Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Estrenes’ Category

Pete Yorn i Scarlett Johansson. Break upL’actriu de Nova York segueix amb l’agenda plena. Per una banda, l’actriu ha editat el seu segon àlbum, aquest cop amb el músic Pete Yorn, titulat Break Up. Després de publicar el seu primer àlbum l’any passat, Anywhere I Lay My Head, on versionava temes del seu adorat Tom Waits, en aquest Break Up canta 8 temes composats per Pete Yorn i un novè tema que és una versió del grup noramericà dels setanta Big Star, I am the cosmos, composat per un dels fundadors de l’esmentada banda, Chris Bell. Recordem que Pete Yorn és un cantautor nordamericà que es va fer famós arrel del tema Strange condition, que apareixia a la pel·lícula Me, Myself & Irene; també apareix a les bandes sonores d’ Spiderman 2 i de Shreck 2, entre d’altres. És a més autor d’ àlbums d’èxit comercial, sobretot a EUA, com Day I Forgot i Nightcrawler. En el disc parlen d’amor i desamor, i segons comenten els propis autors, i s’han inspirat en el duet Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot, creant d’aquesta manera un àlbum conceptual ple de sensualitat. El disc es mou entre el neofolk al més pur estil Bon Iver al pop més melòdic. La veu de la Johansson, sense recordar la de la Bardot al polèmic tema Ja t’aime…ma non plus, ni a la versió definitiva del tema, gravada finalment per Jane Birkin, almenys no grinyola com ho feia en el disc de versions de Tom Waits. Podeu veure el videoclip del single Relator a la web de l’àlbum.

D’altra banda, es preveu que Scarlett Johansson estreni dues pel·lícules que segurament faran les delícies de la seva legió de fans. Al 2010, s’espera Iron Man 2, dirigida per Jon Favreau i protagonitzada per Robert Downey Jr. En aquest projecte, a més s’han sumat Mickey Rourke, qui interpretarà a Whiplash, Don Cheadle i Sam Rockwell. Dir que Scarlett Johansson interpretarà a l’espia la Vídua Negra, en una segona part que assegura l’èxit de la saga de Marvel.

Per acabar, apuntar que pel 2011 s’espera Con “M” de Marilyn, on el director Todd Robinson (Corazones solitarios) vol indagar en la connexió mexicana de Marilyn Monroe, adaptant el llibre de Rafael Ramírez Heredia. I sí, efectivament, Scarlett Johansson serà Marilyn Monroe.

Anuncis

Read Full Post »

A BCNCultura ja hem parlat de les pròximes estrenes més significatives, tant per repercussió mediàtica com per qualitat cinematogràfica: The Limits of Control, de Jim Jarmush, Inglorious Basterds, de Quentin Tarantino, i The Imaginarium of Doctor Parnassus, de Terry Gilliam, són les tres grans pel·lícules amb directors de renom que queden per aparèixer a la gran pantalla del nostre país. El circuit independent i el panorama cinematogràfic internacional obren les portes a altres propostes de qualitat. Per exemple, les quatres que ara mateix comentarem, pel·lis que des d’aquí ja hem pogut veure, ja sigui a festivals o a través dels nocius i perillosos P2P: Breathless, de Yank Ik-June; Surveillance, de Jennifer Lynch; Wendy and Lucy, de Kelly Reichardt; i Frozen River, de Courtney Hunt.

Breathles, de Yank Ik-June

BreathlessÒpera prima del coreà Yank Ik-June, guionista, productor, protagonista i director de la pel·li (guanyadora del Durián de Oro al darrer BAFF), narra les viviències d’un home, Song Hoon, criat entre violència, mala educació i barbaritats màximes a dojo que viu un dia a dia de crits i pallisses, amb les quals es guanya la vida, ja que és l’encarregat de cobrar deutes per un mafiós amic seu. Les úniques estones que té per ser humà i mínimament càlid són amb el seu nebot, amb qui manté una relació tan curiosa com entranyable, i amb una noia que coneix després de creuar qutre paraules que serveixen de pretext a Song Hoon per trencar-li la cara després d’escupir-li a la cara. No obstant, en el to i discurs de la pel·li, tant violent com sarcàstic, aquests moments són tan divertits com explicatius, i la pel·li evoulciona a mesura que evoluciona el protagonista. Educació, comunicació, família, amistat, Breathless crea un petit collage vital que farà les delícies tant dels fans del Kitano de El verano de Kikujiro com del Johnnie To de Exiled. La pel·lícula manté el ritme i l’interès en tot moment, i encara que té un final previsible, valdrà la pena veure-la i de pas apuntar el nom del Yang ik-June per comprovar com evoluciona el seu cinema.

