Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘42a edició Festival Cinema Fantàstic de Sitges’

Abans de comentar The Road i Zombieland, i evidentment els premis, fem un ràpid repàs a les darreres pel·lis vistes durant el dissabte.

Recordem que demà dilluns, per tancar el festival, hi hauran les maratons. A l’Auditori: Zombieland, Mr. Nobody, Solomon Kane, Summer Wars, Amer i Dogtooth. Al Retiro: Grace, Metropia, Cargo, Dead Snow i The Loved Ones. Al Prado: The Human Centipede, Symbol, La Horde, Sorority Row i The Collector.

accidentAccident (SOF Competició), produïda per Johnnie To i dirigida per Soi Cheang, era rebuda amb una tronadora ovació només aparèixer els crèdits, noms de productor, director i títol. L’excitació es va anar apaivagant mica en mica. Tot i els personatges seriosos i efectius propis del bon cinema asiàtic, d’una trama original (la pel·li narra les aventures d’un grup que es guanya la vida simulant accidents per pelar capos) i unes situacions originals i ocurrents, la pel·li es va diluint, i afortunadament, el director se’n va adonar i abans del primer badall la finalitza, quan ja no es pot allargar per enlloc. Destaquem a Louis Koo, Richie Jen i Lam Suet, l’espectacularitat de l’inici i les càmeres lentes, i indicar que té un aire a Sparrow. Poca cosa més a afegir. Bé, sí, que no et facis cabòries estúpides com se les fa el protagonista, que només aconseguiràs esgarra-ho tot.

la hordeAmb La Horde (SOF Competició) recuperàvem l’esperit i l’adrenalina necessàries per continuar amb les ganes del primer dia. Pel·li de zombies francesa que va soprendre a Venècia, ens ha semblat una proposta molt entretinguda, amb alguna seqüència de mèrit. Un inici demolidor, acompanyat d’uns personatges prou carismàtics, la pel·li s’endinsa en una trama que comença amb quatre polis a la caça i captura d’uns cruels delinqüents que han raptat i torturat un company seu. La situació es complica quan se n’adonen que hi ha individus més perillosos que ells mateixos: morts vivents rodejant l’edifici on s’amagaven els “dolents”. El dia del judici final, amb una atmosfera que recorda per moments a Asalto en la Comisaría del Distrito 13, de dos directors que valdrà la pena seguir el seu camí, perquè si continuen fent pel·lis tan entretingudes i fins i tot impactants, com La Horde, l’herència del propi Carpenter, Romero i Fulci està més que assegurada amb el duet format per Yannick Dahan i Benjamin Rocher.

dead snowMés zombies de qualitat. Aquest cop amb la vessant més grotesca i canalla, en la línea de la clàssica Zombie’s Party. A Dead Snow (SOF Panorama), del norueg Tommy Wirkola (director de la paròdia de Kill Bill), uns amics se’n van a fer el burro a la neu a una cabana de la núvia d’un d’ells. En una seqüència d’alt nivell, gràcies a l’actor Bjorn Sundquist, qui interpreta un veí de la zona que els alerta sobre la presència de soldats nazis, els quals busquen diners, sang i joies per la zona des de la 2a G.M. Evidentment, els nois s’ho prenen a broma, fins que els nazis apareixen i comencen a desmembrar-los un per un. Distreta, curta i dinàmica, conté tots els ingredients que se li demanen a una pel·li d’aquestes característiques: ensurts, rialles, cervells desparramats de mil i una maneres i alguna sorpreseta digne de comentar al sortir del visionat d’aquest recomanable divertiment.

accidents happenAccidents Happen (SOF Competició), d’ Andrew Lancaster, s’inicia amb una seqüència grotesca a càmera lenta, música no diegètica i narrador en off que recorda a Aquellos Maravillosos Años. T’agafes la pel·li, per qui recordi amb nostàlgia la série, amb cert carinyo. La pel·li va avançant, i als ecos comentats, s’afegeixen els de Wes Anderson, sobretot de Rushmore, i als de la Coppola de Las Vírgenes Suicidas. La pel·li, doncs te la tragues, sobretot per algun diàleg certament divertit, gràcies a un humor negre ocurrent en algun moment; però finalment, la trama basada en un noi jove lúcid, uns germans que es detesten, el primer amor, el primer porro, la dona divorciada que vol parella, el marit divorciat que ja té parella i espera un fill…doncs tot plegat et sembla haver vist la mateixa pel·li trenta vegades, i aquest cop, empitjorada. Colors vius, seqüències musicades, humor negre,…ens repetim com la pel·li. El director es limita a intentar fer le mateix que els seus referents, sense creativitat, i si som sincers, amb una gràcia que li aguanta la pel·li mitja hora.

Anuncis

Read Full Post »

Amb de la meitat de les pel·lícules previstes pel festival ja projectades, intentarem fer un recull de les que hem pogut veure en les jornades de dimarts, dimecres i dijous. Destaquem unes quantes:

kinatayKINATAY, de Brillante Mendoza (SOF Competició). Embolic fosc i avorrit.

La pel·li del millor director de Cannes ens ha semblat enrevessada, inintel·ligible en certs moments i fins i tot pesada. Motius? L’inici sembla una filmació d’estar per casa que sembla fer un estudi sociológic sobre el jovent filipí. Posteriorment, hi ha un segrest, sempre en càmera en mà, fet que provoca claustrofòbia i cert embolic. La trama queda prou clara, però la narració és ferragosa i pobra. La massacre es consuma després del segrest, i per molt que intentis veure una crítica social, el que veus és un exercici monòton i previsible sobre un segrest que acaba en una tortura cruel que ja veus venir. Fosca, incòmoda, tediosa i molt fluixa.

BRONSON 01BRONSON, de Nicolas Winding Refn (NV Ficció). Magnètica però cansosa.

Contundent, hiperrealista, violenta, impactant…però exagerada en forma per molts motius. El pastitx kitsch del director britànic sobre el delinqüent Michael Peterson anomenat Charlie Bronson d’entrada promet, perquè explica la vida del perla basada en fets reals utilitzant un recurs narratiu a priori interessant: intercala situacions quotidianes de família i de baralles del protagonista amb una obra de teatre que ell mateix interpreta a modus de monòleg on el públic és l’espectador del cinema. Actúa al seu favor que el metratge es limita a 92 minuts i escaix, i que té alguns moments certament atractius, com la presentació del personatge, inclús com arriba a fer-se el pres més respectat, però finalment trobem que és excessiva, tant en forma, com comentàvem, com en la interpretació de Tom Hardy (Oliver Twist, Rocknrolla, i pròximament a Inception), que sí té mèrit, però acaba per esgotar.

ipmanIP MAN, de Wilson Yip (Orient Express-Casa Àsia). Arts marcials.

IP Man o Yip Man, fou el mestre de Bruce Lee. Amb aquesta dada un ja es pot imaginar quina és la trama d’aquesta pel·li d’acció del 2008 hongkonesa. El mestre en arts marcials Donnie Yeng, vist a Blade 2 i coreògraf de les escenes d’acció de Hero és el protagonista. El films s’inicia amb un Yip Man pacífic i que tothom admira pel seu art lluitant. Altres mestres el repten, i Yip Man, quan accepta lluitar, ho fa aporta tancada per no humiliar ningú. La pel·li dóna un gir amb la invasió japonesa. Yip Man ha de guanyar-se les garrofes a una fàbrica de carbó; el menjar escasseja per culpa de la guerra. El general Miura, un japonès obsessionat amb les arts marcials, repta a Yip Man en una lluita en la que està el joc l’orgull dels xinesos. Ben filmada, les coreografies són espectaculars; la història es fa molt amena, per tant, molt recomanble pels fans del cine de Bruce Lee.

the hurt lockerTHE HURT LOCKER, de Kathryn Bigelow (SOF Panorama British Focus). Antibel·licisme insubstancial.

La pel·li antibel·licista de Kathryn Bigelow té com a gràcia, precisament aquesta, la de ser una proposta que intenta denunciar la guerra, en concret la d’Irak. Un grup de soldats amb la missió de desactivar bombes es troba en més d’un merder que poques vegades saben solucionar. La seva idiotesa els hi dificulta la seva tasca, permetent a l’espectador qüestionar lleugerament la intervenció militar, no només a Irak, sinó a tot arreu. Entre Black Hawk Derribado i Redacted, més propera a la primera, sense arribar ni tan sols al nivell acceptable d’entreteniment que tenia la pel·li de Ridley Scott.

HEARTLESS 03HEARTLESS, de Philip Ridley (SOF Competició). Un thriller fosc i distret.

Nova pel·lícula del britànic Philip Ridley, autor de The Reflecting Skin i The Passion of Darkly Noon. Amant de temes sobre l’ocultisme, Ridley s’endinsa en un Londres fantasmal sacsejada per la violència de les bandes juvenils. Els personatges mostren la seva por davant d’un món apocalíptic, fent alguna reflexió sobre el sense sentit de la vida. Jim Sturgess és el protagonista d’aquest conte de por, interpretant a un jove fotògraf marcat per una taca a la cara. El seu pacte amb el diable en persona li neteja la cara i li ofereix l’oportunitat d’una nova vida, però a canvi haurà de treure el cor a una persona. Narrada de forma clàssica, la pel·li es podria entendre com una metàfora de la situació de cert caos en les grans ciutats, provocats per gent sense estímuls que són capaços de qualsevol cosa perquè la seva vida tingui sentit. Aquí Ridley juga amb la violència i amb les decisions que un ha de prendre per sentir-se persona. No obstant, la pel·li finalment no passa de ser un lleuger entreteniment, perquè s’atura innecessàriament en la incomprenssió d’ Sturgess davant del dia a dia; arriba un moment que la pel·li s’estanca en els problemes existencials de Jamie (Jim Sturgess), quan ja d’entrada queda clar que els fantasmes que veu com a integrants de la més temuda de les bandes juvenils són els que du a sobre i que no li permeten sentir-se viu. Al seu favor, direm que és prou entretinguda i la proposta és ben honesta.

9 039, de Shane Acker (SOF Panorama). Al nivell de la magnífica Wall-E.

Entenem el cinema com una possibilitat de donar un punt de vista sobre un tema i alhora entretenir. 9 és l’exemple perfecte. Pel·li animada on Tim Burton és co-productor, dirigida per Shane Acker, narra la lluita contra les màquines d’uns petits robots que viuen gràcies a que el seu inventor els hi va donar la seva ànima. Un món apocalíptic com el de Wall-E, però sense humans ni tan sols al cel de creuer, on les màquines han acabat amb tota la vida del planeta després de rebel·lar-se per culpa del mal ús que va fer una mena de Hitler en un passat pròxim. Els petits titelles de drap robotitzats s’atreveixen a posar en dubte la dictadura de la tecnologia, i defensar la vida i la llibertat. 9 és el protagonista; es diu nou, perquè senzillament és el ninot número 9, qui s’encarrega d’espavilar a número 1, un líder vell i poruc, i als altres ninots, amb la inestimable ajuda de 7, l’únic que no ha esta al costat de número 1 i sí s’ha dedicat a lluitar contra l’opressor, i de 3 i 4, dos ninots bessons que són com els historiadors de l’època. Finalment, tots units intentaran acabar amb la dinastia robòtica. Una animació magnífica, una trama divertida i amena, amb un rerefons que ja ha quedat prou clar, fan de 9 una pel·lícula de qualitat cinematogràfica indubtable a tots nivells.

ENTER THE VOIDENTER THE VOID, de Gaspar Noé (SOF Competició). Banalitat màxima i extrema.

Palla mental de Gaspar Noé, i així ho entenem per una de les seqüències finals on veiem un penis penetrant una vagina, com si la càmera estigués dins d’aquesta, fins que ejacula a la cara de l’espectador. “He volgut fer una pel·li que parla del més enllà, de com et sents quan et prens un tripi”. Aquest és el discurs del Sr. Noé, segons ha indicat avui mateix a la roda de premsa; si vol saber-ho, que es faci addicte al tripi, però que no malgasti diners ni faci perdre el temps. El que hem vist és un cúmul de despropòsits, com una narració estúpida on la càmera girava 360º sovint perquè sí, on uns personatges estúpids lluitaven per viure i deien tenir un objectiu a la vida mentre es col·locaven durant tot el dia, vivien de nit i no feien res més que ficar-se en embolics i dir tonteries. El tralalarisme fet cinema, perquè una pel·lícula sense punt de vista, amb trama i personatges estúpids i canvis en el narrador continuus, seqüències ridícules com el plans aeris que Noé considerarà impactants i no són més que pura parafernàlia anestesiadora, situacions tan tontes com la d’una protagonista fornicant amb una amiga després de que la poli pelés injustament al seu germà per camell i de patir un avortament, atempta contra la intel·ligència i el cinema. En definitiva, exercici inútil sobre gent, evidentment guapos, a la moda i amb la paraula snob tatuada al front, que es pren la vida amb insultant estupidesa, i que després es queixen del món en el que viuen i de sentir-se maltractats. Per agreujar-ho encara més, el to pedant i pretenciós ho feia tant grotesc, que només se m’acut dir que el valor cinematogràfic de Enter The Void és el mateix que el de Torrente o Resacón en Las Vegas. Sembla una pel·li de Ben Stiller fent una pel·li enfotent-se de Peter Greenaway, amb la diferència que a Enter The Void rius però per no plorar. Parlant més seriosament del que ens permet fer-ho d’una broma com Enter The Void, li diríem a Gaspar Noé que pel·lis sobre drogues bones ja n’hi ha, com Miedo y Asco en Las Vegas, El Hombre Del Brazo de Oro o inlús Requiem for a Dream…i sobre objectius a la vida, doncs miraríem per exemple, La Melodía de la Vida de Gregory La Cava, i com a innovacions cinematogràfiques, doncs apostaríem per Inland Empire. Com es recordarà Enter The Void d’aquí 40 anys? Per l’esquitxada de semen a la pantalla o pels estúpids diàlegs? O per les imatges d’ordinador d’una mena de teixits orgànics que se suposa que veu el protagonista (quan la càmera són els seus ulls), l’Òscar, quan es col·loca amb DMT? O recordarem els cinc minuts on la pantalla era com un flash gegant que encegava? I de provocativa, hipnòtica i psicodèlica, res de res. Un penis, unes llums no són provocadors ni psicodèlics. La proposta és banal i avorrida.

Splice (SOF Competició), Valhalla Rising (SOF Panorama), Morphia (NV Ficció) o Dorian Gray (SOF Competició) ens han deixat del tot freds. Splice de Vincenzo Natali és un film de série B que no acaba de rutllar, ja que la situació familiar dels dos protagonistes, Adrien Brody i Sarah Polley, amb la criatura que han creat, Dren, en el seu intent de crear una monster movie, finalment queda en res. A Valhalla Rising, veiem combats a mort ben filmats i res més en la Finlàndia del S. XI, però no hi ha història. Morphia narra les aventures d’un metge que arriba a un poblat i mica en mica es da addicte a la morfina i a les amputiacions, en un film fosc, on l’equlibri entre cine d’autor i cine blockbuster grinyola per totes bandes. I de Dorian Gray, direm que l’inici és prometedor, que els efectes especials, per qui li agradin, doncs són espectaculars, però que la pel·li avança i no aporta res a la magnífica història d’Oscar Wilde.

Avui, si tot va bé, veurem George A. Romero’s Survival of the Dead, Cold Souls i Accident. Ens ho estem passant d’allò més bé, el temps acompanya, excepte avui, l’organització immillorable, el tracte a premsa magnífic…aviam si avui encertem amb totes les pel·lícules.

Read Full Post »

raya martinEl programa sencer de les pel·lícules del Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya es pot consultar aquí mateix. La marató de pel·lícules comença el dia 1 d’octubre amb REC 2. Només falten 3 dies.

Farem cinc cèntims de la Secció Noves Visions, on es veuran les propostes més atrevides i eclèctiques. La secció la inuagurarà Visage, en el que és un homenatge als 50 anys de la Nouvelle Vague. El director és Tsai Ming-Liang, un veterà de Sitges (ha presentat durant els darrers anys The Hole i El sabor de la Sandía), i està protagonitzada per Laetitia Casta, Jean Pierre Léaud i Fanny Ardant.

Destacar també dins de la mateixa secció les pel·lícules Bronson i Independencia. La primera, vista a Sundance 2009, és un curiós exercici on es narra la vida del delinqüent més famós i perillós del Regne Unit, o almenys així ho han venut, a qui apoden Charles Bronson, qui va passar 35 anys a una cel·la d’aïllament. Al film l ‘anomenen La Naranja Mecánica del S.XXI. La segona, Independencia, és la polèmica obra del filipí Raya Martín, on reescriu i reinventa la història del seu país, amb el rerefons de l’evolució de l’art cinematogràfic, en una narració on el fora de camp i el subtext actuen com a recursos cinematogràfics indispensales per entendre el que suggereix el director.

D’altra banda, indicar que l’apocalíptica The Road, del director John Hillcoat (The Proposition), tancarà el festival. La pel·lícula, adaptació del llibre homònim de Cormac McCarthy protagonitzada per Viggo Mortensen i amb la participació de Charlize Theron i Robert Duvall, serà el gran atractiu de la cloenda, un cop ja decidits els premiats. La pel·lícula, que s’estrenarà a Espanya al novembre, té l’al·licient del personatge de Viggo Mortensen, amb frases com “tot el que mires se’t queda al teu cap per tota la vida”, consell que li dóna al seu fill quan mira com el món s’acaba. El tràiler de The Road el podeu veure immediatament:

I el de Bronson també:

Read Full Post »

sitges2009Del 2 al 12 d’octubre es celebrarà la 42a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. El certamen més esperat pels amants del 7è art residents a Catalunya retrà homenatge aquest any a Alien de Ridley Scott, commemorant el 30è aniversari del film; tambés podrà gaudir de pel·lícules dels 80, com El resplandor de Kubrick, amb una versió no estrenada a Espanya amb metratge extra. La inauguració tindrà com a protagonista a Jaume Balagueró i Paco Plaza, els quals presentaran l’esperada REC 2, de la qual us oferim el tràiler.

La secció Oficial Fantàstic, on participen tant pel·lícules que poten a premi com altres que no, altres que opten al premi Méliès de plata, i fins i tot els curts que opten a premi, destaca per la presència de la nova pel·lícula d’uns dels intocables del festival, Park Chan-Wook. