Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Novetats’ Category

Logo BCNCultura.cat

Read Full Post »

backspacerEls de Seattle han tret el seu novè àlbum, el primer sota el segell Universal/Island Records. Són 11 temes que continuen la línea marcada a l’anterior àlbum, Pearl Jam, amb peces d’aproximadament tres minuts, deixant de banda l’èpica de la qual fins i tot ells es van fartar. Abunden les guitarres poderoses d’ Stone Gossard i Mike McGrady, la contundent base rítmica de Jeff Ament i Matt Cameron, les melodies rabioses d’ Eddie Vedder, temes curts i contundents, però amb espai pels mig temps i les balades; en definitiva, un disc 100% Pearl Jam. El productor és Brendan O’Brien, un veterà del rock. Ell és qui va produïr Vs., Vitalogy, No Code, Mirrorball i Yield, a més de produïr treballs de músics tan diferents com Bob Dylan, Stone Temple Pilots, AC DC, Incubus i Bruce Springsteen.

El so de tota la vida de Pearl Jam queda representat a Gonna See My Friend (a l’alçada de Life Wasted) i Get Some (en la línea de Hail Hail), amb les que s’obre Backspacer. Temes viscerals com Johnny Guitar o el single The Fixer contrasten amb les balades acústiques on Vedder recupera el so de la banda sonora Into The Wild, com Just Breathe (possiblement el millor tema de l’àlbum, amb un aroma Flying Burrito Brothers interessant), Speed of Sound i l’explícita The End. També hi ha espai per sonoritats mig temps típiques de Pearl Jam: Unthought Known, Force Of Nature i Amongst The Waves (l’altre gran moment de Backspacer, un tema molt Glorified G). A Supersonic , amb un aire a Comatose, els Ramones apareixen per tots costats, banda que és una de les influències evidents de Pearl Jam, juntament amb The Who i Neil Young.

Pearl Jam 2009-2

I com a petit homenatge a gairebé 20 anys de carrrera, farem una mica de memòria. Pearl Jam són, primer de tot, músics; però també són, en certa manera, activistes. Llur vessant solidària durant aquests anys no passa desapercebuda; recordem les lluites per les entrades amb Ticketmaster, o la participació a discos “de protesta” contra la guerra d’Irak com l’editat al 2008 Body Of War (en el que van participar per exemple Public Enemy, amb la incendiària Son Of A Bush), on van cedir la seva versió en directe de Masters Of War de Dylan, les habituals protestes d’Eddie Vedder contra el govern de Bush, l’ajut i recolzament continuu que van oferir a familiars de les víctimes del fatalment recordat concert de la gira del 2000, etc…

pearl jam 2009D’altra banda, l’activitat musical dels components de la banda no es limita a Pearl Jam. Mike McGrady era el guitarrista de la superbanda Mad Season, amb qui va gravar l’excels Above. Jeff Ament i Stone Gossard van formar part de bandes il·lustres com Mother Love Bone, Temple Of The Dog i Green River, de qui es rumoreja que poden reunir-se per gravar àlbum. Eddie Vedder ha participat a la banda sonora de Big Fish, sent-ne autor de la premiada Into The Wild, i a àlbums com el You Are Free de Cat Power, per citar un exemple. El bateria Matt Cameron, membre fundador dels desaparescuts Soundgarden, ha participat a àlbums d’ Smashing Pumpkins i de Queens Of The Stone Age.

Pearl Jam es fan grans. De la mateixa manera que es van fer grans els Ramones, The Who i Neil Young. I han sabut envellir i/o evolucionar aliens a la fama, a l’èxit i a aparèixer a més o menys portades de revistes. Van traçar la seva línea, amb patinades i errors, com tothom, però s’han aixecat i han sigut fidels a ells mateixos, mantenint un esperit que els ha permès treure discs de qualitat i dir quatre coses sobre la situació mundial, a més de participar en events benèfics, accions que no estan de més, en els temps que corren. I això no ho pot dir tothom. I després d’un disc com Backspacer, irregular però enèrgic i fins i tot positiu, ho poden dir ben alt.

Read Full Post »

Pete Yorn i Scarlett Johansson. Break upL’actriu de Nova York segueix amb l’agenda plena. Per una banda, l’actriu ha editat el seu segon àlbum, aquest cop amb el músic Pete Yorn, titulat Break Up. Després de publicar el seu primer àlbum l’any passat, Anywhere I Lay My Head, on versionava temes del seu adorat Tom Waits, en aquest Break Up canta 8 temes composats per Pete Yorn i un novè tema que és una versió del grup noramericà dels setanta Big Star, I am the cosmos, composat per un dels fundadors de l’esmentada banda, Chris Bell. Recordem que Pete Yorn és un cantautor nordamericà que es va fer famós arrel del tema Strange condition, que apareixia a la pel·lícula Me, Myself & Irene; també apareix a les bandes sonores d’ Spiderman 2 i de Shreck 2, entre d’altres. És a més autor d’ àlbums d’èxit comercial, sobretot a EUA, com Day I Forgot i Nightcrawler. En el disc parlen d’amor i desamor, i segons comenten els propis autors, i s’han inspirat en el duet Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot, creant d’aquesta manera un àlbum conceptual ple de sensualitat. El disc es mou entre el neofolk al més pur estil Bon Iver al pop més melòdic. La veu de la Johansson, sense recordar la de la Bardot al polèmic tema Ja t’aime…ma non plus, ni a la versió definitiva del tema, gravada finalment per Jane Birkin, almenys no grinyola com ho feia en el disc de versions de Tom Waits. Podeu veure el videoclip del single Relator a la web de l’àlbum.

D’altra banda, es preveu que Scarlett Johansson estreni dues pel·lícules que segurament faran les delícies de la seva legió de fans. Al 2010, s’espera Iron Man 2, dirigida per Jon Favreau i protagonitzada per Robert Downey Jr. En aquest projecte, a més s’han sumat Mickey Rourke, qui interpretarà a Whiplash, Don Cheadle i Sam Rockwell. Dir que Scarlett Johansson interpretarà a l’espia la Vídua Negra, en una segona part que assegura l’èxit de la saga de Marvel.

Per acabar, apuntar que pel 2011 s’espera Con “M” de Marilyn, on el director Todd Robinson (Corazones solitarios) vol indagar en la connexió mexicana de Marilyn Monroe, adaptant el llibre de Rafael Ramírez Heredia. I sí, efectivament, Scarlett Johansson serà Marilyn Monroe.

Read Full Post »

black crowes before de frostHan tornat, ja era hora, perquè els necessitàvem i molt. En una dècada on la música ja gairebé ha deixat de ser un art, una passió, i s’ha convertit en un producte més de consum, ens urgia l’autenticitat i melomania dels germans Robinson. Aquest Before the Frost és l’antídot ideal, per aquests temps de dubtós nivell musical, juntament amb el Yonder is the Clock de The Felice Brothers, Let the Dominoes Fall de Rancid i The Eternal de Sonic Youth, quatre treballs diferents entre sí peró amb un punt en comú: l’amor per un art i una forma de ser al marge del que hi ha imposat.

The Black Crowes gairebé sempre han menjat a part dintre del panorama musical; van néixer en la pitjor època pel rock d’arrels clàssiques, quan el metal dominava el panorama musical, els corbs negres van debutar amb Shake your Money Maker. Més tard, el grunge era el nou estil de moda, temps en el que van editar les seves dues obres mestres, The Southern Harmony and Musical Companion i Amorica. Cap dels dos moviments van poder amb ells i van ser capaços d’aguantar, i tombar en molts casos, amb els seus brutals i imprevisibles directes, carregats de marihuana i encens, ni més ni menys que els Sonic Youth de Dirty, els Faith No More d’ Angel Dust, els Metallica de l’ àlbum negre, els Nirvana de Nevermind o els Afghan Whigs de Gentelmen. Van aconseguir el respecte de tots ells, encara que no combreguessin amb el seu discurs musical, però si amb una autenticitat a prova de bombes.

La seva irreverència, marcada per la seva arrogància, cap el mainstream i cap a la hipocresia de l’interessat discurs “políticament correcte”, va fer d’ells els autèntics “enfants terribles” del rock; l’ exemple d’ artistes que mai donen el braç a tòrcer. Aquesta actitud amb el temps els va acabar passant factura, juntament amb la relació de Chris Robinson amb Kate Hudson, punt determinant en la carrera dels corbs negres. Si afegim la marxa del guitarrista Marc Ford, tot plegat va acabar per dinamitar el grup. El resultat d’aquesta situació van ser dos mediocres treballs del cantant i un lamentable disc del seu germà Rich.

chrisrobinson5x7chris-robinson

El passat any 2007, The Black Crowes tornaven, després de sis anys separats, amb el correcte, i per moments decepcionant, Warpaint, un treball que sonava més als discs en solitari de Chris Robinson, que no pas al grup. Warpaint, no obstant, és un disc que amb el temps es veu com un pas necessari per arribar a aquest excel·lent, BeforeThe Frost. Amb aquest nou treball, ens trobem amb un disc enregistrat en directe, hàbitat natural de la banda, a uns estudis de la localitat de Woodstock, on la banda va reunir un petit grup de fans perquè assistisin de públic a la gravació del disc, aconseguint un ambient propici per crear el seu millor àlbum des del infravalorat By Your Side.

The+Black+Crowes+crowe_wideweb__470x2840

Good Morning Captain i Been a Long Time, es l’inici esperat per qualsevol admirador de la banda, i del rock en general, dos temes amb aires de The Faces adornats amb els aromes, marca de la casa, de marihuana. A partir d’aquí, el que trobem en els 11 temes que formen el disc, és el que tant havíem trobat a faltar aquest últims anys, els autèntics Black Crowes; els Black Crowes que surten immunes de tots els reptes que s’autoimposin. Ja sigui la música disco, el blue-grass, el funk, el country o la psicodelia made in Beatles, el que finalment fan és regalar-nos el que ja és un dels millors treballs d’aquest 2009 fructífer en àlbums de qualitat. Que bé que hagin tornat. Enormes.

Read Full Post »

SoulsaversBroken820091La carrera musical de Soulsavers va donar un gir rotund el dia que Mark Lanegan es va creuar en el seu camí. Abans de treballar amb qui havia sigut el cantant dels Screaming Trees i una meitat dels Gutter Twins (recordem el disc que va fer amb Greg Dulli, Saturnalia), aquest duet de productors i músics del nord d’ Anglaterra havien editat únicament un disc, Tough Guys Don’t Dance (2003), seguint les pautes marcades per artistes com Death in Vegas o David Holmes, en un treball que barrejava ambients cinematogràfics, els ritmes downtempo i el soul. La sempre fructífera, creativa i artísticament parlant, unió amb Mark Lanegan, aportant la seva profunda veu, va aconseguir que en el següent treball, It’s Not How far You, It’s the Way You Land (2007), les perspectives del grup s’obrissin de bat a bat cap a terrenys mai imaginats fins el moment, facturant un dels millors treballs d’ aquell any. En el disc hi trobem tot el que havien apuntat en el seu debut però magnificat gràcies a la presència de Lanegan, qui participava com un memebre més del grup en la majoria de temes i firmava, juntament amb ells, temes de la talla de Revival, probablement el millor tema gospel que es firmarà en aquesta dècada, donant a entendre que la participació del músic de Seattle era alguna cosa més que una simple col·laboració.

soulsavers

En aquest nou treball, Broken, Lanegan també firma la majoria del temes juntament amb el duet, i es fan acompanyar per uns col·laboradors d’autèntic luxe: Mike Patton (ex-Faith No More), Jason Pierce (Spiritualized), Richard Hawley, Gibby Haynes (Butthole Surfers) i el cantautor Will Oldham. Malgrat els noms, el resultat final no arriba en cap moment a les cotes emocionals del seu anterior treball, encara que té grans moments, com el primer single, Death Bells, on Lanegan i Gibby Haynes es reparteixen les parts vocals; o les dues versions triades per Lanegan: You Will Miss Me When I Burn, del propi Will Oldham, i Some Misunderstanding de Gene Clark, probablement el millor moment del disc.

El hàndicap que arrossega aquest Broken és la immensitat musical i emocional de l’excel·lent It’s Not How Far You, It’s The Way You Land, amb l’ arrebatador i brutal Revival que obria el disc.

Aquí teniu Death Bells:

Read Full Post »

ramones 2
“De gira con Los Ramones”
és l’aclamada biografia de la la banda de Nova York, el document definitiu sobre un dels grups més importants i influent dels últims trenta anys. Munster Books el presenta, per primera vegada traduït al castellà, amb una introducció especial a a càrrec del periodista musical Jaime Gonzalo, autor de la magnífica biografia d’una altra banda imprescindible com els The Stooges, Combustión espontánea, un instante de eternidad y poder. “De gira con Los Ramones” narra la vida de la mítica banda, amb totes les seves llums i totes les seves ombres, relatada des del seu interior por un testimoni d’excepció, Monte A. Melnick, el seu road manager durant 22 anys.

The Ramones, una banda fàcilment identificable pel seu vestuari, format per les ja “devaluades” jaquetes de cuir, pels texans trencats i gastats, per les samarretes curtes i ajustades, les converse all star, en general pel seu look clàssic de rebel, musicalment van aconseguir amb les cançons senzilles i simples, algunes de només tres acords, i la seva forma de tocar, ràpida i desbordant d’adrenalina, un so únic. Si a tot això li sumem les divertides lletres de les seves cançons, un directe tronador, el creixement que van tenir a partir de tocar al CBGB, l’energia que desprenien, tot plegat feien dels The Ramones una força imparable. Pioners del punk rock, membres de Rock n’ Roll Hall of Fame i amb una carrera coronada per 2.263 actuacions, en el seu millor moment varen ser la banda més gran del planeta.

ramones460ramone_l

Monte A. Melnick ho va veure tot: el contrast de les personalitats dels membres de la banda, les detencions, les sobredosis, les pujades al cel i les baixades a l’infern, les lluites internes, les baralles, les ruptures, les reconciliacions, les novies, els hotels, les interminables festes; va estar present en tot moment en els millor i pitjors moments del grup. Road manager des del seu debut en al CBGB de Nova York el 16 d’ agost de 1974, fins la seva última actuació a Los Angeles el 6 d’agost de 1996, era de fet el cinquè membre de la banda, el cinquè Ramone. Aquest llibre és la seva història, una història plena de testimonis que va viure en primera línia de foc de la vida i obra de la mítica banda, amb més de 250 fotografies inèdites que Monte va anar recopilant durant tota la vida del grup. Ideal per aprofundir i completar el que es mostra i es diu al documental End of the Century. Tot un gran homenatge pels desapareguts Dee Dee, Johnny i Joey Ramone.

Read Full Post »

watchmenIndubtablement, Watchmen ha estat un dels films d’aquesta temporada, ja sigui per la gran legió de fans que té el còmic d’ Alan Moore o bé pels que tenien ganes de més Zack Snyder després del seu film 300.

En el pòster de cine de Watchmen hi llegíem la frase “del visionari director de 300“, però la veritat de visionari ben poc en té Zack Snyder; el seu debut amb el remake d’ Amanecer de los Muertos no passa de ser un film entretingut i correcte, i el seu següent film 300, no deixava de ser un exercici tecnològic, per dir-ho d’una manera suau, buit i sense cap tipus de valor cinematogràfic més enllà dels seus efectes especials . Amb aquestes credencials Snyder s’enfrontava al repte més important fins el moment: portar a la pantalla el que diuen és la millor novel·la gràfica de l’història.

Watchmen no passa de ser un film correcte, per moments fred per culpa del seu plantejament formal, que no va més enllà de la simple fotocòpia. Snyder no aporta rés a la gran històoria d’ Alan Moore, a excepció d’ un gir final no massa inspirat, limitant-se a reproduir les vinyetes del còmic en pel.lícula, deixant completament de banda l’autèntic rerefons, i l’atmosfera apocalíptica, que plantejava Moore, mostrant-nos tant sols la part més superficial de l’història.

watchmen_comedianwatchmen-2

El repartiment actoral tampoc ajuda massa; Jeffrey Dean Morgan crae un Comediante molt tou i inexpressiu, Patrick Wilson no passa de correcte en la seva interpretació de Buho Nocturno,  igual que Billy Cudrup amb el seu Dr. Manhattan , Malin Akerman aconsegueix amb la seva interpretació que el seu personatge sigui pràcticament anecdòtic i Matthew Goode a hores d’ara encara es pregunta qui es Ozzymandias. Enmig de tots ells Jackie Earle Haley clava un dels personatges més importants de l’història, Roschard, fent de la seva interpretació el millor del film, juntament amb el títols de crèdit inicials i l’enterrament d’El Comediante.

El pitjor de Watchmen és que no passarà de ser un film anecdòtic, sense la  personalitat cinematogràfica suficient per convertir-se en clàssic del gènere fantàstic; tot el contrari del còmic, per culpa de l’elecció de Snyder com a director, i sempre ens preguntarem que hagués passat si algun director de la talla de Tim Burton, Terry Gilliam, David Cronenberg o Christopher Nolan s’ haguessin fet càrrec d’aquest projecte.

watchmen_window_rorschach

L’edició en DVD de la pel·lícula es presenta en dos edicions, una senzilla i l’altre doble amb caixa metàl·lica , amb un segon disc amb material extra, igual que el que acompanya l’edició en Blu-ray, on hi trobem els documentals : Mecánica: Tecnología de un Mundo Fantástico, El Fenómeno: El cómic que cambio los cómics, Superheroes reales, Vigilantes reales i el videoclip de My Chemical Romance del tema dels títols de crèdit finals. El que no s’entén és per què en el nostre país no s’ha editat el Director’s cut del film, que millora substancialment la versió estrenada en cines.

El DVD es posarà a la venta a finals del més de setembre, de moment que no pugui esperar ja pot trobar l’edició en Blu-ray.

Read Full Post »

Older Posts »