Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Monogràfics’ Category

woodstock_csg022Amb el Festival de Woodstock, dies 15, 16, 17, 18 del agost del 1969, es podria dir que va començar el compte enrere del moviment hippie; els assassinats del clan Manson dies abans i l’accidentat festival d’Altamond mesos més tard, no van fer més que accelerar la mort d’un moviment que un cop acabada la guerra de Vietnam perdia sentit, i els majors líders musicals ja havien estat absorbits per l’indústria discogràfica o bé caurien com en els casos de Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison.

Woodstock va ser el moment àlgid del moviment del flower power, aconseguint reunir 500.000 persones, sota el lema Pau i Amor, per presenciar les actuacions de Jimi Hendrix, Jefferson Airplane, Sly & the Familiy Stone, Janis Joplin , The Who, Tim Hardin, Creadence Clearwater Revival, The Band, Mountain, Santana i Joni Mitchell entre un total de 33 artistes, i entregar-se al sexe lliure, les drogues i a la sensació llibertat, desbordant totes les previsions del festival, provocant una sensació de descontrol, totalment inofensiu, que a la llarga ha estat una de les grans imatges del festival.

2lurwp5june_2008_print.Par.91500.Image.0.0.1janis-joplin-woodstock-661x750

El dilluns 18 a les 11 del matí Jimi Hendrix, amb Hey Joe, posava el punt i final al festival, que havia arrencat a les 5 de la tarda del divendres 15 amb l’actuació de Richie Havens. Amb el resultat d’ un gran nombre d’instatànies que han acabat formant part de la cultura popular contemporània; des dels memorables concerts del propi Jimi Hendrix, Jefferson Airplane o Janis Joplin a la gent coberta de fang. Convertint-se en els tres dies de Pau i Amor lliure més famosos de l’historia del moviment hippie, però que van demostrar que el seu discurs polític, i de canvi, s’havia anat dil·luint deixant pas a un fenòmen de moda.

Read Full Post »

Y1X8K1P_largeEl passat dia 9 d’agost es va celebrar el 40 aniversari de la massacre perpetrada pel Clan Manson a casa de l’actriu Sharon Tate i el director de cine Roman Polanski. Aquest fet simbolitza de forma contundent el final del somni hippie i de l’Era de l’Aquarius.

Charles Manson era un exconvicte aspirant a cantant de folk, seguidor de l’ ideal hippie, el qual liderava una comuna que es movia per la costa oest dels Estats Units a finals de la dècada dels 60. Es dedicaven a ocupar els patis de les cases dels amics,  com per exemple el Beach Boy Dennis Wilson, qui va tenir el plaer de tenir-los una temporada al pati de casa seva. El Clan Manson estava format per una trentena de persones, en la seva majoria noies, i es basava en un funcionament molt simple: Manson donava les ordres i la resta obeïa, subsistint a base de petits robatoris. Una secta amb majúscules.

El rebuig constant de les discogràfiques cap a la seva música i els missatges apocalíptics que va creure veure en el White Album de The Beatles, en els temes Revolution, Helter Skelter, Blackbird i Piggy van acabar sent els detonants de la massacre. El 9 d’agost de 1969, Manson va ordenar als seus seguidors entrar a casa de Sharon Tate i assassinar a tots el presents de forma que semblés un ritual, matant a ganivetades i deixant escrit a la porta d’entrada la paraula Pig , amb la sang de Sharon Tate. A la casa, a part de l’actriu, que estava embarassada de 8 mesos, s’hi trobaven: Jay Sebring, Abigail Folger, Voytek Frikowski i Steven Parent, tots ells exponents màxims del que més detestava Manson.

Familia+Manson060SharonTate_468x617marc-imageweb-blog-soc.manson-1

Dos dies més tard la familia Manson va tornar a actuar a casa del matrimoni LaBianca, acabant de la mateixa brutal manera amb tots dos. Finalment, al mes de novembre van ser detinguts pels assassinats i condemnats a pena de mort, commutades per cadenes perpètues al ser abol·lida aquesta.