Surveillance, de Jennifer Lynch

Després de Boxing Helena, tant irregular com interessant, la filla de David Lynch va rebre tantes crítiques negatives i destructives que la van fer desaparéixer del mapa. Amb Surveillance, ha recuperat l’autoestima i de pas ha obtingut el reconeixement de la crítica internacional. Va ser premiada com la millor pel·li del darrer Festival de Sitges; i els motius eren evidents. Surveillance es centra en la persecució per part de Julia Ormond i Bill Pullman, dos agents del FBI, d’un assassins que estan fent una escabetxada allà per on passen. Els agents investiguen cas darrera cas fins que arriba un punt que la investigació s’encalla, punt d’inflexió de la pel·lícula. Narrada amb una frescura i dinamisme dignes d’elogiar, l’estil de Jennifer Lynch no té res a veure amb el del seu pare. La prodríem situar en a mig camí entre Rob Zombie i Quentin Tarantino, però sense arribar encara al nivell d’aquests.

Wendy and Lucy, de Kelly Reichardt

wendy and lucyDirectora habitual en festivals com Sundance o l’Independent Spirit Award, amb Wendy and Lucy ha donat el salt i ha traspassat la frontera del cinema independent per exportar la seva pel·li i d’aquesta manera donar a conéixer el seu estil cinematogràfic. Michelle Williams és Wendy, protagonista absoluta de la pel·lícula, amb permís de la seva gossa, la Lucy. Ambdues viatgen cap a Alaska per buscar feina i fortuna, però el seu cotxe-llar s’espatlla. La Wendy comprova com tot el seu pla se’n va en orris. Neorrealisme del bo, sense floritures ni drames afegits, Wendy and Lucy agradarà i molt a tots aquells que pensen que El ladrón de bicicletas és un exemple de cine compromès sense necessitat de cabòries intel·lectuals.

Frozen River, de Courtney Hunt

La pel·lícula de Courtney Hunt ha acumulat premis com el Gran Premi del Jurat de Sundance 2008 o el de millor actriu als Independent Spirit Awards d’enguany, a més de nominacions als darrers Oscars, les de millor actriu i el de millor guió original, arribarà als cinemes del nostre país el 4 de setembre. Una altra òpera prima de nivell que narra les aventures i desventures d’una dona (una brillant Melissa Leo) sense feina que ha de tirar endavant la seva família de qualsevol manera: portar emigrants de Canadà als EUA. El drama de les fronteres, evocat d’una manera tan brillant com subtil, a través d’un personatge incapaç de fer front a la crueltat i les absurditats d’una societat tant desigual com incomprensible.

Read Full Post »

vontrier-dafoe-gainsbourgLars Von Trier, director de Bailar en la oscuridad i Los idiotas deixa de banda la solemnitat i la grandiloqüència amb les que acostuma a disfressar les pel·lícules per oferir una narració diàfana sobre les seves pors: el combat a mort entre la vida i la mort, entre l’home i el mal. No hi ha lloc per les floritures ni per concessions de cara a la galeria que tant agraden a molts dels seus fans. Se li podrà criticar el seu punt de vista en la història o la seva ambició temàtica o la seva mala baba en algun moment. La pel·lícula no es diu Antichrist perquè sí: aquí no es canta sobre el dolor, ni es va despullat perquè es pretén provocar i riure de tot i de tothom. No hi ha lloc per tonteries del passat. La pel·lícula és una patada a la cara de l’espectador, en el bon sentit artístic: Von Trier explica el dolor, la desesperació i el desconsol, títols dels tres capítols, que viu el matrimoni format per Charlotte Gainsbourg i Willem Dafoe després de la mort del seu fill. I la manera que trïa per narrar la trama, que ja posa el pels de punta quan un llegeix en què consisteix, és la més ofensiva i incorrecte, perquè Von Trier crea una mena de cacofonia visual que finalment aconsegueix transmetre el dolor, la desesperació i el desconsol.

