Feeds:
Entrades
Comentaris

Això és Halloween

halloweenTim Burton i Henry Selick van representar de forma perfecte el que és, i significa, la festivitat de Halloween, Dia de Tot Sants a Catalunya, en la seva excel·lent Pesadilla Antes de Navidad, mostrant-la com l’altre cara del Nadal, com la visió canalla i gamberra de la celebració per excel·lència.

Nascuda fa molts segles com a una cel·lebració celta, i sota el nom de Samhain (déu dels morts), coincidia amb el darrer dia de l’any (el 31 d’octubre segons el calendari celta) i representava el final de l’estiu. Aquell dia s’encenien grans fogueres per allunyar els mals esperits, ja que es creia que aquests acompanyats de bruixes visitaven les antigues llars, en busca d’un nou cos. Per aquest motiu no s’encenia cap llum i la gent es vestia de bruixes o dimonis per tal que cap esperit els posseís.

Amb l’arribada de l’era cristiana, el dia 1 de novembre va passar a denominar-se Dia de Tots Sants i el 31 d’octubre Vigília de Tots Sants, en anglès All Saints Eve. Amb el temps aquesta denominació va anar mutant fins anomenar-se, All Hallows Eve. D’aquí va néixer la paraula Halloween.

Amb el temps aquesta celebració ha anat agafant un caràcter més inofensiu i s’ha creat tota una iconografia, al voltant de la carbassa com a element representatiu que s’ha acabat estenent per arreu del món. Ha arribat a ser tota una icona de la cultura popular, influenciant el món de la música (Misfits, White Zombie, Marilyn Manson, The Horrors o The Cramps) i sobretot el món del cinema, i marcant de forma clara el cinema de terror més pulp, un gènere que ha trobat en el Halloween un gran aliat.

Aquí us proposem cinc títols perfectes per qui el dia 31 vulgui tancar-se a casa seva, sense llum i vestit de bruixa o dimoni, i celebrar sol o en companyia aquesta nit tant terrorífica. La nit ideal per posar-se la màscara més aterradora possible, amagar-te en una cantonada i donar-li un bon ensurt al burro del teu “jefe”.

ed wood ED WOOD de Tim BurtonBiopic del pitjor director de l’història del cine. Amb una estètica i narració més propera al cinema de terror de serie B que no pas al cinema més estàndard.
la casa de los 1000 cadaveres LA CASA DE LOS 1000 CADÁVERES de Rob Zombie
Un festival pels amants del cinema de terror, barrejant de forma perfecte la cultura pop amb el terror més gore. Una pel·lícula plena d’homenatges i brutals assassinats.
halloween HALLOWEEN de John CarpenterLa mare de tots els slashers. Un film sanguinari i aterrador, amb la celebració de Halloween com a rerefons. El naixement del mite de Michael Myers, l’home del sac modern.
aquella casa al lado del cementerio AQUELLA CASA AL LADO DEL CEMENTERIO de Lucio Fulci
Tombes, portes que grinyolen, presències infantils aterradores i una casa maleïda construïda al bell mig d’un cementiri que acull les desgràcies d’una família fins les últimes i fatals conseqüències.
la noche del cazador LA NOCHE DEL CAZADOR de Charles LaughtonInquietant i terrorífic conte infantil. Una parella de nens i la seva mare es veuen perseguits per la malèvola figura d’un fals predicador amb el rostre de Robert Mitchum.
Anuncis

the yes men fix the world-cartellThe Yes Men no aconsegueixen canviar ni solucionar el món. Com ells diuen, en 85 minuts no es canvia res. Raons per creure que res canviarà ens les donen els The Yes Men des del principi de la seva grotesca pel·lícula. L’ anomenada societat del benestar i el lliure mercat han inculcat una mentalitat difícil d’erradicar.

D’inici, es fan passar per uns empresaris amb idees innovadores; presenten un projecte que permetria calcular els guanys que s’obtindrien en una inversió i alhora saber el nombre de morts que provocarà. The Yes Men consideren que presentant un projecte així, fins i tot els empresaris més agressius no sabran com reaccionar. S’equivoquen. Reben aplaudiments i molts s’apropen a demanar targetes ja que consideren molt útil calcular beneficis i morts d’un projecte. Com diu un executiu que s’interessa per la calculadora: “Si hi ha beneficis, res més importa”.

És només un dels moments on es posa per enèsima vegada l’actitud del lliure mercat, de les empreses i dels capitalistes seguidors de Milton Friedman, el gran gurú de l’economia actual. Friedman diu que “la cobdícia és el gran motor de l’economia”. Una cobdícia que a Bhopal va matar 9000 persones i va afectar a 100000 més, que van patir enfermetats i malformacions. Una cobdícia que mata més de mil milions de persones de fam. Una cobdícia que gasta més en armes que en educació i cultura. Una cobdícia que ha convertit el planeta en un negoci. Una cobdícia que s’ensenya i s’incentiva.

La catàstrofe de Bhopal va ser tal per culpa d’unes irregularitats a la planta química de Union Carbide i Dow Chemichal. Ningú ha mogut un dit; només The Yes Men, que van aparèixer a la BBC fent-se passar per portaveus de Dow Chemichal, confessant que Dow eren culpables i que ho reconeixien 20 anys després, donant 12000 milions de dòlars per esmenar l’error. Les accions de Dow van caure en picat, perdent més de 2000 milions de dòlars en 30 minuts. Els accionistes van treure els diners; el capital invertit en obres que no donen beneficis, són diners llançats a les escombraries, per tant, retirem-nos i no formem part d’una bona acció, perquè no dóna diners, deurien pensar els accionistes. Els economistes propaguen que produïr és progrés. Una multinacional mata milers de persones i no passa res. Potser Milton Friedman i les seves teories sobre el lliure mercat són l’autèntic antisistema. Un possible antisistema que ha desforestat 4000 milions de m2 de terreny, com així ha estat des del 1930.

the yes men a bophal

The Yes Men demostren per enèsima vegada que el món pateix un desajust intel·lectual, climàtic, ecològic, social, econòmic, etc., com indica Amin Maalouf en el seu darrer llibre. Arribat a aquest punt: Fa gràcia? Podem riure d’aquestes barbaritats? Ja no ens queda més remei que riure i no fer res? The Yes Men Fix The World em sembla una de les pel·lícules més tristes que es poden veure.

Només falta obrir els diaris i veure com els que manen i acumulen no es cansen de robar. La crisi són ells, els que han acabat amb tot: amb la cultura, amb la llibertat, amb el seny i evidentment, amb els diners. Llur mentalitat, llur ego, dels que porten els fils del sistema, destrueix la vida. Seran els senyals que precedeixen la fi del món, parafrasejant el títol del llibre de Yuri Herrera, o bé la banda sonora que anuncia un canvi? Per cert, Sarkozy va gastar un milió d’euros al dia durant els 6 mesos que va presidir la UE.

L’Enric Moran i el Ramon Garriga són dos amics que fa 2 anys han engegat aquest negoci a la parada 30-31 del Mercat del Clot, que anteriorment era una polleria. L’Enric té una experiència de més de 10 anys com a cuiner, i s’ha especialitzat en cuina italiana. La seva passió per la cuina fa que diàriament innovi en farcits que crea pels diferents tipus de raviolis: un que ens ha confessat era de festucs, camembert i tomàquets secs. En Ramon és, a part de polifacètic, músic i compositor del grup La increïble història de Carles Carolina, i com espavilat que és també ajuda a l’Enric entre d’altres tasques en el farcit de la pasta i en la gestió de Celentano.

celentano

Com ens comentava en Ramon hi ha els “clàssics que més funcionen” a la parada com els deliciosos raviolis de carn de vedella rostida, els raviolis de verdures al forn, els raviolis de gorgonzola i fruita, i els raviolis d’espinacs i ricotta. També podem trobar-hi especialitats segons productes de temporada com els bolets i els calçots. Les salses també són protagonistes, en especial els pestos: el d’albergínies a la brasa, el de carxofes, el de rúcola i el més admirat, el pesto vermell fet de tomàquets secs, oli i parmesà.

celentano_aparadorcelentano_raviolis

Celentano disposa d’una clientela fidel que s’ha guanyat (ens comentava l’Enric que una senyora li havia dit ” mi marido no me comía, pero ahora sí“) i també serveix a caterings i a restaurants com el Sifó. Per aquestes festes, pots encarregar canalons (4 unitats 6 € i 8 unitats 12 €), lassanya o apropar-te el 15 de Novembre a l’XI Tastet del Mercat del Clot on pots degustar per 2 € els productes frescos del mercat de 12 a 15h, i Celentano exhibirà els raviolis fregits, una delicatessen.

Ara ja ho saps, o t’ho compres o si no t’ho menges, ho congeles!! Pel mateix preu no prefereixes menjar pasta fresca artesanal? I Celentano disposa de servei a domicili, sí, sí, t’ho porten a casa. No valen excuses.

tarjeta_celentanoHorari:
De Dimarts a Dijous de 8:30 a 14:30 i de 17:30 a 20:30h
Divendres de 8:30 a 20:30h
Dissabte de 8:30 a 14:30h

stone_roses5La vida de The Stone Roses va ser tan curta com intensa, tan productiva com destructiva, convertint-los en l’última gran llegenda del pop britànic. En només un any, 88-89, van aconseguir definir el pop dels temps futurs, per després caure en l’autodestrucció per culpa del seu propi ego, el mateix ego que a la cap i a la fi els va fer tan grans.

Elephant Stone (1988), el seu tercer single, els va posar en el punt de mira de la crítica musical britànica, veient en ells els futurs herois d’una nova generació. I no n’havia per menys; els gairebé cinc minuts d’ Elephant Stones eren dels millors que s’havien escoltat en el món de la música en els darrers anys, creant una única personalitat: melodies beatlelianes, la psicodèlia de la Costa Oeste americana, l’actitud irreverent i desafiadora dels Sex Pistols, la contundència de Joy Division i l’eufòria rítmica de l’Acid House; havia nascut el so Manchester. Un any després s’editava The Stone Roses, un disc carregat d’himnes amb vocació de clàssics, amb l’ inici captivador d’ I Wanna be Adored, la frenètica She Bangs the Drums i la colorista Made of Stone, temes que van projectar a la banda més enllà de les Ïlles, convertint-se en el grup més important del moment. El mateix any editarien el single Fools Gold, la prolongació necessària del seu debut. El tema comença allà on acabava I Am the Resurrection, i resumia en 10 minuts tot el que era la banda. Un altre single, One Love (1989), posaria punt i final a la primera i gloriosa etapa de la banda. A partir d’aquí tot va començar anar per uns altres terrenys, entrant en una guerra amb la seva discogràfica, Silvertone, per anul·lar el seu contracte per poder fitxar per Geffen, a més dels problemes en la gravació del segon disc, procés pel que van passar un gran nombre de productors; tampoc van faltar baralles amb la premsa britànica. Finalment, el 1994 aconsegueixen editar The Second Comming, un disc infravalorat, no acaba d’agradar a ningú, la qual cosa porta tensions entre els membres del grup, fet que comporta desercions: primer Reni, el bateria, i posteriorment, John Squire, guitarra. Això fa que al 1996 Ian Brown i Mani, després d’un nefast concert al Festival de Reading, decideixin acabar amb el grup.

stone roses 1

Per cel·lebrar el vintè aniversari de la edició de The Stone Roses, la discogràfica Silverstone ha tornat a posar a les estanteries de totes les tendes discs vàries reedicions de l’àlbum. La primera un CD doble on hi trobem el disc i un segon titulat The Lost Demos, on podem comprovar els procés de gestació de l’àlbum. La segona edició, en vinil amb carpeta doble; i la tercera una espectacular box, que inclou: el vinil, 2 cd’s, un dvd en directe, un llibre de fotografies i una llimona-usb, amb tots els seus singles i les seves cares b en versió digital.

the-stone-roses-20th-anniversary-edition-2009Stone-Roses-The-Stone-Roses-C-468821

Amb el pas del temps, The Stone Roses ha acabat esdevenint tot un clàssic del pop britànic, a l’alçada de qualsevol nom que us passi pel cap; el seu debut és un dels treballs més influents de tots els temps, marcant les pautes de grups com: Primal Scream, The Verve, The Brian Jonestown Massacre, Oasis o els U2 d’Achtung Baby.

Internet fa 40 anys

IMP1-primer node d'ARPANETAl 1961, un alumne de l’Institut Tecnològic de Massachussets (MIP), Leonard Kleinrock inicià un projecte sobre la possibilitat d’enviar informació d’un ordinador a un altre anomenat teoria de la commutació de paquets d’informació. La primera xarxa interconnectada data de finals de 1969, concretament el 29 d’octubre, el científic i professor en Ciències de la Computació de la Unversitat d’UCLA, Leonard Kleinrock, aconseguint connectar la computadora de la seva universitat amb un de la Universitat d’ Stanford, creant així el primer node. ARPANET, aquest és el nom que rep la xarxa, és l’origen del que avui entenem com Internet. Com a curiositat, indicar que la velocitat de transferència rondava els 0,9 kilobits per segon. Les Universitats de Santa Bàrbara i la de Utah també van aconseguir connectar-se, formant d’aquesta manera una xarxa de quatre nodes entre les universitats citades.

Al 1971 va néixer el correu electrònic. Raymond Samuel Tomlinson dissenyà la primera aplicació del que ara coneixem com e-mail per ARPANE. Incorporà l’arroba, símbol que prové de l’àrab per separar el nom de l’usuari i el del servidor. Una arroba equival a 25 lliures de pes, uns 12 kilograms. Al mateix temps, altres universitats van aconseguir afergir-se a ARPANET. La idea d’una xarxa universal anava agafant forma: es van assentar els protocols com el Transmission Control Protocol (TCP), possibilitant d’aquesta manera la comunicació entre ordinadors.

Aparagueren els primers problemes entre els científics que defensaven la idea d’una xarxa lliure per intercanviar informació i coneixements, i les empreses, que volien dominar la xarxa i proritzar per sobre de tot llurs interessos econòmics. L’expansió dels ordinadors personals van possibilitar el gran salt. És l’anomenda democratització de la Xarxa. La guerra de sistemes operatius d’Apple, IBM i Microsoft havia començat. Al 1989, Tim Berners-Lee, de l’Organització Mundial per la Investigació Mundial (CERN), va aplicar el projecte de l’hipertext (ideat al 1980), que consisteix en crear hipervincles i enllaços que relacionen texts compuratitzats. L’aparició de l’hipertext, és a dir, HTTP i HTML (recordem que http vol dir Hypertext Transfer Protocol) va coincidir amb la irrupció de la World Wide Web, primer sistema de documents d’hipertexts, i el WorldWideWeb, el primer navegador web, i HTTPD, el primer servidor de web.

proposta de tim berners-lee

Al 1993, la CERN afirma que la Web seria gratuïta per tothom. L’evolució des d’aquell dia ha estat imparable. Es calcula que aviat hi hauran 2000 milions d’usuaris. El que encara està a l’aire és que es mantingui el caràcter democràtic i lliure de la Web, respectant la idea original dels seus creadors. La lògica de la llibertat tremola davant dels interessos corporativistes, com sempre disposats a privatitzar i fer negoci, en lloc de potenciar les eines de coneixement. Així s’explica que els pressupostos en matèria de cultura i educació siguin ridículs en comparació, per exemple, als de defensa.

En aquest vídeo animat en V.O.S.E ens ho expliquen de manera més àmplia; i en només en vuit minuts:

terry gilliam-ganyotaTerry Gilliam les ha vist de tots colors durant la seva llarga trajectòria com a director de cinema. L’únic nordamericà dels Monty Phyton va començar a dirigir amb la divertidíssima Los caballeros de la mesa cuadrada, juntament amb Terry Jones. L’etapa Monty Phyton va ser potser la més tranquila en quant a problemes de qualsevol tipus per finalitzar projectes.

Amb Brazil, la seva hilarant revisió de 1984 de George Orwell, Gilliam va haver de barallar-se amb els directius d’ Universal per temes de financiació. Amb El Barón de Munchausen, l’enfrontament, aquest cop amb Columbia, fou encara més dur: la pel·li havia tingut un cost de 48 milions de dólars, però la taquilla presentava uns beneficis de 8. Els Oscars per una vegada van fer justícia i la pel·li va ser nominada en quatre categories, a més d’obtenir 3 premis BAFTA. Amb El Rey Pescador, fins i tot va guanyar un Oscar, després d’obtenir 5 nominacions. Abans, Time Bandits havia sigut un èxit comercial inesperat.

terry-gilliam-quixot

Als 90, Gilliam va intentar dur a la gran pantalla Història de Dos Ciutats de Charles Dickens; però l’elecció de l’actor que havia d’interpretar a Charles Darnay i el desacord total amb el pressupost van tumbar el projecte. A part del que hem comentat dels èxits de Munchausen i El Rey Pescador, 12 Monos va recaudar gairebé 200 milions de dólars. Després d’aquests quatre triomfs, afegint el de la fantàstica Miedo y Asco en Las Vegas, al 1999 va començar el rodatge de The Man Who Killed Don Quixote, amb Jean Rochefort, Johnny Depp i Vanessa Paradis. Johnny Depp fou el primer en arribar a un rodatge sense l’actor protagonista, Rochefort, amb avions militars sobrevolant el set, climatologia totalment desfavorable (uns xàfecs van arrassar el set i van endur-se o espatllar part de l’equip). Quan va arribar Rochefort, la seva hèrnia discal va tirar per la borda definitivament totes les opcions de continuar amb el projecte. El documental The Lost in La Mancha ho explica tot.

miedo y asco en las vegas

Terry Gilliam va intentar fer-se càrrec del projecte Watchmen al 1989 i al 1996. Malauradament, sobretot valorant el resultat final del treball d’ Snyder, no va ser possible; el fet de que la visió de Gilliam estigués totlament allunyada del punt de vista comercial de les majors va impedir que l’obra d’Alan Moore tingués una adaptació amb el nivell que garantitza Gilliam.

hermanos grimm

Los Hermanos Grimm podríem dir que és la pel·li que més caché ha atorgat a Gilliam. No és la seva millor obra, però si la que més beneficis li ha donat. Fins i tot les famílies l’anaven a veure; la crítica especialitzada va parlar bé de la pel·li, els estudis estaven contents, i a part, Gilliam va conèixer a Heath Ledger. L’èxit amb els germans Grimm li va permetre dur a terme un projecte tan personal com Tideland, que no tenia res a veure amb l’anterior. Gilliam sempre ha anat a la seva, perquè té confiança en el seu treball; per això ha superat tots els contratemps.

El més greu l’ha superat amb The Imaginarium of Dr. Parnassus. Tots sabem que Heath Ledger va morir quan s’havia rodat el 45% del guió. El talent i les amistat de Gilliam van superar el drama de la mort d’un dels actors amb més futur. Johnny Depp, Colin Farrell, Jude Law, la capacitat d’improvisació i la genialitat de Terry Gilliam han permès que avui s’estreni El Imaginario del Dr. Parnassus. Un altre cop, Terry Gilliam surt vencedor: a ell no li importa guanyar, però detesta perdre.

gilliam-ledger

stanley kubrickDesprés de 61 setmanes en cartellera, el propi Stanley Kubrick va retirar dels cinemes anglesos l’adaptació a la gran pantalla de l’obra d’ Anthony Burgess, La Naranja Mecánica. Bandes juvenils havien adoptat el look i les maneres dels “droogs”; fins i tot van haver morts. Kubrick es va decepcionar més del que ja ho estava amb la condició humana. Warner no va posar cap impediment; volien que el xicot del Bronx continués fent pel·lícules sota el seu segell, i qui li podia negar al creador de Lolita, Dr. Strangelove i 2001 qualsevol cosa que volgués. A més, La Naranja Mecánica ja havia sigut un èxit comercial; només My Fair Lady li havia donat més diners a Warner.

orange mecaniquela naranja mecánica-sequencia tunel

Després de que Terry Southern, escriptor nordamericà amic de Kubrick i guionista de Dr. Strangelove, li regalés l’obra de Burgess quan intentava tirar endavant l’adaptació de la novel·la Napoleon Symphony, també de Burgess, Stanley Kubrick va veure en La Naranja Mecánica una obra que s’adaptava a la naturalesa alegòrica amb la que ell entenia l’art; faria una pel·lícula amb múltiples interpretacions, sense que hagués de dir res sobre el significat. La trama del llibre la sabem tots: Alex i els seus “droogs” formen una banda que arrassa amb tot, en un Londres on el pop art dels sixties s’ha convertit en productes de moda produïts en série. Kubrick com ho narra? De forma implacable i abrumadora, gràcies a càmeres lleugeres, micros que ho captaven tot i així no havia de regravar diàlegs, llums potents que no l’obligaven a buscar la i·luminació ideal en tot moment, música de Henry Purcell arreglada pel sintetitzador Moog de Walter Carlos, la Novena de Beethoveen, l’apertura del Guillem Tell de Rossini accelerada (seqüència del trio que s’organitza l’Àlex després de la visita a la tenda de discs), la interpretació de Malcolm McDowell, i sobretot, al seu talent, que li permetia col·locar la càmera al lloc idoni i crear uns plans i unes seqüències impactants, bells, explícits i definitius, com per exemple, el contrapicat amb el que un Àlex sol i perdut descobreix que els policies que l’estan apallissant són els seus estimats “droogs”, que han hagut de deixar l’uniforme blanc per passar-se a l’uniforme blau de la policia.

la naranja mecánica-moloko

Captivadora, profunda, freudiana, magnètica, sarcàstica, cínica, còmica, violenta, narrativament inquietant, explosiva…són tants els adjectius que li queden bé a La Naranja Mecánica. El millor que es pot fer és aprofitar l’oportunitat de tornar a veure en pantalla gran una de les obres més importants d’un dels grans mestres del cinema; després, que cadascú trïi l’adjectiu que vulgui. Aquest divendres es reestrena La Naranja Mecánica d’ Stanley Kubrick, una obra intemporal d’un artista genial i tan atrevit com honest.

A continuació, un extracte del documental Stanley Kubrick, a life in pictures; són els 10 minuts on s’explica com es va fer La Naranja Mecánica.