Amb els anys, Charles Manson ha passat de ser l’enemic públic nº1 a tota una icona de la música rock. Artistes com Guns n’ Roses, The Cramps o Marilyn Manson, han reivindicat la seva figura, convertint-se en una de les instantànees més famoses de finals de la dècada dels 60.

charles-manson1-MUSIC-THE-BEATLES-white-albumCharles_Manson_1987

Read Full Post »

Jordi Sabater_piJordi Sabater Pi (1922-2009), dibuixant, científic, naturalista i introductor de l’etologia a l’estat espanyol, va marxar a a l’illa de Fernando Poo, avui Bioko, Guinea Equatorial, amb 17 anys després del cop d’estat dels feixistes que va dur el país a la guerra civil, on hi vivia un familiar que li va donar feina a una plantació de cacau i cafè. Àfrica el va seduir des del primer moment (“els occidentals la tracten sense generositat, quan haurien d’anar i besar-hi la terra”), iniciant les seves recerques de camp poc després d’arribar-hi. Al 1958 va obtenir una feina de conservador del centre de fauna d’Ikunde.

Com a primatòleg, Sabater Pi és conegut per descubrir el famós goril·la albí, el Floquet de Neu; però la seva repercussió va molt més enllà: des del descobriment de les àrees culturals dels ximpanzés, que el va dur a afirmar que la cultura no era un àmbit exclusiu dels humans, com explica al seu llibre El chimpancé y los orígenes de la cultura, on exposa el coneixement de la consciència del jo per part del ximpanzé, a més de la seva capacitat comunicativa,per l’activitat cooperativa, de relació amb familiars, i fins i tot per l’estètica. Gràcies al treball amb ximpanzés que habiten a les muntanyes d’Okorobiko de Guinea Equatorial, va donar a conèixer la indústria elemental de bastons que posava de manifest la seva capacitat de fabricació i ús simple d’eines. Altres dels seus descobriments més coneguts són l’espècie de granotes gegants a les cascades del riu Mbia i la captura de l’ocell indicador de la mel (Melichneutes robustus).

Jordi_Sabate_illa Fernando Poo

dibuix_sabater_pi

Una bona oportunitat per retre homenatge al catedràtic emèrit de la UB, Sabater Pi i amarar-se de la seva obra (dibuixos, estudis, cartes, articles, etc…), és apropar-se al Parc Científic de Barcelona, on trobareu el Centre de Documentació Col·lecció Sabater Pi, al carrer Baldiri Reixach 2, al Campus Diagonal de la UB. Gràcies al seu treball, ens recorda, entre d’altres reflexions valuoses, que tots els animals som germans, rememorant el llibre homònim de Jorge Riechman, el qual recull a la vegada anotacions de Sabater Pi, l’home que mai es cansava d’aprendre.

Read Full Post »

Harvey_PekarHarvey Pekar va néixer a Cleveland a l’any 1939, fill d’una parella nascuda a uns shtetls de Bialosnyk, Polònia. Els seus primers anys a Cleveland els va viure a un barri judeo-italià de classe treballadora. Després d’alguna que altra baralla, la família Pekar va mudar-se a un barri de rics a les afores de Cleveland, on Pekar va descobrir la seva facilitat per trencar cares. Després de deixar a un nazi inconscient amb el cap dintre d’un urinari i deixar en ridícul al macarra del barri, Pekar va arribar a la gran conclusió que apallissar gent no dóna autoestima. Intentà donar un gir total a la seva vida i va optar per anar a la Marina. L’aventura durà poc. Es va col·locar a l’administració pública aprovant unes oposicions. La música jazz, el cinema i els esports omplien el seu temps de lleure, fins que va freqüentar ambients més intel·lectuals. Va aconseguir una feina al Cafe Bizarre de Greenwich Village, una bar trampa per turistes on hi havien beatniks impostors.

Pekar ja era un expert en música jazz quan un vell amic seu col·leccionista de discos el va recomanar perquè escrivís a la revista Jazz Review. Quan va tornar a Cleveland, es va fer monitor d’escola, feina que compaginava amb els seus articles, pels quals no cobrava. Va anar a la Universitat, però després de l’enèsima crisi existencial per falta d’ autoestima, la va deixar. Es va barallar amb el seu pare, va marxar de casa i es va fer amb una feina a través del servei jueu de col·locació. De feina en feina, es va anar aficionant als còmics, seguia amb els articles de jazz i col·leccionant discos, fins que a l’any 1962 va conèixer a Robert Crumb.

Pekar i Crumb es van fer amics gràcies a la seva afició pels vinils i pels còmics, i mentre Pekar es guanyava la vida com a funcionari del govern federal, Crumb va publicar els seu primers còmics. Pekar es va créixer gràcies a l’èxit del seu amic, i començà a escriure guions d’historietes. Ell volia que el còmic anés més enllà, com el seu adorat còmic underground: explicar relats quotidians, parlar de la vida dels treballadors, fer històries llargues i complexes com la prosa. El propi Crumb va llegir les seves historietes i es va decidir a il·lustrar part del material de Pekar a partir de 1972 (del material amb Crumb, es pot trobar un recull gràcies a Ediciones La Cúpula). Havia aconseguit prestigi, però el que li ha donat de menjar a Pekar ha sigut la seva feina de funcionari. L’ èxit de la crítica el va obtenir quan va guanyar el premi al millor llibre americà de l’any 1987 gràcies al col·leccionable American Splendor, que havia començat a publicar 9 anys abans.

american-splendorharvey-pekar-american-splendor-cover1AmericanSplendor1american_splendor_2.img_assist_custom

No va ser fins el 2003, gràcies a premis a Sundance i a Cannes per l’adaptació del còmic en qüestió a la gran pantalla, quan Pekar va començar a vendre els seus còmics a un ritme satisfactori pels editors. L’èxit comercial es va rendir definitivament al seu punt de vista maníac-depressiu.

Pekar evoca a través dels seus guions l’atmòsfera de les ciutats saquejades per empresaris i la indústria i mostra a una població abandonada a la seva sort. Com diu Crumb, “todo cuanto nos ofrece Pekar es la vida real”.  Les seves darreres obres publicades són El derrotista (Planeta DeAgostini) i Macedonia (Ediciones La Cúpula).

pekar

Read Full Post »

John ConnollyLa darrera novel·la de John Connolly és Els homes de la dalla (Bromera S.L). És la setena entrega del detectiu Charlie Parker, conegut com Bird pels seus amics, un antiheroi ressignat a la seva condició d’angel venjatiu que ha d’enfrontar-se a les diferents formes que adopta la maldat. Els seus col·laboradors són dos assassins, Louis i Angel, que viuen a l’estil dels caçarecompenses del western, amb un sentit de la justícia tant elevat com implacable. Charlie Parker és un policia que prefereix passar les tardes i les nits davant de la barra d’un bar engatant-se fins les tantes que estar amb la seva dona i la seva filla.

Una nit torna borratxo a casa i troba els cadàvers de la seva dona i de la seva filla desfigurats. Aquest és l’inici del primer llibre de la saga, Todo lo que muere (Tusquets). Arran d’aquest fet, Charlie Parker”” analitza la seva existència i acaba per sentir-se culpable de tot el que li succeix, acceptant el paper de persona destinada a conviure amb “persones atrapades a l’obscuritat que es concentren en la única il·luminació que poden veure, sense saber que el que smebla la llum de salvació és en realitat el foc que els consumirà“.

Ja des de la segona entrega de la baixada als inferns dels Estats Units freqüentats per David Lynch, Rob Zombie o Charles Bukowsky i de les ments criminals més sofisticades i sanguinàries reconeguts en Himes, Hammet o Chandler, John Connolly és reconegut com un dels grans de la novel·la negra, ja a l’alçada dels escriptors anteriorment citats. Personatges profunds, intel·ligents, plens de sarcasme i de realisme; trames atractives perfectament documentades; desagradable i brut quan cal, divertit i cínic en les situacions més tenses, Connolly és un autor crític que no perdona ni admet concessions davant dels racistes, dels idiotes i amb tots els sers despreciables que s’aprofiten de les debilitats de la gent i del sistema per viure. Si has fet mal, ho pagues. I per Connolly, tots els personatges poden fer el bé i el mal; els valora no pels seus error i sí per la seva capacitat d’autocrítica.

todo loque muereEl-poder-de-las-tinieblasperfil_asesinocaminoblanco

Les novel·les on Charlie Parker, Louis i Angel es dediquen a la caça i captura de psicòpates, sicaris i de persones tan imprevisibles com detestables, són les següents: Todo lo que muere (Tusquets), El poder de las tinieblas (Tusquets), Perfil asesino (Tusquets), El camino blanco (Tusquets), El ángel negro (Tusquets), Els aturmentats (primera editada en català, per Bromera S.L; també en castellà) i Els homes de la dalla (Bromera S.L).

Veiem aquest repotatge de cinc minuts en VOSE on Connolly ens fa cinc cèntims del seu univers d’ombres.

Read Full Post »

farmTard o d’hora, bandes com Dinosaur Jr. hauran de rebre un merescut reconeixement unànime, en el millor sentit de la paraula, no només ja de la premsa especialitzada, els quals, qui més qui menys sí saben assaborir la vàlua de totes elles, sinó del gran públic. Aquest, sempre pendent dels U2 o dels Coldplay de torn, bandes que et poden agradar més o menys, però tothom coincidirà que són bandes que finalment actuen com a gran marca destinada a omplir grans recintes, i més que concerts de música, el que fan és grans espectacles de llum, fum i colors, algun dia es rendirà davant la qualitat i influència de bandes com Sonic Youth, Pixies, Mudhoney o els propis Dinosaur Jr. de la mateixa manera que rha rconegut la indiscutible repercussió que van tenir els Rolling Stones, els Beatles, els Byrds i els Kinks, per citar a quatre dels més importants grups de la història del rock.

A part dels Pixies, amb una trajectòria tant intensa com breu, tant Sonic Youth, qui podrien ser, plagiant les paraules d’un gran coneixedor de la banda, els Beatles del nostre temps, Mudhoney i Dinosaur Jr., després de més de 20 anys de trajectòria, poden  afirmar que tots els seus discos són recomanables; tots ells tenen grans moments, arribant a ser alguns obres mestres com l’últim de Sonic Youth, The Eternal, o com podria ser-ho el mateix Farm. Possiblement la banda de Joe Mascis i Lou Barlow no arriba al nivell d’excel·lència dels admirats Sonic Youth (qui arriba al seu nivell?), però si un repassa un per un els disc de Dinosaur Jr. es queda totalment prendat i abrumat per aquests hereus directes, com les altre bandes esmentades, del so dels Stooges o Neil Young & The Crazy Horses.

djr2009

Dinosaur Jr. sempre se’ls recordarà per temes que van triomfar com Feel the pain o Freak Scene, però també caldria recordar-los pel nivell de la seva discografia, per la seva fidelitat a les seves arrels, i per ser capaç de desaparèixer durant 10 anys per reaparèixer amb un tros de disc com és Beyond. Ara, amb Farm, confirmen el seu bon estat de forma, amb temes com I want you to know, Oceans in the way, Said the people o I don’t wanna go there que parlen per sí mateixes del nivell artístic i d’autenticitat dels vells i enormes Dinosaur Jr. I no, malauradament, per Barcelona aquest any, de moment, no paren.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »