Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Cine’ Category

terry gilliam-ganyotaTerry Gilliam les ha vist de tots colors durant la seva llarga trajectòria com a director de cinema. L’únic nordamericà dels Monty Phyton va començar a dirigir amb la divertidíssima Los caballeros de la mesa cuadrada, juntament amb Terry Jones. L’etapa Monty Phyton va ser potser la més tranquila en quant a problemes de qualsevol tipus per finalitzar projectes.

Amb Brazil, la seva hilarant revisió de 1984 de George Orwell, Gilliam va haver de barallar-se amb els directius d’ Universal per temes de financiació. Amb El Barón de Munchausen, l’enfrontament, aquest cop amb Columbia, fou encara més dur: la pel·li havia tingut un cost de 48 milions de dólars, però la taquilla presentava uns beneficis de 8. Els Oscars per una vegada van fer justícia i la pel·li va ser nominada en quatre categories, a més d’obtenir 3 premis BAFTA. Amb El Rey Pescador, fins i tot va guanyar un Oscar, després d’obtenir 5 nominacions. Abans, Time Bandits havia sigut un èxit comercial inesperat.

terry-gilliam-quixot

Als 90, Gilliam va intentar dur a la gran pantalla Història de Dos Ciutats de Charles Dickens; però l’elecció de l’actor que havia d’interpretar a Charles Darnay i el desacord total amb el pressupost van tumbar el projecte. A part del que hem comentat dels èxits de Munchausen i El Rey Pescador, 12 Monos va recaudar gairebé 200 milions de dólars. Després d’aquests quatre triomfs, afegint el de la fantàstica Miedo y Asco en Las Vegas, al 1999 va començar el rodatge de The Man Who Killed Don Quixote, amb Jean Rochefort, Johnny Depp i Vanessa Paradis. Johnny Depp fou el primer en arribar a un rodatge sense l’actor protagonista, Rochefort, amb avions militars sobrevolant el set, climatologia totalment desfavorable (uns xàfecs van arrassar el set i van endur-se o espatllar part de l’equip). Quan va arribar Rochefort, la seva hèrnia discal va tirar per la borda definitivament totes les opcions de continuar amb el projecte. El documental The Lost in La Mancha ho explica tot.

miedo y asco en las vegas

Terry Gilliam va intentar fer-se càrrec del projecte Watchmen al 1989 i al 1996. Malauradament, sobretot valorant el resultat final del treball d’ Snyder, no va ser possible; el fet de que la visió de Gilliam estigués totlament allunyada del punt de vista comercial de les majors va impedir que l’obra d’Alan Moore tingués una adaptació amb el nivell que garantitza Gilliam.

hermanos grimm

Los Hermanos Grimm podríem dir que és la pel·li que més caché ha atorgat a Gilliam. No és la seva millor obra, però si la que més beneficis li ha donat. Fins i tot les famílies l’anaven a veure; la crítica especialitzada va parlar bé de la pel·li, els estudis estaven contents, i a part, Gilliam va conèixer a Heath Ledger. L’èxit amb els germans Grimm li va permetre dur a terme un projecte tan personal com Tideland, que no tenia res a veure amb l’anterior. Gilliam sempre ha anat a la seva, perquè té confiança en el seu treball; per això ha superat tots els contratemps.

El més greu l’ha superat amb The Imaginarium of Dr. Parnassus. Tots sabem que Heath Ledger va morir quan s’havia rodat el 45% del guió. El talent i les amistat de Gilliam van superar el drama de la mort d’un dels actors amb més futur. Johnny Depp, Colin Farrell, Jude Law, la capacitat d’improvisació i la genialitat de Terry Gilliam han permès que avui s’estreni El Imaginario del Dr. Parnassus. Un altre cop, Terry Gilliam surt vencedor: a ell no li importa guanyar, però detesta perdre.

gilliam-ledger

Read Full Post »

stanley kubrickDesprés de 61 setmanes en cartellera, el propi Stanley Kubrick va retirar dels cinemes anglesos l’adaptació a la gran pantalla de l’obra d’ Anthony Burgess, La Naranja Mecánica. Bandes juvenils havien adoptat el look i les maneres dels “droogs”; fins i tot van haver morts. Kubrick es va decepcionar més del que ja ho estava amb la condició humana. Warner no va posar cap impediment; volien que el xicot del Bronx continués fent pel·lícules sota el seu segell, i qui li podia negar al creador de Lolita, Dr. Strangelove i 2001 qualsevol cosa que volgués. A més, La Naranja Mecánica ja havia sigut un èxit comercial; només My Fair Lady li havia donat més diners a Warner.

orange mecaniquela naranja mecánica-sequencia tunel

Després de que Terry Southern, escriptor nordamericà amic de Kubrick i guionista de Dr. Strangelove, li regalés l’obra de Burgess quan intentava tirar endavant l’adaptació de la novel·la Napoleon Symphony, també de Burgess, Stanley Kubrick va veure en La Naranja Mecánica una obra que s’adaptava a la naturalesa alegòrica amb la que ell entenia l’art; faria una pel·lícula amb múltiples interpretacions, sense que hagués de dir res sobre el significat. La trama del llibre la sabem tots: Alex i els seus “droogs” formen una banda que arrassa amb tot, en un Londres on el pop art dels sixties s’ha convertit en productes de moda produïts en série. Kubrick com ho narra? De forma implacable i abrumadora, gràcies a càmeres lleugeres, micros que ho captaven tot i així no havia de regravar diàlegs, llums potents que no l’obligaven a buscar la i·luminació ideal en tot moment, música de Henry Purcell arreglada pel sintetitzador Moog de Walter Carlos, la Novena de Beethoveen, l’apertura del Guillem Tell de Rossini accelerada (seqüència del trio que s’organitza l’Àlex després de la visita a la tenda de discs), la interpretació de Malcolm McDowell, i sobretot, al seu talent, que li permetia col·locar la càmera al lloc idoni i crear uns plans i unes seqüències impactants, bells, explícits i definitius, com per exemple, el contrapicat amb el que un Àlex sol i perdut descobreix que els policies que l’estan apallissant són els seus estimats “droogs”, que han hagut de deixar l’uniforme blanc per passar-se a l’uniforme blau de la policia.

la naranja mecánica-moloko

Captivadora, profunda, freudiana, magnètica, sarcàstica, cínica, còmica, violenta, narrativament inquietant, explosiva…són tants els adjectius que li queden bé a La Naranja Mecánica. El millor que es pot fer és aprofitar l’oportunitat de tornar a veure en pantalla gran una de les obres més importants d’un dels grans mestres del cinema; després, que cadascú trïi l’adjectiu que vulgui. Aquest divendres es reestrena La Naranja Mecánica d’ Stanley Kubrick, una obra intemporal d’un artista genial i tan atrevit com honest.

A continuació, un extracte del documental Stanley Kubrick, a life in pictures; són els 10 minuts on s’explica com es va fer La Naranja Mecánica.

Read Full Post »

the yes men fix the world2L’altre dia parlàvem de The Yes Men en l’article que enunciava la nova edició de Cine Ambigú, cicle que estrenarà la seva darrera proposta: The Yes Men Fix The World. Els presentàvem com un grup activista que utilitza els mitjans audiovisuals per dir les veritats que ningú s’atreveix a dir en veu alta; són una associació d’impostors, com ells mateixos diuen, que vol desemmascar els abusos de les empreses que fan diners amb una praxis totalment criticable i censurable.

Indagant en la seva biografia, observem com aquest grup va néixer amb la única intenció d’expressar la indignació que sentien amb l’actitud dèspota i inhumana de l’anomenada corporació. Un bon exemple és quan van aconseguir que les accions de la química Dow Chemichal baixessin 2 milions d’euros, després de que un tal Jude Finisterra, un yes man que es va fer passar per un executiu de Dow, reconegués la seva culpa en el cas Bophal. En aquest vídeo s’explica el cas:

The Yes Men, que dóna un cop de mà a qui creu necessari canviar el sistema i de pas, intenta despertar les ments anestesiades. Les dues pel·lícules que han fet fins el moment, The Yes Men i The Yes Men Fix The World, són dos clars exemples de crítica cap a les empreses que no coneixen cap límit alhora d’obtenir beneficis i de lucrar-se a qualsevol preu.

The Yes Men, Oliver Stone, Noam Chomsky, Serge Latouche, Enric Duran, The Black Angels, Michael Moore, John Pilger, Colin Beavan, Leonardo Di Caprio, Eco-Site, Concern Worldwide, Peter Joseph, Eerie Investigations i d’altres, cadascú a la seva manera, però tots amb una mateix missatge, ofereixen un altre punt de vista, totalment diferent a l’establert.

the yes men2

The Yes Men intenta despertar consciències, crear dubtes, i donar a conèixer qui domina el sistema i com el domina. És més senzill no pensar en res i viure amb el pilot automàtic encès, aliens a preocupacions que creiem que no ens afecten directament. Però si sou dels que considera que s’ha de canviar d’estil de vida, dijous 27 al Verdi Park podreu veure The Yes Men Fix The World.

Per acabar, un exemple de com empenyen a la gent a pensar per sí mateixos:

Read Full Post »

FilmoColor - Spinal Tap 2Del 29 d’ octubre i fins el dia 8 de novembre, podrem gaudir del Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona: In-Edit. El festival, ubicat a les sales Rex i Aribau Club, celebra el seu setè aniversari amb una programació realment interessant, carregat de noms i estils molt variats; si no fos per In-Edit, poques possibilitats tindríem de gaudir d’aquest documentals en una sala de cine.
El festival presentarà 44 documentals, emmarcats en diferents seccions. En la Secció Oficial Internacional destaquen: Johnny Cash at Folsom Prison, el mític concert que va fer l’home de negre a la presó de Folsom l’any 68 davant tots els reclusos; Oil City confidential: The Dr. Feelgood Story, dirigit per Julien Temple, autor de Joe Strummer: Vida y Muerte de un Cantante o La Mugre y la Furia, el documental sobre els Sex Pistols; Shadow Play: The Making of Anton Corbjin, que repassa l’obra del fotògraf y director holandès; Soul Power, documental sobre el concert que van celebrar James Brown, B.B. King i d’altres artistes de color al Zaire el 1974 la nit abans del combat de boxa de Mohammed Ali.

Cash_1

Dins la Secció Excedlents, destaca Johnny Cash’s America, on personatges de la talla de Bob Dylan, Ozzy Osburne o Snoop Dogg, parlen de la influència de la música de Johnny Cash; Marc Bolan: The Final Word, el documental definitiu de l’estrella glam per excel·lència; Neil Young: Don’t be Denied, on es repassen els 40 anys de carrera del músic canadenc; One Fast Move or I’m Gone: Kerouac’s Big Sur on Sam Shepard, Tom Waits o Patti Smith s’encarreguen de revisar Big Sur de Jack Kerouac, amb música de Jay Farrar (Son Volt) i Benjamin Gibbard (Death Cab For Cutie); Paul Weller: Into Tomorrow, tot un repàs a la carrera de Paul Weller, des de l’època The Jam fins avui en dia; R.E.M. This is Not a Show, les cinc nits que el grup de Michael Stipe es va tancar a l’Olympia Theater de Dublín, immortalitzades en un excel·lent blanc i negre.; The agony and the ecstasy of Phil Spector, on es combina l’història del productor amb una entrevista recent.

soul power poster

El festival també dedica un especial al director britànic Peter Whitehead amb la projecció de tres obres: Led Zeppelin Live at the Royal Albert Hall, un retrat de la banda de Robert Plant en estat pur; The Peter Whithead Pop Promos, un recull dels seus videoclips dels anys 60, i Tonite Let’s All Make Love in London, document imprescindible sobre el Swinging London.

A la secció nacional cal destacar la projecció de 1,2,3…Standstill, documental sobre el grup indie català. També destacar que aquest any s’inagura la Secció Imperdible, amb la projecció del film de culte de Rob Reiner, un fals documental, sobre un grup de Heavy Metal: This is Spinal Tap, un film únic.

Més imformació a: www.in-edit.beefeater.es

Read Full Post »

Límites del ControlUna de les màximes referències d’aquest nou film de Jim Jarmusch, és la del propi Jarmusch, més concretament els seus tres últims films: Dead Man, Ghost Dog i Flores Rotas. Si agafem el millor d’elles pren forma aquesta història mínima sobre un meticulós assassí (Isaac de Bankolé) que viatja fins a Espanya per realitzar un treball. Un cop a Madrid entra en contacte amb diversos personatges, que li aniran donant més pistes que el porten fins a Sevilla i Almeria, on acabarà la seva missió.

Si amb Ghost Dog i Flores Rotas, alguns van acusar el director d’acostar-se a l’indie mainstream, amb Los Límites del Control, Jarmusch radicalitza la seva proposta i aposta per un film marcat pels silencis, de ritme extramadament pausat i contemplatiu, adornat amb estranys personatges que van entrant i sortint de la trama dirigint-se al protagonista de forma repetitiva, i dels que ben poc se’n sap. Jarmusch s’ajuda de l’atmosfèrica i psicodèlica banda sonora de Boris i l’excel·lent treball fotogràfic de Christopher Doyle. Amb aquest últim, el director ha trobat un excel·lent aliat, ja que gràcies a la hipnòtica foto de Doyle, els silencis marcats del film es compensen per la força de la imatge; impressionant l’arribada del protagonista a Madrid amb taxi.

sanildefonso2

Los Límites del Control és un Jarmusch portat a l’extrem, una demostració d’una forma de ser, i fer, del director, que per alguns serà una autèntica presa de pèl i per d’altres una demostració de que Jim Jarmusch és el millor director de cinema més enllà del que s’entèn per cinema. Igual de solitari que el personatge del film.

Read Full Post »

REFLEXIONS SOBRE EL FESTIVAL

REC 2 - cenitalLa primera, en relació a REC 2 i els seus creadors, Jaume Balagueró i Paco Plaza. Amb la saga REC han demostrat que és possible fer un gran entreteniment cinematogràfic, gràcies a dos directors perfectament complementaris. Tant REC com REC 2 són dues pel·lícules on el què i el com funcionen. El què? Doncs una trama senzilla i que enganxa. El com? Segurament la gran virtut, el saber trobar la manera d’explicar la història, amb una càmera en mà que atrapa a l’espectador, a més del so, llum, fotografia i gràcia que li atorguen a la trama una frescura idònea, creant d’aquesta manera dos exercicis de cinema de terror de qualitat. El cinema espanyol pot haver trobat uns bons referents pel futur i la possibilitat de dotar-lo d’honestedat i òptimes maneres, sense buscar el que vulgarment diríem “els tres peus al gat”. La pretenciositat i l’snobisme, que camuflen amb falses aparences algunes creacions, han estat fulminades pels dos directors catalans, i és un pas important per reactivar el cinema d’aquest país.

La segona, en relació al aument del 20% en les vendes d’entrades respecte l’any passat. El Festival de Sitges és un referent cultural internacional, i el seu creixement així ho certifica. De la mateixa manera, es confirma que la qualitat, amb el temps, consolida o fulmina, segons sigui el nivell que s’ofereix, en aquest cas, en un festival de cinema. En l’era d’internet, la xarxa ajuda a fomentar l’art i la cultura, i incrementar el nombre d’aficionats a la cultura, concretament el cinema, com ho demostra l’increment de públic a Sitges. Un bon ús de la tecnologia col·labora directament en la difussió de la cultura. La xarxa permet descobrir artistes interessants, uns de qualitat i altres no, cert, perquè en definitiva, el que interessa és cuidar l’art, per tant, la cultura de qualitat, i despertar la curiositat primer i el paladar després per anar formant un criteri. L’art i la cultura eduquen. En un present on es pot difondre cultura i obrir la fam de coneixements, aprofitem-ho per enriquir-nos primer per després poder ser crítics i exigents amb l’art que ensenya i emociona.

PREMIS DEL FESTIVAL

OFICIAL FANTÀSTIC

duncan jones

sam rockwell

Atorgats per jurat format per: Neil Marshall, Amanda Plummer, Tuomas Riskala, John Saxon i Jordi Battle Caminal

Millor Curtmetratge: One of those days de Hattie Dalton
Menció Especial: The boy who wouldn’t kill de Linus de Paoli
Millor Disseny de Producció: Tony Noble per Moon
Millors Efectes de Maquillatge: Kaatje Van Damme per Mr. Nobody
Millors Efectes Especials: C.O.R.E. Digital Pictures, Mac Guff, BUF per Splice
Millor Banda Sonora Original: Teresa Barrozo per Kinatay
Millor Fotografia: Benoit Debie per Enter the Void
Millor Guió: Nathan Parker, basat en la història original de Duncan Jones, per Moon
Millor Actriu: Ex-aequo: Elena Anaya per Hierro i Kim Ok-vin per Thirst
Millor Actor: Sam Rockwell per Moon
Millor Director: Brillante Mendoza per Kinatay
Premi Especial del Jurat: Enter the Void de Gaspar Noé
Millor Pel·lícula: Moon de Duncan Jones

PREMIS atorgats pel jurat Carnet Jove: Arnau Vilaró, Sergi Fabregat, Arantza Marichalar, Joan Sala i Isabel Salvador
Millor Pel·lícula: Ex-aequo: Dogtooth (Canino) de Yorgos Lanthimos i Les derniers jours du monde d’Arnaud
Larrieu
i Jean-Marie Larrieu
Millor Pel·lícula: Wasting Away de Matthew Kohnen

NOVES VISIONS

Jurat: Stephanie Billeter, Marc Helwig i Pedro Usabiaga

Millor Pel·lícula: Deliver us from Evil de Ole Bornedal
Menció Especial: Van Diemen’s Land de Jonathan auf der Heide
Diploma Pel·lícula No Ficció: Best Worst Movie de Michael Paul Stephenson
Diploma Pel·lícula Discovery: Amer d’Hélène Cattet i Bruno Forzani

PREMIS NOVA AUTORIA SGAE

Jurat: Roser Aguilar, Lluís Bonet Mojica, Albert Solé i Joan Valent

Millor Direcció: Swingers de Javier Rodríguez Espinosa, presentat per l’ESCAC-Escándalo Films
Millor Guió: 44987373-V de Robert Ors Griera, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya
(CECC)
Millor Música Original: The last drag de Gonçal Perales Roy, presentat pel Centre d’Estudis de Tècniques d’Animació de
Catalunya · 9 ZEROS

Menció Especial per la qualitat general del treball:

Pin up de Tania Verduzco, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC)

PREMIS ORIENT EXPRESS – CASA ÀSIA

Jurat: Fausto Fernández, Luis M. Rosales i Marc Walkow

Millor Pel·lícula: Ip Man de Yip Wai-shun

ANIMA’T – Premi Gertie

Jurat: Fausto Fernández, Luis M. Rosales i Marc Walkow

Millor Llargmetratge d’Animació: Summer Wars de Mamoru Hosoda
Millor Curtmetratge d’Animació: Le petit dragon de Bruno Collet
Millor Llargmetratge d’Animació per a Nens: Panique au village de Stéphane Aubier i Vincent Patar

MÉLIÈS D’ARGENT

Jurat: Tim League, Toni Messa i Antje Nikkola Mönning

Méliès d’Argent a la Millor Pel·lícula Europea: The Eclipse de Conor McPherson
Méliès d’Argent al Millor Curtmetratge Europeu: One of those days d’Hattie Dalton

MÉLIÈS D’OR

Méliès d’Or a la Millor Pel·lícula Europea: Martyrs de Pascal Laugier
Méliès d’Or al Millor Curtmetratge: Cold and Dry de Kristoffer Joner, codirigit i produït per Bjørn Arne Odden

ALTRES PREMIS

Gran Premi del Públic El Periódico de Catalunya: Zombieland de Ruben Fleischer

Premi Ben & Jerry’s: [REC]2 de Jaume Balagueró i Paco Plaza

PREMIS DE LA CRÍTICA

Jurat: Desirée de Fez, Imma Merino i Eulàlia Iglesias

Premi de la Crítica Jose Luis Guarner: Les derniers jours du monde d’Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu
Premi Citizen Kane al director/a revelació: Dogtooth (Canino) de Yorgos Lanthimos

BRIGADOON Paul Naschy

Jurat: Domingo López Tortosa, Diego López Fernández i José Martos Arroyo

Millor curtmetratge: Torbellino de hostias d’Adrián Cardona

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »