment de la novel·la; doncs ho deixarem així.
A l’apagar-se les llums de la sala i després d’una cacofonia a tot volum l’escenari s’il·luminà, amb l’empresonat Winston Smith en una mena de fossa, lligat pels braços, dintre d’una cel·la a l’estil de les que vèiem a Guantànamo. Quatre funcionaris de presons el custodiaran durant tota l’obra, en l’interrogatori que, intel·lingentment, Tim Robbins ha modificat respecte l’obra de manera que recrearà les dues primeres parts del llibre a través de flashbacks; els quatre funcionaris es desdoblen interpretant a altres personatges per rememorar passatges claus per entendre perquè Winston Smith cau empresonat pels súbdits del Gran Germà amb l’excusa d’ intentar reformar-lo, és a dir, rentar-li el cap perquè digui sí a tot. El cap dels funcionaris interroga des de fora; se li pot veure la cara gràcies a tres finestretes que hi ha repartides pels tres costats de la cel·la (la quarta paret de la cel·la seria la que dóna a la platea). La tensió es va acumulant fins que finalment s’arriba a la última part del llibre, on es descobreix que el cap de la revolució en la que Winston hi creia per acabar amb el règim totalitari és el mateix cap del règim i apareix finalment en escena. “Crea tú les revolucions per tenir-les controlades”. O’Brien, el cap, li mostra quatre dits de la mà; finalment, Winston en veu cinc, i li diu: “T’estimo”. Cervell rentat.

1984-actors

Una posada en escena sòbria, i una interpretació formidable, amb menció especial per Keythe Farley (O’Brien) i Cameron Dye (Winston Smith), et situen ràpidament dins de l’atmosfera de 1984, i Robbins considerem que ha sabut apropar l’obra al públic mantenint-se fidel a la forma i fons de l’obra original.

Després del final, amb frases de l’apèndix del llibre Els princips de la novaparla, aplaudiments, llums, somriures de complicitat, mòbils encesos mirant trucades perdudes, comentaris “està bé, eh?”,”d’on anem a sopar”, “on hem quedat?”, la sensació és tan neguitosa com desconcertant.

Controla el present per controlar el passat; controla el passat per controlar el futur“. “La guerra és pau; la llibertat és esclavatge; la ignorància és força“. “El poder existeix esmicolant les ments humanes i posant trossets junts una altra vegada perquè formin formes noves segons la nostra voluntant”.

Read Full Post »

antony beevor al cccbJornada de memòria històrica ahir a Barcelona. Joan B. Culla i Carmen Esteban feien de cicerone de l’historiador Antony Beevor, gran protagonista ahir al vespre al CCCB, qui presentava a l’ Aula 1 del museu barceloní el seu darrer llibre, el més que comentat El Día D. La Batalla de Normandia. Unes 200 persones omplien una sala que es va fer petita quan Beevor començava a fer cinc cèntims del que podem trobar en el llibre. Abans, Culla exposava les seves notes sobre El Día D; dedicava paraules d’elogi cap a la vasta obra del britànic, centrant-se en aquest assaig sobre la batalla de Normandia; Culla destacava la plasticitat de la prosa i la qualitat cinematogràfica de la mateixa, així com els retrats dels mandataris dels bàndols i divisions que protagonitzaren la guerra. Els detalls, la ironia i el “flemàtic distanciament” són virtuts essencials de Beevor; per cert, fou capità de l’exèrcit anglès, apunt assenyalat com anècdota final de l’exposició de Culla.

Beevor, en un excel·lent castellà, va desbordar la sala gràcies a la simplicitat i sapiència amb la que explica la història. La seva ponència l’iniciava reflexionant sobre la quantitat de morts que els aliats van omitir per no escandalitzar l’opinió pública. Indicà l’exemple de la guerra d’Irak, on els civils es comptaven al segon. Durant la 2 G.M encara es podia amagar informació. Enuncià els errors del Coronel Montgomery, qui havia ideat el pla mestre que resultà un absolut fracàs, amb l’agreujant de no reconèixer-ho i d’amagar informació. Una altra dada apuntada per Beevor és la diferència de tarannàs entre francesos i nordamericans; l’excessiva susceptibilitat dels francesos s’enfrontà amb la falta de sensibilitat dels nordamericans, agreujant d’aquesta manera les ja tocades relacions diplomàtiques degut a la falta de confiança de Roosevelt vers De Gaulle. Tot plegat va provocar una situació confosa que Beevor disecciona a El Día D. La Batalla de Normandia, a més del dia a dia de la batalla iniciada el 6 de juny de 1944.

Antony Beevor, autor de llibres com La Guerra Civil Española, durament criticat pels que s’inventen la història i la manipulen al seu gust, otorga reputació i rigor a la disciplina. Beevor és rigorós, i l’estil narratiu, pla, cinematogràfic i honest, permet al lector enriquir-se i aprendre d’on venim. De moment, El Día D encapçala la llista de llibres més venuts.

Per a més informació, consultar: www.diadminutoaminuto.com i www.antonybeevor.com

Read Full Post »

1984_robbinsTim Robbins i la companyia The Actor’s Gang oferiran l’adaptació de la novel·la 1984 de George Orwell del 30 de setembre fins el 4 d’octubre al teatre Poliorama, amb les entrades gairebé exhaurides per totes les funcions. La imprescindible obra d’ Orwell, publicada el 8 de juny de 1949, que en principi s’havia de dir L’últim home a Europa però que editors van canviar títol per motius comercials, és una bona repassada als polítics que promouen la por amb la finalitat de tenir controlada a la població.

El viatge de Robbins per la novel·la d’Orwell s’inicia quan el protagonista, Winston Smith, ja està detingut, en el que és un dels moments més realistes i durs de la intemporal obra. L’adaptació de Robbins al teatre, amb la que porta tres anys, va guanyar-se els aplaudiments i elogis de públic i crítica després de la seva representació a Madrid; ara esperem que a BCN ho torni a fer, i de pas que ens recordi que viure amb por és igual a no viure, sigui quina sigui la situació sociopolítica.

1984cartell teatre1984-cartells4

D’ Orwell a Robbins, són cada cop menys els artistes i personatges de ficció que a través d’una obra expressen llur punt de vista vers la realitat que encara molts viuen com un malson, ja sigui per no tenir res puix que altres ho volen/tenen tot o bé per defensar valors de llibertat autèntica, seny i sentit comú, com Orwell, Robbins i el mateix Winston Smith.

1984+cartell1

1984-cartell3

En un dels cartells publicitaris de l’obra anuncia o denuncia que a Catalunya, tres de cada quatres persones troben bé que se’ls vigili. L’obra porta missatge, és indubtable. Però, el missatge i la reflexió pertinent, fins on arribaran?

Veiem què comenten Robbins i els actors en un reportatge de l’època en la que obra es presentava als EUA.

Read Full Post »

raya martinEl programa sencer de les pel·lícules del Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya es pot consultar aquí mateix. La marató de pel·lícules comença el dia 1 d’octubre amb REC 2. Només falten 3 dies.

Farem cinc cèntims de la Secció Noves Visions, on es veuran les propostes més atrevides i eclèctiques. La secció la inuagurarà Visage, en el que és un homenatge als 50 anys de la Nouvelle Vague. El director és Tsai Ming-Liang, un veterà de Sitges (ha presentat durant els darrers anys The Hole i El sabor de la Sandía), i està protagonitzada per Laetitia Casta, Jean Pierre Léaud i Fanny Ardant.

Destacar també dins de la mateixa secció les pel·lícules Bronson i Independencia. La primera, vista a Sundance 2009, és un curiós exercici on es narra la vida del delinqüent més famós i perillós del Regne Unit, o almenys així ho han venut, a qui apoden Charles Bronson, qui va passar 35 anys a una cel·la d’aïllament. Al film l ‘anomenen La Naranja Mecánica del S.XXI. La segona, Independencia, és la polèmica obra del filipí Raya Martín, on reescriu i reinventa la història del seu país, amb el rerefons de l’evolució de l’art cinematogràfic, en una narració on el fora de camp i el subtext actuen com a recursos cinematogràfics indispensales per entendre el que suggereix el director.

D’altra banda, indicar que l’apocalíptica The Road, del director John Hillcoat (The Proposition), tancarà el festival. La pel·lícula, adaptació del llibre homònim de Cormac McCarthy protagonitzada per Viggo Mortensen i amb la participació de Charlize Theron i Robert Duvall, serà el gran atractiu de la cloenda, un cop ja decidits els premiats. La pel·lícula, que s’estrenarà a Espanya al novembre, té l’al·licient del personatge de Viggo Mortensen, amb frases com “tot el que mires se’t queda al teu cap per tota la vida”, consell que li dóna al seu fill quan mira com el món s’acaba. El tràiler de The Road el podeu veure immediatament:

I el de Bronson també:

Read Full Post »

thegoteam4_bam09Una Plaça Reial a reventar acollia una de les jornades del BAM més esperades per un públic cada any més eclèctic i dispers. El panorama de la plaça ideada per Francesc Daniel Molina amb fanals de Gaudí i la Font de les Tres Gràcies eren motius de distracció suficients per aguantar el concert de Patrick Wolf. Com si el personatge de Sacha Baron Cohen, Brüno, hagués decidit muntar un grup i apropiar-se del so del Bowie dels 80’s i 90’s, Patrick Wolf va oferir un concert on el més remarcable era la qualitat de so, i més tenint en compte el que venia després.

thegoteam2_bam09

The Go! Team va iniciar el concert a les 00.50. Un so lamentable i un soroll espantós per part d’un públic per tot menys per la música no permetia connectar de cap manera amb la banda anglesa. Afortunadament, Junior Kickstart va suposar un gir de 180º. El so es va destaponar finalment i ja no importava res més que les cançons d’una banda divertida i enèrgica liderada per una màquina de ballar i saltar anomenada Ninja, que va aconseguir captar l’atenció d’una audiència que s’ho va passar bomba durant la mitja hora final i demostrar perquè Chuk D va acceptar cantar un dels temes del segon i darrer àlbum dels de Brighton, Proof Of Youth.

plaçareial_bam09

Read Full Post »

Festes Mercè 2009Simone Felice començà el concert parafrasejant la lletra d’ Instant Karma de John Lennon, i el finalitzà amb una memorable versió de Helpless de Neil Young. Aquests són arguments suficients per recordar el concert de The Duke and The King d’ahir a la nit durant molt de temps. La banda liderada per Simone Felice, amb Robert Bird Burke a la bateria, Simi Stone al violí i Nowell Haskins al baix, ha repassat la gairebé totalitat del seu celebrat Nothing Gold Can Stay, amb una pinzellada de The Felice Brothers, la fantàstica Radio Song, amb una versió més accelerada i funkera que l’original, en el que segurament ha sigut el moment del concert, amb permís de la citada Helpless, o de If You Ever Get Famous i Union Street, ambdues sonant meravellosament bé.

The Duke And The KingThe Duke And The King

Els jocs de veus de tots quatre, sobretot el contrast autènticament Motown que donaven les de Simi Stone i Bird Burke, senzillament impecable. En definitiva, una hora de rock americà, amb una Plaça del Rei a vessar, i per on han sobrevolat des de Johnny Cash fins a Marvin Gaye, des de Bob Dylan fins al carismàtic Simone Felice i els seus The Duke and The King.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »