Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Crítica’ Category

black crowes before de frostHan tornat, ja era hora, perquè els necessitàvem i molt. En una dècada on la música ja gairebé ha deixat de ser un art, una passió, i s’ha convertit en un producte més de consum, ens urgia l’autenticitat i melomania dels germans Robinson. Aquest Before the Frost és l’antídot ideal, per aquests temps de dubtós nivell musical, juntament amb el Yonder is the Clock de The Felice Brothers, Let the Dominoes Fall de Rancid i The Eternal de Sonic Youth, quatre treballs diferents entre sí peró amb un punt en comú: l’amor per un art i una forma de ser al marge del que hi ha imposat.

The Black Crowes gairebé sempre han menjat a part dintre del panorama musical; van néixer en la pitjor època pel rock d’arrels clàssiques, quan el metal dominava el panorama musical, els corbs negres van debutar amb Shake your Money Maker. Més tard, el grunge era el nou estil de moda, temps en el que van editar les seves dues obres mestres, The Southern Harmony and Musical Companion i Amorica. Cap dels dos moviments van poder amb ells i van ser capaços d’aguantar, i tombar en molts casos, amb els seus brutals i imprevisibles directes, carregats de marihuana i encens, ni més ni menys que els Sonic Youth de Dirty, els Faith No More d’ Angel Dust, els Metallica de l’ àlbum negre, els Nirvana de Nevermind o els Afghan Whigs de Gentelmen. Van aconseguir el respecte de tots ells, encara que no combreguessin amb el seu discurs musical, però si amb una autenticitat a prova de bombes.

La seva irreverència, marcada per la seva arrogància, cap el mainstream i cap a la hipocresia de l’interessat discurs “políticament correcte”, va fer d’ells els autèntics “enfants terribles” del rock; l’ exemple d’ artistes que mai donen el braç a tòrcer. Aquesta actitud amb el temps els va acabar passant factura, juntament amb la relació de Chris Robinson amb Kate Hudson, punt determinant en la carrera dels corbs negres. Si afegim la marxa del guitarrista Marc Ford, tot plegat va acabar per dinamitar el grup. El resultat d’aquesta situació van ser dos mediocres treballs del cantant i un lamentable disc del seu germà Rich.

chrisrobinson5x7chris-robinson

El passat any 2007, The Black Crowes tornaven, després de sis anys separats, amb el correcte, i per moments decepcionant, Warpaint, un treball que sonava més als discs en solitari de Chris Robinson, que no pas al grup. Warpaint, no obstant, és un disc que amb el temps es veu com un pas necessari per arribar a aquest excel·lent, BeforeThe Frost. Amb aquest nou treball, ens trobem amb un disc enregistrat en directe, hàbitat natural de la banda, a uns estudis de la localitat de Woodstock, on la banda va reunir un petit grup de fans perquè assistisin de públic a la gravació del disc, aconseguint un ambient propici per crear el seu millor àlbum des del infravalorat By Your Side.

The+Black+Crowes+crowe_wideweb__470x2840

Good Morning Captain i Been a Long Time, es l’inici esperat per qualsevol admirador de la banda, i del rock en general, dos temes amb aires de The Faces adornats amb els aromes, marca de la casa, de marihuana. A partir d’aquí, el que trobem en els 11 temes que formen el disc, és el que tant havíem trobat a faltar aquest últims anys, els autèntics Black Crowes; els Black Crowes que surten immunes de tots els reptes que s’autoimposin. Ja sigui la música disco, el blue-grass, el funk, el country o la psicodelia made in Beatles, el que finalment fan és regalar-nos el que ja és un dels millors treballs d’aquest 2009 fructífer en àlbums de qualitat. Que bé que hagin tornat. Enormes.

Read Full Post »

SoulsaversBroken820091La carrera musical de Soulsavers va donar un gir rotund el dia que Mark Lanegan es va creuar en el seu camí. Abans de treballar amb qui havia sigut el cantant dels Screaming Trees i una meitat dels Gutter Twins (recordem el disc que va fer amb Greg Dulli, Saturnalia), aquest duet de productors i músics del nord d’ Anglaterra havien editat únicament un disc, Tough Guys Don’t Dance (2003), seguint les pautes marcades per artistes com Death in Vegas o David Holmes, en un treball que barrejava ambients cinematogràfics, els ritmes downtempo i el soul. La sempre fructífera, creativa i artísticament parlant, unió amb Mark Lanegan, aportant la seva profunda veu, va aconseguir que en el següent treball, It’s Not How far You, It’s the Way You Land (2007), les perspectives del grup s’obrissin de bat a bat cap a terrenys mai imaginats fins el moment, facturant un dels millors treballs d’ aquell any. En el disc hi trobem tot el que havien apuntat en el seu debut però magnificat gràcies a la presència de Lanegan, qui participava com un memebre més del grup en la majoria de temes i firmava, juntament amb ells, temes de la talla de Revival, probablement el millor tema gospel que es firmarà en aquesta dècada, donant a entendre que la participació del músic de Seattle era alguna cosa més que una simple col·laboració.

soulsavers

En aquest nou treball, Broken, Lanegan també firma la majoria del temes juntament amb el duet, i es fan acompanyar per uns col·laboradors d’autèntic luxe: Mike Patton (ex-Faith No More), Jason Pierce (Spiritualized), Richard Hawley, Gibby Haynes (Butthole Surfers) i el cantautor Will Oldham. Malgrat els noms, el resultat final no arriba en cap moment a les cotes emocionals del seu anterior treball, encara que té grans moments, com el primer single, Death Bells, on Lanegan i Gibby Haynes es reparteixen les parts vocals; o les dues versions triades per Lanegan: You Will Miss Me When I Burn, del propi Will Oldham, i Some Misunderstanding de Gene Clark, probablement el millor moment del disc.

El hàndicap que arrossega aquest Broken és la immensitat musical i emocional de l’excel·lent It’s Not How Far You, It’s The Way You Land, amb l’ arrebatador i brutal Revival que obria el disc.

Aquí teniu Death Bells:

Read Full Post »

watchmenIndubtablement, Watchmen ha estat un dels films d’aquesta temporada, ja sigui per la gran legió de fans que té el còmic d’ Alan Moore o bé pels que tenien ganes de més Zack Snyder després del seu film 300.

En el pòster de cine de Watchmen hi llegíem la frase “del visionari director de 300“, però la veritat de visionari ben poc en té Zack Snyder; el seu debut amb el remake d’ Amanecer de los Muertos no passa de ser un film entretingut i correcte, i el seu següent film 300, no deixava de ser un exercici tecnològic, per dir-ho d’una manera suau, buit i sense cap tipus de valor cinematogràfic més enllà dels seus efectes especials . Amb aquestes credencials Snyder s’enfrontava al repte més important fins el moment: portar a la pantalla el que diuen és la millor novel·la gràfica de l’història.

Watchmen no passa de ser un film correcte, per moments fred per culpa del seu plantejament formal, que no va més enllà de la simple fotocòpia. Snyder no aporta rés a la gran històoria d’ Alan Moore, a excepció d’ un gir final no massa inspirat, limitant-se a reproduir les vinyetes del còmic en pel.lícula, deixant completament de banda l’autèntic rerefons, i l’atmosfera apocalíptica, que plantejava Moore, mostrant-nos tant sols la part més superficial de l’història.

watchmen_comedianwatchmen-2

El repartiment actoral tampoc ajuda massa; Jeffrey Dean Morgan crae un Comediante molt tou i inexpressiu, Patrick Wilson no passa de correcte en la seva interpretació de Buho Nocturno,  igual que Billy Cudrup amb el seu Dr. Manhattan , Malin Akerman aconsegueix amb la seva interpretació que el seu personatge sigui pràcticament anecdòtic i Matthew Goode a hores d’ara encara es pregunta qui es Ozzymandias. Enmig de tots ells Jackie Earle Haley clava un dels personatges més importants de l’història, Roschard, fent de la seva interpretació el millor del film, juntament amb el títols de crèdit inicials i l’enterrament d’El Comediante.

El pitjor de Watchmen és que no passarà de ser un film anecdòtic, sense la  personalitat cinematogràfica suficient per convertir-se en clàssic del gènere fantàstic; tot el contrari del còmic, per culpa de l’elecció de Snyder com a director, i sempre ens preguntarem que hagués passat si algun director de la talla de Tim Burton, Terry Gilliam, David Cronenberg o Christopher Nolan s’ haguessin fet càrrec d’aquest projecte.

watchmen_window_rorschach

L’edició en DVD de la pel·lícula es presenta en dos edicions, una senzilla i l’altre doble amb caixa metàl·lica , amb un segon disc amb material extra, igual que el que acompanya l’edició en Blu-ray, on hi trobem els documentals : Mecánica: Tecnología de un Mundo Fantástico, El Fenómeno: El cómic que cambio los cómics, Superheroes reales, Vigilantes reales i el videoclip de My Chemical Romance del tema dels títols de crèdit finals. El que no s’entén és per què en el nostre país no s’ha editat el Director’s cut del film, que millora substancialment la versió estrenada en cines.

El DVD es posarà a la venta a finals del més de setembre, de moment que no pugui esperar ja pot trobar l’edició en Blu-ray.

Read Full Post »

vontrier-dafoe-gainsbourgLars Von Trier, director de Bailar en la oscuridad i Los idiotas deixa de banda la solemnitat i la grandiloqüència amb les que acostuma a disfressar les pel·lícules per oferir una narració diàfana sobre les seves pors: el combat a mort entre la vida i la mort, entre l’home i el mal. No hi ha lloc per les floritures ni per concessions de cara a la galeria que tant agraden a molts dels seus fans. Se li podrà criticar el seu punt de vista en la història o la seva ambició temàtica o la seva mala baba en algun moment. La pel·lícula no es diu Antichrist perquè sí: aquí no es canta sobre el dolor, ni es va despullat perquè es pretén provocar i riure de tot i de tothom. No hi ha lloc per tonteries del passat. La pel·lícula és una patada a la cara de l’espectador, en el bon sentit artístic: Von Trier explica el dolor, la desesperació i el desconsol, títols dels tres capítols, que viu el matrimoni format per Charlotte Gainsbourg i Willem Dafoe després de la mort del seu fill. I la manera que trïa per narrar la trama, que ja posa el pels de punta quan un llegeix en què consisteix, és la més ofensiva i incorrecte, perquè Von Trier crea una mena de cacofonia visual que finalment aconsegueix transmetre el dolor, la desesperació i el desconsol.

antichrist-gainsbourgLa pel·li, d’inici, ja és una declaració de principis; el danès narra la mort del fill a l’anomenat pròleg del film en un blanc i negre preciós, amb una estètica bellissíma que contrasta directament amb el que veiem. És una sequència que es narra a càmera lenta mentre sona la música de Händel, amb una delicadesa i subtilitat que explota pels aires amb l’esdeveniment que marca l’inici de la pel·li. La mare, el personatge d’una magnífica Charlotte Gainsbourg, embogeix i es descontrola; l’ingressen, però el marit, Willem Dafoe, psiquiatre de professió, es vol encarregar personalment de la seva dona. S’aïllen a l’Edèn, a una cabana que els hi serveix per desconnectar i treballar quan ho necessiten. A la cabana el cas es complica de tal forma, que ell finalment se n’adona que no hi haurà prou amb la seva intel·ligència ni els seus estudis per salvar la seva dona. El cop mestre el guarda pel final, on la llum i la positivitat de l’epíleg trenca amb tot el metratge vist fins el moment i que acaba per engrandir el resultat final de l’obra.

Primers plans angoixants, fotografia nerviosa i visceral buscant línees verticals com la dels arbres per crear tensió, música no diegètica que sona com si Kevin Shields hagués assessorat a Von Trier per alguns passatges, personatges turmentats (excel·lents tots dos), i en general, una pel·lícula física i psicològicament tant cruel i vibrant com el que se suposa que ha de ser el duel contra el mateix mal en persona.

antichrist--gainsbourg-dafoe

Read Full Post »

vandelles[1]Aquesta banda de Nova York debuta amb aquest disc carregat de distorsió i melodies a mig camí entre Beach Boys i  les bandes de pop i soul de l’estil de Little Eva i The Supremes. Un disc sense concessions que és quelcom més que un simple exercici de revival; és tota una declaració d’intencions , que es deixa veure en el propi títol del disc: Del Black Aloha.

The Vandelles miren a la seva ciutat de Nova York i la més aspra Detroit Rock City per crear el seu so fosc i cru, format a base de capes de distorsió i ritmes secs, posant els ulls en l’actitud i forma de fer, de Suicide, les inicials Dash’n’ DiveGet Down en son clars exemples, i The Stooges, en el gran final de Bad Volcano,  i viatgen fins a la Costa Oest per crear les seves harmonies vocals i psicodèliques atmosferes, perfectament reflexat en un dels millors talls del disc Fever of  the Beat,en un disc que desprè la mateixa innocència juvenil que els primers treballs de The Ramones, mostrant a una banda auténtica que sembla sortida d’un petit, fosc i brut garatge de la dècada dels 60.

the-vandelles_chris-beckervandelles_by_sarah_cass

Encara que se’ls compararà amb The Jesus and Mary Chain, tenen moltes coses en comú es veritat, The Vandelles semblen més marcats pels 60 i 70 que per els 80, la dècada dels germans Reid, i la seva proposta estaria més pròxim a la de bandes com The Warlocks, amb els que estan de gira per USA, Sleepy Sun o The Black Angels, totes elles amb el mateix estil de fer que les antigues bandes de garatge, que de The Horrors o Glassvegas.

Read Full Post »

THE DEAD WEATHER - HOREHOUNDDarrera de The Dead Weather, s’amaguen els noms de Jack White (The White Stripes), Allison Mosshart (The Kills), Dean Fertita (Queens of the Stone Age) i Jack Lawrence (The Racounters) que sota la producció del propi Jack White acaban d’editar el seu primer disc, Horehound. Un exercici de blues fosc i cru, amb pinzellades de funk, que no deixa de recordar a totes les bandes dels seus membres titulars, fent-lo un disc, per moments, bastant previsible. Tot i així, en el disc hi trobem moments inspirats, com la contundent Bone House, Hang You From The Heavens o Treat Me Like Your Mother, però la sensació general és la d’estar davant d’un disc simplement anecdòtic, d’un altre entreteniment de Jack White al marge dels seus famosos The White Stripes.

People Jack White
HoreHound no passa de ser un disc efectista, que agrada a les primeres audicions, però que s’acaba diluint  ràpidament, possiblement per la irrellevància de la proposta.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »