Ens traslladem a www.bcncultura.cat

Read Full Post »

Això és Halloween

Tim Burton i Henry Selick van representar de forma perfecte el que és, i significa, la festivitat de Halloween, Dia de Tot Sants a Catalunya, en la seva excel·lent Pesadilla Antes de Navidad, mostrant-la com l’altre cara del Nadal, com la visió canalla i gamberra de la celebració per excel·lència.

Nascuda fa molts segles com a una cel·lebració celta, i sota el nom de Samhain (déu dels morts), coincidia amb el darrer dia de l’any (el 31 d’octubre segons el calendari celta) i representava el final de l’estiu. Aquell dia s’encenien grans fogueres per allunyar els mals esperits, ja que es creia que aquests acompanyats de bruixes visitaven les antigues llars, en busca d’un nou cos. Per aquest motiu no s’encenia cap llum i la gent es vestia de bruixes o dimonis per tal que cap esperit els posseís.

Amb l’arribada de l’era cristiana, el dia 1 de novembre va passar a denominar-se Dia de Tots Sants i el 31 d’octubre Vigília de Tots Sants, en anglès All Saints Eve. Amb el temps aquesta denominació va anar mutant fins anomenar-se, All Hallows Eve. D’aquí va néixer la paraula Halloween.

Amb el temps aquesta celebració ha anat agafant un caràcter més inofensiu i s’ha creat tota una iconografia, al voltant de la carbassa com a element representatiu que s’ha acabat estenent per arreu del món. Ha arribat a ser tota una icona de la cultura popular, influenciant el món de la música (Misfits, White Zombie, Marilyn Manson, The Horrors o The Cramps) i sobretot el món del cinema, i marcant de forma clara el cinema de terror més pulp, un gènere que ha trobat en el Halloween un gran aliat.

Aquí us proposem cinc títols perfectes per qui el dia 31 vulgui tancar-se a casa seva, sense llum i vestit de bruixa o dimoni, i celebrar sol o en companyia aquesta nit tant terrorífica. La nit ideal per posar-se la màscara més aterradora possible, amagar-te en una cantonada i donar-li un bon ensurt al burro del teu “jefe”.

	ED WOOD de Tim BurtonBiopic del pitjor director de l’història del cine. Amb una estètica i narració més propera al cinema de terror de serie B que no pas al cinema més estàndard.
	LA CASA DE LOS 1000 CADÁVERES de Rob Zombie Un festival pels amants del cinema de terror, barrejant de forma perfecte la cultura pop amb el terror més gore. Una pel·lícula plena d’homenatges i brutals assassinats.
	HALLOWEEN de John CarpenterLa mare de tots els slashers. Un film sanguinari i aterrador, amb la celebració de Halloween com a rerefons. El naixement del mite de Michael Myers, l’home del sac modern.
	AQUELLA CASA AL LADO DEL CEMENTERIO de Lucio Fulci Tombes, portes que grinyolen, presències infantils aterradores i una casa maleïda construïda al bell mig d’un cementiri que acull les desgràcies d’una família fins les últimes i fatals conseqüències.
	LA NOCHE DEL CAZADOR de Charles LaughtonInquietant i terrorífic conte infantil. Una parella de nens i la seva mare es veuen perseguits per la malèvola figura d’un fals predicador amb el rostre de Robert Mitchum.

Read Full Post »

20 anys de The Stone Roses

La vida de The Stone Roses va ser tan curta com intensa, tan productiva com destructiva, convertint-los en l’última gran llegenda del pop britànic. En només un any, 88-89, van aconseguir definir el pop dels temps futurs, per després caure en l’autodestrucció per culpa del seu propi ego, el mateix ego que a la cap i a la fi els va fer tan grans.

Elephant Stone (1988), el seu tercer single, els va posar en el punt de mira de la crítica musical britànica, veient en ells els futurs herois d’una nova generació. I no n’havia per menys; els gairebé cinc minuts d’ Elephant Stones eren dels millors que s’havien escoltat en el món de la música en els darrers anys, creant una única personalitat: melodies beatlelianes, la psicodèlia de la Costa Oeste americana, l’actitud irreverent i desafiadora dels Sex Pistols, la contundència de Joy Division i l’eufòria rítmica de l’Acid House; havia nascut el so Manchester. Un any després s’editava The Stone Roses, un disc carregat d’himnes amb vocació de clàssics, amb l’ inici captivador d’ I Wanna be Adored, la frenètica She Bangs the Drums i la colorista Made of Stone, temes que van projectar a la banda més enllà de les Ïlles, convertint-se en el grup més important del moment. El mateix any editarien el single Fools Gold, la prolongació necessària del seu debut. El tema comença allà on acabava I Am the Resurrection, i resumia en 10 minuts tot el que era la banda. Un altre single, One Love (1989), posaria punt i final a la primera i gloriosa etapa de la banda. A partir d’aquí tot va començar anar per uns altres terrenys, entrant en una guerra amb la seva discogràfica, Silvertone, per anul·lar el seu contracte per poder fitxar per Geffen, a més dels problemes en la gravació del segon disc, procés pel que van passar un gran nombre de productors; tampoc van faltar baralles amb la premsa britànica. Finalment, el 1994 aconsegueixen editar The Second Comming, un disc infravalorat, no acaba d’agradar a ningú, la qual cosa porta tensions entre els membres del grup, fet que comporta desercions: primer Reni, el bateria, i posteriorment, John Squire, guitarra. Això fa que al 1996 Ian Brown i Mani, després d’un nefast concert al Festival de Reading, decideixin acabar amb el grup.

Per cel·lebrar el vintè aniversari de la edició de The Stone Roses, la discogràfica Silverstone ha tornat a posar a les estanteries de totes les tendes discs vàries reedicions de l’àlbum. La primera un CD doble on hi trobem el disc i un segon titulat The Lost Demos, on podem comprovar els procés de gestació de l’àlbum. La segona edició, en vinil amb carpeta doble; i la tercera una espectacular box, que inclou: el vinil, 2 cd’s, un dvd en directe, un llibre de fotografies i una llimona-usb, amb tots els seus singles i les seves cares b en versió digital.

Amb el pas del temps, The Stone Roses ha acabat esdevenint tot un clàssic del pop britànic, a l’alçada de qualsevol nom que us passi pel cap; el seu debut és un dels treballs més influents de tots els temps, marcant les pautes de grups com: Primal Scream, The Verve, The Brian Jonestown Massacre, Oasis o els U2 d’Achtung Baby.

Read Full Post »

Terry Gilliam és l’autèntic Dr. Parnassus

Terry Gilliam les ha vist de tots colors durant la seva llarga trajectòria com a director de cinema. L’únic nordamericà dels Monty Phyton va començar a dirigir amb la divertidíssima Los caballeros de la mesa cuadrada, juntament amb Terry Jones. L’etapa Monty Phyton va ser potser la més tranquila en quant a problemes de qualsevol tipus per finalitzar projectes.

Amb Brazil, la seva hilarant revisió de 1984 de George Orwell, Gilliam va haver de barallar-se amb els directius d’ Universal per temes de financiació. Amb El Barón de Munchausen, l’enfrontament, aquest cop amb Columbia, fou encara més dur: la pel·li havia tingut un cost de 48 milions de dólars, però la taquilla presentava uns beneficis de 8. Els Oscars per una vegada van fer justícia i la pel·li va ser nominada en quatre categories, a més d’obtenir 3 premis BAFTA. Amb El Rey Pescador, fins i tot va guanyar un Oscar, després d’obtenir 5 nominacions. Abans, Time Bandits havia sigut un èxit comercial inesperat.

Als 90, Gilliam va intentar dur a la gran pantalla Història de Dos Ciutats de Charles Dickens; però l’elecció de l’actor que havia d’interpretar a Charles Darnay i el desacord total amb el pressupost van tumbar el projecte. A part del que hem comentat dels èxits de Munchausen i El Rey Pescador, 12 Monos va recaudar gairebé 200 milions de dólars. Després d’aquests quatre triomfs, afegint el de la fantàstica Miedo y Asco en Las Vegas, al 1999 va començar el rodatge de The Man Who Killed Don Quixote, amb Jean Rochefort, Johnny Depp i Vanessa Paradis. Johnny Depp fou el primer en arribar a un rodatge sense l’actor protagonista, Rochefort, amb avions militars sobrevolant el set, climatologia totalment desfavorable (uns xàfecs van arrassar el set i van endur-se o espatllar part de l’equip). Quan va arribar Rochefort, la seva hèrnia discal va tirar per la borda definitivament totes les opcions de continuar amb el projecte. El documental The Lost in La Mancha ho explica tot.

Terry Gilliam va intentar fer-se càrrec del projecte Watchmen al 1989 i al 1996. Malauradament, sobretot valorant el resultat final del treball d’ Snyder, no va ser possible; el fet de que la visió de Gilliam estigués totlament allunyada del punt de vista comercial de les majors va impedir que l’obra d’Alan Moore tingués una adaptació amb el nivell que garantitza Gilliam.

Los Hermanos Grimm podríem dir que és la pel·li que més caché ha atorgat a Gilliam. No és la seva millor obra, però si la que més beneficis li ha donat. Fins i tot les famílies l’anaven a veure; la crítica especialitzada va parlar bé de la pel·li, els estudis estaven contents, i a part, Gilliam va conèixer a Heath Ledger. L’èxit amb els germans Grimm li va permetre dur a terme un projecte tan personal com Tideland, que no tenia res a veure amb l’anterior. Gilliam sempre ha anat a la seva, perquè té confiança en el seu treball; per això ha superat tots els contratemps.

El més greu l’ha superat amb The Imaginarium of Dr. Parnassus. Tots sabem que Heath Ledger va morir quan s’havia rodat el 45% del guió. El talent i les amistat de Gilliam van superar el drama de la mort d’un dels actors amb més futur. Johnny Depp, Colin Farrell, Jude Law, la capacitat d’improvisació i la genialitat de Terry Gilliam han permès que avui s’estreni El Imaginario del Dr. Parnassus. Un altre cop, Terry Gilliam surt vencedor: a ell no li importa guanyar, però detesta perdre.

Read Full Post »

Els nous projectes de Johnny Depp

A la dècada dels 90, Johnny Depp era considerat pels grans estudis de Hollywood com “autèntic verí per la taquilla“; però la cosa va canviar despres d’ arrassar arreu del món amb la seva creació del pirata Jack Sparrow. A dia d’avui, el nom de Johnny Depp és sinònim de grans recaptacions i de peregrinacions en massa cap a les sales de cinema. Aquest proper dia 11 d’octubre es farà un passi especial del seu nou film, The Imaginarium of Dr. Parnassus, de Terry Gilliam, en l’edició del Festival de Sitges d’enguany, i el dia 23 del mateix mes està prevista l’estrena del film a les sales catalanes.

L’actor té previst l’estrena d’ Alicia en el País de las Maravillas, de Tim Burton, el proper mes de desembre. En el film Depp interpreta a “sombrero loco”; d’ altre banda acaba de dirigir, a Londres, un vídeoclip per la banda de pop britànica, Babyface, amb la participació del seu amic Stephen Graham, actor vist juntament amb Depp a Enemigos Públicos, encara en cartellera. Pel 2010 està prevista l’ estrena de Los Diarios del Ron, adaptació de la novel·la del gran Hunter S. Thopmson, del qual era amic íntim, dirigida per Bruce Robinson, aposta personal de l’ actor, i que també exerceix de productor de la pel·li. Robinson és responsable d’un dels films preferits de Depp, la hilarant Whitnal & I. A Depp l’acompanyen Giovanni Ribisi, Aron Eckhart, Amber Head i Richard Kelly.

Depp també ha donat el seu ok a participiar en el nou film de Tim Burton, Dark Shadows, adaptació d’una famosa série de televisió britànica, on l’actor interpretarà a Barnabas Collins, un decadent vampir, que es mou per una realitat plena d’homes llop i zombies. Un cop acabada la seva nova col·laboració amb Burton, es posarà a les ordres d’una altre gran amic seu, Emir Kusturica, per interpretar a Pancho Villa en el biopic que està preparant el director d’Underground, i on també hi participarà l’actriu Salma Hayek.

Sobre el que encara no s’ha confirmat res és en relació a la seva participació a la quarta entrega de Pirates del Caribe, després de que Dick Cook hagi estat acomiadat dels estudis Disney. Dick Cook va ser el responsable de que Depp acabés sent Jack Sparrow, i a l’actor no li ha fet cap gràcia que el despatxessin. Ara mateix ha declarat que no creu que es torni a vestir de pirata per respecte al seu amic. També ha declinat participar a The Man Who Killed Don Quixote, de Terry Gilliam, per incompatibilitat de dates, amb qui ja va intentar fer la pel·li sobre “el caballero andante” i que va donar a lloc finalment al documental Lost In La Mancha.

Ja ho veieu, Johnny Depp segueix fidel a la seva passió pel cinema i als seus 46 anys segueix arriscant i participant en el que li dóna la real gana. Per alguna cosa és el millor actor de la seva generació… i de llarg.

Read Full Post »

Adéu a The Verve

El retorn de The Verve el passat 2007, quan es van tancar a l’estudi per preparar els temes del seu àlbum de retorn, Forth (2008), era la crònica d’una mort anunciada. Les relacions entre Richard Ashcroft i el guitarra Nick McCabe sempre han estat impossibles. Aquesta es la tercera separació del grup de Wigan, totes per motius idèntics.

Segons han declarat el propi McCabe i el baixista Simone Jones, The Verve han deixat d’existir, per les diferències podríem afirma ja irreconciliables que existeixen entre Ashcroft, totalment desaparescut del mapa, i els seus companys, els quals l’acusen d’utilitzar el grup per rellançar la seva carrera en solitari. Jones i McCabe han decidit formar el grup The Black Ships i donar per tancada la seva relació amb Ashcroft.

The Verve van néixer a principis de la década del 90, a la localitat de Wigan, després d’assitir a un concert de Stone Roses, com a Verve a seques. Al 1992 publicaven el seu primer treball, sota el segell Hurt, amb el nom de Verve Ep i un any més tard veia la llum el seu primer llarga durada, A Storm in Heaven, un disc allunyat del pop convencional, que es caracteritzava per  les seves textures psicodèliques construïdes per les guitarres de Nick McCabe i la peculiar forma de cantar d’ Ashcroft. El disc reprenia el camí traçat per àlbums com el debut dels Stone Roses o el Screamadelica de Primal Scream, convertint-se en el nous herois de la premsa musical britànica.

La gira de presentació del àlbum no va fer més que engrandir la llegenda del grup. Varen ser els teloners de la gira britànica dels The Black Crowes de The Southern Harmony and Musical Companion i dels Smashing Pumkins del Siamese Dream, arribant a participar en el festival itinerant Lollapalloza als USA, havent de cancel·lar les últimes dates per culpa d’una sobredosis d’èxtasis de Richard Ashcroft i per la detenció del bateria, Pete Salisbury, per destroçar una habitació d’hotel a Kansas.

Al 1995 començaven a preparar el que seria el seu segon treball, A Northen Soul. El caos seguia regnant en la banda, gràcies a les grans cantitats d’èxtasis que ingerien els membres del grup i a la demanada judicial que els va posar els segell de jazz Verve, hagueren de canviar el nom del grup per The Verve. La difícil gestació del disc va acabar amb la primera ruptura de la banda quan tot indicava que aquest seria el treball definitiu del grup, per culpa de les disputes entre Ashcroft i la resta de membres de la banda, sense arribar a fer mai gira de presentació. En aquest nou treball el so del grup havia evolucionat de forma espectacular, afegint al seu so, matissos soul i pop. Els senzills This is Music, On Your Own i History, van acabar entrant al Top 40 de les llistes britàniques. Noel Gallagher, que en aquells moment assaboria l’éxit de Supersonic, va dir d’ell que “és el disc que m´hagues agradat composar a mi” i va escriure Cast no Shadow, dedicada a Richard Ashcroft.

Dos anys més tard, Ashcroft tornà a reunir a la banda a exepció del guitarra, i després de diferents provatures amb guitarres com John Squire (Stone Roses) i Bernard Butler (Suede), Ashcroft li demanà a McCabe que tornés a la banda per gravar Urban Hymns, el seu treball definitiu. El disc, composat pràcticament per Ashcroft durant el període que va estar sense banda, presentava a uns The Verve amb una descarada vocació pop, aconseguint la fama a l’ instant amb el single Bittersweet Symphony, tema que els va donar a conèixer més enllà de les illes, aconseguint entrar el la llista d’éxits als USA al lloc nº 12. Això no va ser passat per alt pel binomi Jagger / Richards, que van demandar el grup per utilitzar sense permís un sampler del tema The Last Time, els famosos violins que obren la gran obra mestre d’Aschroft, d’un disc de versions orquestrades dels Stones. D’aquesta manera, els nomes de Jagger i Richards aparareixen als crèdits com a co-autors del tema, juntament amb Ashcroft. La resposta d’Ashcroft no va trigar en arribar:“no passa res, és el millor tema que han escrit aquest dos des de fa 20 anys. Me n’alegro per ells”. No va durar gaire,  el bon humor; la interminable gira tornà a fer saltar les espurnes entre el guitarra i el cantant, donant a lloc la segona dissolució de la banda.

Després de diferents projectes en solitari, els membres del grup es va reunir al 2007 per gravar Forth i girar per arreu del món. Un treball notable, que mostrava uns The Verve en plena forma amb temes com Love is Noise, Sit and Wonder o Valium Skies, que a final ha acabat sent el testament sonor, de la que ha estat, juntament amb Primal Scream i Stone Roses, la millor banda britànica dels últims 20 anys.

Read Full Post »

Woodstock fa 40 anys

Amb el Festival de Woodstock, dies 15, 16, 17, 18 del agost del 1969, es podria dir que va començar el compte enrere del moviment hippie; els assassinats del clan Manson dies abans i l’accidentat festival d’Altamond mesos més tard, no van fer més que accelerar la mort d’un moviment que un cop acabada la guerra de Vietnam perdia sentit, i els majors líders musicals ja havien estat absorbits per l’indústria discogràfica o bé caurien com en els casos de Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison.

Woodstock va ser el moment àlgid del moviment del flower power, aconseguint reunir 500.000 persones, sota el lema Pau i Amor, per presenciar les actuacions de Jimi Hendrix, Jefferson Airplane, Sly & the Familiy Stone, Janis Joplin , The Who, Tim Hardin, Creadence Clearwater Revival, The Band, Mountain, Santana i Joni Mitchell entre un total de 33 artistes, i entregar-se al sexe lliure, les drogues i a la sensació llibertat, desbordant totes les previsions del festival, provocant una sensació de descontrol, totalment inofensiu, que a la llarga ha estat una de les grans imatges del festival.

El dilluns 18 a les 11 del matí Jimi Hendrix, amb Hey Joe, posava el punt i final al festival, que havia arrencat a les 5 de la tarda del divendres 15 amb l’actuació de Richie Havens. Amb el resultat d’ un gran nombre d’instatànies que han acabat formant part de la cultura popular contemporània; des dels memorables concerts del propi Jimi Hendrix, Jefferson Airplane o Janis Joplin a la gent coberta de fang. Convertint-se en els tres dies de Pau i Amor lliure més famosos de l’historia del moviment hippie, però que van demostrar que el seu discurs polític, i de canvi, s’havia anat dil·luint deixant pas a un fenòmen de moda.

Read Full Post »