antichrist-gainsbourgLa pel·li, d’inici, ja és una declaració de principis; el danès narra la mort del fill a l’anomenat pròleg del film en un blanc i negre preciós, amb una estètica bellissíma que contrasta directament amb el que veiem. És una sequència que es narra a càmera lenta mentre sona la música de Händel, amb una delicadesa i subtilitat que explota pels aires amb l’esdeveniment que marca l’inici de la pel·li. La mare, el personatge d’una magnífica Charlotte Gainsbourg, embogeix i es descontrola; l’ingressen, però el marit, Willem Dafoe, psiquiatre de professió, es vol encarregar personalment de la seva dona. S’aïllen a l’Edèn, a una cabana que els hi serveix per desconnectar i treballar quan ho necessiten. A la cabana el cas es complica de tal forma, que ell finalment se n’adona que no hi haurà prou amb la seva intel·ligència ni els seus estudis per salvar la seva dona. El cop mestre el guarda pel final, on la llum i la positivitat de l’epíleg trenca amb tot el metratge vist fins el moment i que acaba per engrandir el resultat final de l’obra.

Primers plans angoixants, fotografia nerviosa i visceral buscant línees verticals com la dels arbres per crear tensió, música no diegètica que sona com si Kevin Shields hagués assessorat a Von Trier per alguns passatges, personatges turmentats (excel·lents tots dos), i en general, una pel·lícula física i psicològicament tant cruel i vibrant com el que se suposa que ha de ser el duel contra el mateix mal en persona.

antichrist--gainsbourg-dafoe

Read Full Post »

Germany Berlin Film FestivalIsabel Coixet comenta sobre la seva pel·lícula que “és un thriller romàntic narrat d’una forma marciana”. De moment, no entenem què ens vol dir, però el 28 d’agost, dia de l’estrena, sortirem de dubtes. Sabem que Sergi López interpreta a David, un espanyol afincat a Tokyo que regenta un negoci de vins; tot canvia quan mor la seva parella, Midori. El pare d’aquesta, un home ric, el culpa de la seva mort i contracta a una assassina a sou, Ryu (Rinko Kikuchi, nominada a un Oscar pel seu personatge a Babel). En una història on el so adquireix una gran importància, com ha comentat Coixet quan ha parlat de la seva pel·li, el thriller en sí comença quan Ryu busca la seva redempció a través de l’amor que sorgeix quan es troba amb en David.

Coixet no dubta en afirmar que “és la més dramàtica de les seves pel·lícules”, a més de ser la seva obra “amb més escenes de sexe”. La directora barcelonina es trobava a Tokyo fotografiant a una treballadora japonesa d’un mercat de menjar. Aquesta no es va deixar fotografiar, moment que va despertar la creativitat de Coixet, ja que va ser el moment a partir del qual va tenir la idea per crear Mapa de los sonidos de Tokio. La pel·lícula és una mena de thriller, però com diu Coixet, “la pel·lícula té estructura de thriller, però després la història continua cap a altres tipus d’històries, altres derivacions; jo crec que els gèneres estan per ser transgredits”.

mapasonidostokio1mapa de los sonidos de tokio2

La pel·lícula, de Mediapro i Versátil Cinema, ja la té venuda per tota Europa i al Japó, detall que indica el prestigi de la barcelonina en el panorama cinematogràfic actual, realitat confirmada amb la seva presència en el jurat de l’última Berlinale. Repetim, Mapa de los sonidos de Tokio s’estrenarà al nostre país el 28 d’agost. Veiem-ne el tràiler:


Read Full Post »

cartell public-enemiesMichael Mann, basant-se en el llibre de Bryan Burrough Public Enemies: America’s Greatest Crime Wave and the Birth of the FBI, 1933-34, aconsegueix amb Enemigos Públicos no només la seva millor pel·lícula, sinó una lliçó de virtuts cinematogràfiques. La personalitat i l’estilisme alhora de narrar, prioritzant en el com es narra l’acció, és motiu més que suficient per situar-lo com un dels grans cinestastes nordamericans dels últims 15 anys.

Johnny Depp, Christian Bale i Billy Crudup, interpreten a John Dillinger, Melvin Purvis i J. E Hoover; són els tres grans protagonistes de la pel·lícula, amb menció especial per l’excel·lent treball de Marion Cotillard i per la resta dels secundaris, en especial Jason Clarke, Stephen Graham (This is England) i Giovanni Ribisi (Lost in Translation, i pròximament a Los diarios del ron). Depp interpreta a un Dillinger segur de sí mateix, honest i amb ganes de ser lliure, d’escapar de les cadenes de l’engranatge social. Viu al marge de la llei i de la justícia; una llei ferma que vol defensar l’estat de dret, com Melvin Purvis (Christian Batman Bale), i una justícia violenta i capaç de tot per el·liminar com sigui a qui no s’adapti a la societat, representat per J. E Hoover (Billy Crudup). Dillinger no enganya, però no roba a qualsevol; fins i tot es posa en contra al sindicat del crim, perquè segons aquests, un lladre ha de robar sense consciència; Dillinger roba a qui roba. Melvin Purvis és un policia que creu en els valors dels guardians del poble; a la vida real es va sucidar. J. E Hoover era dels qui confón tenir poder amb tenir la capacitat d’esclafar tot el que emprenya.

christian bale 2

dillinger_comisaria

Michael Mann treu tot el suc a les imatges, a l’ enquadrar de forma visceral però metòdica, en consonància amb les necessitats dramàtiques. Amb l’elecció de la càmera digital d’alta definició s’allunya de l’aspecte oníric i preciosista, li permet penetrar en el món dels anys 30; els primers plans amb càmera en mà suggerint nerviosisme i tensió quan cal remarcar l’angoixa del personatge,  per exemple quan Billie Frechette (Marion Cotillard) espera notícies de Dillinger o durant el seu interrogatori; els silencis, la música i el so en general accentuen en tot moment l’acció, sempre amb un sentit. Tot té el perquè. Insistim en l’ús del la càmera digital, que tal com pretenia Mann, observa des de dintre el drama, i treballa amb l’enquadrament i el moviment dels personatges, provocant interessants contrastos de llum i de color i aconseguint una visió hiperrealista que ens submergeix en el drama, reinventant així la història de Dillinger sense caure en l’homenatge.

marion cotillardpublic enemies

Enemic públic número ú o heroi existencial. Atracador de bancs implacable o Robin Hood de la crisi econòmica dels trenta. Criminal o rebel. Que cadascú jutgi segons el grau d’estima que li tingui a la societat, als bancs, a la policia i a la realitat en general. Del que no queda cap tipus de dubte és de que Enemigos Públicos és una de les pel·lícules de l’any.

Read Full Post »

ashesoftimeredux67[1]Al 1994 Wong Kar Wai va rodar el seu film més ambiciós fins aquell moment, Ashes of Time, film que es va editar al nostre país directament en vhs sota el títol, Este Contraveneno del Oeste, una megaproducció basada en la novel·la The Eagle Shooting Heroes. El director s’endinsava en el món de les arts marcials, sota el seu personal punt de vista, amb uns personatges que es mouen entre amors impossibles i la solitud més absoluta, dos de les principals constants del cine de Wong Kar-Wai. L’alt cost de la producció va fer que els productors aturessin el rodatge, i el resultat final del film no va ser el desitjat pel director. Ara, 15 anys desprès i gracies a l’statuts que ha adquirit amb films com Deseando Amar, Chungking Express o 2046, ha pogut refer el film; rodant noves escenes, canviant la banda sonara, modificant el muntatge inicial i afegint-li uns quants efectes especials nous, treient-se una espina que portava clavada feia anys.

ashesoftime9-1024ashesoftime2-1024

Amb una excel·lent fotografia del seu inseparable Christopher Doyle, Ashes of Time Redux, està ambientada a la Xina medieval, amb una estètica deudora del Spaghetti Western. Gràcies a la foto de Doyle, narra l’ història d’ Ouyang Feng, un guerrer, que és abandonat per la seva amant per anar-se amb el seu germà. Aquest fet farà que Ouyang es converteixi en un assassí fred i sense escrúpols, però un seguit d’aconteixements el faran adonar-se de la seva solitud.

2008_ashes_of_time_002ashes-of-time

El repartiment està format per Tony Leung Chiu Wai , Leslie Cheung, Carina Lau, Tony Leung Ka Fai, Jacky Cheung, Brigitte Line i Maggie Cheung en un paper secundari; tots ells, com gairebé sempre, estan esplèndids, aquest cop en una història èpica, carregada d’ estilitzades lluites i d’ amors impossibles.

Read Full Post »

r_gandulescccbFins el 27 d’agost el Pati de les Dones del CCCB et proposa un cicle de cinema a la fresca que posa de manifest la relació entre cinema i música: “pot retenir la intimitat lírica de les cançons pop, la immediatesa improvisada del jazz, la meticulositat estilitzada de la gravació en estudi, l’austeritat acústica i l’energia elèctrica del rock.”

Les jornades es preinauguren el Dilluns 3 d’agost a les 20h amb una activitat inèdita, organitzada específicament per al cicle: una sessió taller en què el cineasta Nicolas Klotz (director de La Cuestión Humana), acompanyat dels protagonistes del seu nou film, Low Life, farà un assaig en directe a l’Auditori del CCCB.

Cada Dimarts, Dimecres i Dijous a les 22h tens aquestes propostes:

Dimarts 4 d’agost: Honkytonk Man (Clint Eastwood, 1982, 118′, VOSE)
Dimecres 5 d’agost: When It Rains (Charles Burnett, 1995, 13′, VO) + Shadows (John Cassavetes, 1959, 87′, VOSC)
Dijous 6 d’agost: La Tour de Pise (Jean-François Coen, Michel Gondry, 1993, 3’24”, VO) + Al anochecer ya murmura el bosque (Eva Randolph, 2009, 5′, VO) + Tout est pardonné ESTRENA (Mia Hansen-Løve, 2007, 105′, VOSC)
….

Dimarts 11 d’agost: Tulpan ESTRENA (Sergei Dvortsevoy, 2008, 100′, VOSE)
Dimecres 12 d’agost: Jams Run Free, de Sonic Youth (Claire Denis, 2006, 4′, VO) + Chungking Express (Wong Kar-wai, 1994, 103′, VOSE)
Dijous 13 d’agost: Rêverie (Ana de Pfaff, 2009, 5′, VO) + Let’s Get Lost (Bruce Weber, 1988, 119′, VOSE)
….

Dimarts 18 d’agost: Lucky Three (Jem Cohen, 1996, 12′, VO) + Bajo el peso de la ley (Down by Law) (Jim Jarmusch, 1986, 102′, VOSE)
Dimecres 19 d’agost: Dixieland Droopy (Tex Avery, 1954, 8′, VE) + Rabbit in Your Headlights, d’UNKLE (Jonathan Glazer, 1998, 6′, VO) + The Devil and Daniel Johnston (Jeff Feuerzeig, 2005, 110′, VOSE)
Dijous 20 d’agost: Goteras en el cielo (Alba Ocaso, 2009, 7′) + It’s a Bird (Harold L. Mueller, 1930, 14′, VOSC) + Project Grizzly ESTRENA (Peter Lynch, 1996, 52′, VOSC)
….

Dimarts 25 d’agost: On avait tant dansé (Núria Esquerra, 2009, 5′, VO) + Adieu Philippine (Jacques Rozier, 1962, 106′, VOSC)
Dimecres 26 d’agost: Begone Dull Care (Norman McLaren i Evelyn Lambart, 1949, 7′, VO) + Les tambours d’avant: Tourou et Bitti (Jean Rouch, 1971, 12′, VOSC) + Thelonious Monk: Straight, No Chaser (Charlotte Zwerin, 1989, 90′, VOSE)
Dijous 27 d’agost: A Song for the Lovers, de Richard Ashcroft (Jonathan Glazer, 2001, 6′, VO) + La conversación (The Conversation) (Francis Ford Coppola, 1974, 110′, VOSE)

Més informació: www.cccb.org

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »