Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Societat’ Category

dia mundial de la alimentación-logoUn altre any celebrant el Dia Mundial de l’Alimentació. Un altre any de lluita contra la fam. Un altre any de promeses incomplertes. Un altre any d’excedent alimentari mal repartit. Una altre any en un món dividit entre els que busquen fòrmules per aprimar-se i pels que no poden menjar cada dia. Un altre any de bojos.

És un dia de denúncia, de prendre consciència: més de 1000 milions de persones passen gana. El Dr. Marcos A. Ordoñez declara que és un dia on s’ha d’exigir “seguretat alimentària”, i denunciar l’ús d’agroquímics, pesticides i fertilitzants tòxics per la salut humana i animal, així com intentar evitar, dins de les possbilitats de cadascú, comprar els aliments que juguen amb la salut i els diners dels consumidors. Observa que la fluctuació de preus dels aliments, pur negoci, és una “aberració económica”.

Acció contra la Fam, ha presentat un informe titulat ¿De qué se alimenta el hambre?, on s’analitza l’impacte de la crisi econòmica i l’augment dels preus dels aliments, com a resultat de la cada cop més greu “situació crònica de la fam”.

el roto-sobre el hambre

Segons dades de la Organització de Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), en un any, el nombre de persones amenaçades per la fam ha passat de 963 a 1020 milions de persones.

“D’aquests, 20 milions padeixen “fam severa”, amb perill de mort immediata”, ha advertit el director general d’Acció contra la Fam, Olivier Longué, a l’acte de presentació de l’estudi on es destaca que aquesta situació en un moment on la producció d’aliments cobriria sobradament les necessitats de tot el planeta.

Us oferim el tràiler de la darrera proposta d’Al Gore, No Hunger; una de de les dades que ofereix és que amb 300 milions d’euros es podria salvar la vida de 55 milions de nens. Demagògia? Més aviat una veritat incòmoda. El pressupost de la monarquia espanyola, del qual feia mofa Le Monde el passat 9 d’octubre, és de 9 milions d’euros. Si li sumem els diners dels 5 fitxatges més cars del món del futbol, ja ho tindríem. L’altre opció seria utilitzar 300 dels gairebé 8000 milions d’euros destinats al Ministeri de Defensa. Demagògia? NO. És insultantment evident que tothom ha de poder menjar, per poder treballar, estudiar i viure?

El tràiler…

Read Full Post »

homenatge a catalunyaAprofitant un dia de reivindicació, com és la Diada de Catalunya, des de la normalitat i la seguretat de que som una nació, puix que tenim una identitat cultural a tots nivells des de la que no pretenem ni despreciar ni menysprear res ni ningú i de la mateixa manera que volem rebre el mateix tracte com catalans i com Catalunya (som tots els que hi vivim, sense mirar color, religió ni res, cal respectar, tolerar i ser lliure, per tant, no trepitjar la llibertat de ningú), i veient des de la distància barbaritats com la de prohibir la legalitat d’una consulta com la d’Arenys de Munt i legitimar una manifestació falangista, gent que ni respecta, ni tolera ni és ni deixa de ser lliure, perquè tenen por de viure i de deixar de viure, caraterística dels feixistes, avui, a BCNCultura, recordem la figura i l’ objectivitat sàvia i coherent d’ Eric Arthur Blair, més conegut pel pseudònim George Orwell, a través del seu llibre Homenatge a Catalunya.

El llibre és un diari de les seves vivències al front amb les milícies desde desembre de 1936 fins la seva fugida a correcuita a França, al juny de 1937, quan el POUM d’ Andreu Nin, partit al que Orwell pertanyia, va ser declarat il·legal durant les tràgiques Jornades de Maig. Com a apèndixs, ofereix un relat que aprofundeix en la situació política, fent èmfasi en els diferents partits i en les seves contínues lluites. La prosa d’ Orwell, directa, honesta, amb la riguorositat i sentit comú d’un home amb kilòmetres, submergeix al lector en la realitat d’aquells dies, contextualitzant la guerra civil des d’una vessant, que hem intentat escriure d’una manera clara, però que ell mateix exposa clarament d’una manera brillant, per tant, la oferim: “Fins a cert punt, podríem dir, sense mancar a la veritat, que viure en aquell ambient era viure a l’avançada un tast del socialisme; (…) l’atmosfera mental que prevalia era la del socialisme. Moltes de les motivacions de la vida civilitzada – l’esnobisme, l’ afany de diners, la por del superior, etc.- havien, simplement, deixat d’existir. La corrent divisió de classes socials havia desaparegut fins a un extrem gairebé impossible d’imaginar en l’aire mercantilitzat d’ Anglaterra; allà només hi vivíem els pagesos i nosaltres, i ningú no era l’amo de ningú. Naturalment, aquell estat de coses no podia pas durar. Fou, simplement, una fase temporal i local d’una enorme partida que s’està jugant en tota la superfície de la terra. Però durà prou per a produir efectes en tot els qui la van experimentar. Per més que en aquells moments la renegàvem, més tard ens adonàrem que havíem estat en contacte amb una cosa insòlita i valuosa. Havíem viscut en una comunitat on l’ esperança era més normal que l’ apatia o el cinisme, on el mot camarada responia a una autèntica companyonia i no a una ensarronada (…) Havíem respirat els aires de la igualtat. Sé perfectament que ara està de moda de dir que el socialisme no té res a veure amb la igualtat. En tots els països del món, una enorme tribu de policastres i d’elegants professorets estan enfeinats “demostrant” que el socialisme no vol dir altra cosa que un capitalisme d’Estat planificat, que deixa intacta la motivació de l’interès personal. Però, sortosament, també existeix una visió dels socialisme completament diferent d’aquesta. Allò que atreu els home corrents cap al socialisme i fa que estiguin disposats a jugar-s’hi la pell, la “mística” del socialisme, és la idea de la igualtat; per a la vasta majoria del poble, el socialisme vol dir una societat sense classes o no vol dir res (…) Hom vivia una mena d’assaig matusser que podien ser les fases inicials del socialisme.”


George OrwellOrwell-milícies

Orwell esmenta amb freqüència l’altruisme dels seus camarades, on ningú volia ascendir, on no hi havien privilegis. L’ obra és una lliçó d’humanitat, de sinceritat i de memòria històrica, i les lliçons es donen com fa Orwell, sense adonar-se i des de l’honestedat i el sentit comú. Quan ha de criticar, critica, com ho fa amb la lluita inútil entre anarquistes, qui volien la guerra, i comunistes, que volien evitar-la. De la mateixa manera que critica la opulència i els excessos dels rics i de la burgesia, la falta d’entesa entre els elements del calidoscopi polític; la manipulació dels mitjans de comunicació, tapant informacions per exemple en l’assassinat d’un membre del CNT a mans d’un del sindicat rival, UGT; i l’ absurda disputa per controlar Barcelona entre stalinistes i trotskistes.

Un s’ho passa pipa llegint Homenatge a Catalunya, un relat que ajuda no només a reviure aquells dies de lluita per defensar la llibertat, sinó també per entendre una mica més la condició humana. Un document imprescindible.

Read Full Post »

logotip_leopoldoLeopoldo t’ofereix la possibilitat de tenir verdures, fruites i herbes aromàtiques al balcó de casa teva. Leopoldo intenta integrar el camp a la ciutat de la mà d’un petit espai de cultiu subjectat per una estructura lleugera i feta per materials 100% reciclables, que va obtenir el premi ADI-FAD de disseny el 2001.

leopoldo_hort-urba

Leopoldo argumenta l’hort urbà com un aprenentatge que poden utilitzar les escoles per educar en coneixements, actituds i comportaments que poden ser traslladats a la vida familiar; o també com una eina terapèutica per a les residències (com el que hi ha a Llars Mundet de Barcelona), o com una pràctica terapèutica per a col·lectius amb discapacitats físiques o mentals. El format dels diferents horts respon a les necessitats de cadascú: Leopoldo L amb capacitat de 80 a 100 litres, Leopoldo M de 70 litres, Leopoldo S de 35 litres, Leopoldo XS de 7 litres. Ara hi ha un outlet on pots trobar el Leopoldo XS d’edició limitada per 30 €, menys de la meitat del seu preu. Totes les modalitats inclouen les peces per muntar-les, manual de cultiu i un calendari de cultiu amb llavors ecològiques.

leopoldo_teleopoldo_amanides

Pots comprar el format que més et convigui mitjançant el seu web o també a Vinçon (Passeig de Gràcia 96) o Mayolas (Via Laietana 57). També tenen stand a Biocultura.

Read Full Post »

proclamació 2a República-puerta del sol-abril del 31Des de principis del S.XIX, hi ha hagut períodes on els sectors més retrògrades han utilitzat el poder polític i el militar per aturar el progrés social i intel·lectual de la societat. Al 1850, 1870, 1917, 1923, i durant la Segona República, són anys on s’intenta progressar com a país; però els més conservadors, entre ells església, militars i banquers, sempre han sabut com frenar la possibilitat de crear una societat més justa i més lliure. Quan ha aparegut un moviment progressista que ha intentat introduir reformes fonamentals (sovint reformes criminalitzades per terratinents, amb col·laboració de l’església, aprofitant la ignorància dels més humils) ha aparegut qui l’esclafés: al 1856, O’Donnell; al 1874, Pavía; al 1923, Miguel Primo de Rivera, amb l’agraïment explícit d’Alfons XIII. La Guerra Civil va representar el cop definitiu pels que apostaven per una societat més justa que acabés amb els privilegis dels de sempre; exèrcit, església i homes de gran pes econòmic van acabar amb el darrer intent per crear una societat més justa i equitativa.

govern-azañaLa República va permetre que el poder passés de l’oligarquia a l’esquerra moderada, amb la col·laboració de conservadors com Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura, ambdós catòlics conservadors. Eren la garantia per les classes altes. La República, per tant, estava formada per polítics de tots els colors; però tots defensaven un estil de societat que trenqués la reaccionària influència de l’esglèsia i de l’exèrcit. El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va declarar la república catalana independent i Azaña tancava l’Acadèmia General Militar de Saragossa, dirigida per Franco. Alcalá Zamora i Maura van dimitir després d’aprovar la Constitució de 1931, que volia acabar amb els privilegis dels rics i amb les subvencions a l’església. Manuel Azaña, fins llavors ministre de guerra, va passar a ser Primer Ministre. El 7 de maig de 1931, l’arquebisbe de Toledo, el cardenal Pedro Segura, va declarar la guerra a la República en una carta pastoral en la que demanava als catòlics a armar-se per lluitar contra els destructors de la religió; diaris com ABC i El Debate també intentaven encendre els ànims contra el nou govern que iniciava el Bienni Progressista (1931-1933) Al 1932 va arribar l’Estatut de Catalunya i la Llei de Reforma Agrària, després de la sanjurjada, el cop d’estat fallit de Sanjurjo.

franco-hitlercapellans feixistes

Al 1933, la dreta, liderada per la CEDA, va guanyar les eleccions; va començar el Bienni Negre; el terreny pels que volien acabar amb la República s’anava preparant. Els privilegiats més violents prenien posicions, entre ells el cada cop més proper al partit nazi alemany, Gil Robles, cap de la CEDA, partit de dretes subvencionat pel milionari Juan March, i José Calvo Sotelo, del Partit Monàrquic. La societat estava totalment dividida; els extrems, totalment radicalitzats. Les divisions entre comunistes, anarquistes, socialistes i el POUM deixava el camí plàcid pels extremistes de dretes. Els militars Franco, Mola, Sanjurjo, Queipo Llano i Fal Conde van encarregar-se finalment de fer realitat el cop d’estat. Anglesos, francesos i nordamericans es van rentar les mans; apostaven per la victòria de Franco per assegurar les seves inversions, perquè la majoria d’empresaris i terratinents estaven amb Franco.

milícies populars-de bcn a saragossa

Paul Preston, un historiador seriós i documentat, ens explica tot això i molt més, d’una forma més clara, precisa i documentada a l’excel·lent i amè La Guerra Civil Española. Alhora, recomana lectures com El laberinto español, de Gerald Brenan i España 1808-1975, de Raymond Carr, per aprofundir en el tema. També recomanaria l’ exposició de Robert Capa (Ërno Friedmann) i Gerda Tardo (Gerta Pohorylle) al MNAC (oberta fins el 27 de setembre), per apreciar el seu treball, i per conèixer una mica més, no només la Guerra Civil, sinó altres guerres fotografiades pel tots dos, com la 2a Guerra Mundial i la Guerra entre el Japó i la Xina.

milicià-capa

Read Full Post »

Jordi Sabater_piJordi Sabater Pi (1922-2009), dibuixant, científic, naturalista i introductor de l’etologia a l’estat espanyol, va marxar a a l’illa de Fernando Poo, avui Bioko, Guinea Equatorial, amb 17 anys després del cop d’estat dels feixistes que va dur el país a la guerra civil, on hi vivia un familiar que li va donar feina a una plantació de cacau i cafè. Àfrica el va seduir des del primer moment (“els occidentals la tracten sense generositat, quan haurien d’anar i besar-hi la terra”), iniciant les seves recerques de camp poc després d’arribar-hi. Al 1958 va obtenir una feina de conservador del centre de fauna d’Ikunde.

Com a primatòleg, Sabater Pi és conegut per descubrir el famós goril·la albí, el Floquet de Neu; però la seva repercussió va molt més enllà: des del descobriment de les àrees culturals dels ximpanzés, que el va dur a afirmar que la cultura no era un àmbit exclusiu dels humans, com explica al seu llibre El chimpancé y los orígenes de la cultura, on exposa el coneixement de la consciència del jo per part del ximpanzé, a més de la seva capacitat comunicativa,per l’activitat cooperativa, de relació amb familiars, i fins i tot per l’estètica. Gràcies al treball amb ximpanzés que habiten a les muntanyes d’Okorobiko de Guinea Equatorial, va donar a conèixer la indústria elemental de bastons que posava de manifest la seva capacitat de fabricació i ús simple d’eines. Altres dels seus descobriments més coneguts són l’espècie de granotes gegants a les cascades del riu Mbia i la captura de l’ocell indicador de la mel (Melichneutes robustus).

Jordi_Sabate_illa Fernando Poo

dibuix_sabater_pi

Una bona oportunitat per retre homenatge al catedràtic emèrit de la UB, Sabater Pi i amarar-se de la seva obra (dibuixos, estudis, cartes, articles, etc…), és apropar-se al Parc Científic de Barcelona, on trobareu el Centre de Documentació Col·lecció Sabater Pi, al carrer Baldiri Reixach 2, al Campus Diagonal de la UB. Gràcies al seu treball, ens recorda, entre d’altres reflexions valuoses, que tots els animals som germans, rememorant el llibre homònim de Jorge Riechman, el qual recull a la vegada anotacions de Sabater Pi, l’home que mai es cansava d’aprendre.

Read Full Post »

Harvey_PekarHarvey Pekar va néixer a Cleveland a l’any 1939, fill d’una parella nascuda a uns shtetls de Bialosnyk, Polònia. Els seus primers anys a Cleveland els va viure a un barri judeo-italià de classe treballadora. Després d’alguna que altra baralla, la família Pekar va mudar-se a un barri de rics a les afores de Cleveland, on Pekar va descobrir la seva facilitat per trencar cares. Després de deixar a un nazi inconscient amb el cap dintre d’un urinari i deixar en ridícul al macarra del barri, Pekar va arribar a la gran conclusió que apallissar gent no dóna autoestima. Intentà donar un gir total a la seva vida i va optar per anar a la Marina. L’aventura durà poc. Es va col·locar a l’administració pública aprovant unes oposicions. La música jazz, el cinema i els esports omplien el seu temps de lleure, fins que va freqüentar ambients més intel·lectuals. Va aconseguir una feina al Cafe Bizarre de Greenwich Village, una bar trampa per turistes on hi havien beatniks impostors.

Pekar ja era un expert en música jazz quan un vell amic seu col·leccionista de discos el va recomanar perquè escrivís a la revista Jazz Review. Quan va tornar a Cleveland, es va fer monitor d’escola, feina que compaginava amb els seus articles, pels quals no cobrava. Va anar a la Universitat, però després de l’enèsima crisi existencial per falta d’ autoestima, la va deixar. Es va barallar amb el seu pare, va marxar de casa i es va fer amb una feina a través del servei jueu de col·locació. De feina en feina, es va anar aficionant als còmics, seguia amb els articles de jazz i col·leccionant discos, fins que a l’any 1962 va conèixer a Robert Crumb.

Pekar i Crumb es van fer amics gràcies a la seva afició pels vinils i pels còmics, i mentre Pekar es guanyava la vida com a funcionari del govern federal, Crumb va publicar els seu primers còmics. Pekar es va créixer gràcies a l’èxit del seu amic, i començà a escriure guions d’historietes. Ell volia que el còmic anés més enllà, com el seu adorat còmic underground: explicar relats quotidians, parlar de la vida dels treballadors, fer històries llargues i complexes com la prosa. El propi Crumb va llegir les seves historietes i es va decidir a il·lustrar part del material de Pekar a partir de 1972 (del material amb Crumb, es pot trobar un recull gràcies a Ediciones La Cúpula). Havia aconseguit prestigi, però el que li ha donat de menjar a Pekar ha sigut la seva feina de funcionari. L’ èxit de la crítica el va obtenir quan va guanyar el premi al millor llibre americà de l’any 1987 gràcies al col·leccionable American Splendor, que havia començat a publicar 9 anys abans.

american-splendorharvey-pekar-american-splendor-cover1AmericanSplendor1american_splendor_2.img_assist_custom

No va ser fins el 2003, gràcies a premis a Sundance i a Cannes per l’adaptació del còmic en qüestió a la gran pantalla, quan Pekar va començar a vendre els seus còmics a un ritme satisfactori pels editors. L’èxit comercial es va rendir definitivament al seu punt de vista maníac-depressiu.

Pekar evoca a través dels seus guions l’atmòsfera de les ciutats saquejades per empresaris i la indústria i mostra a una població abandonada a la seva sort. Com diu Crumb, “todo cuanto nos ofrece Pekar es la vida real”.  Les seves darreres obres publicades són El derrotista (Planeta DeAgostini) i Macedonia (Ediciones La Cúpula).

pekar

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »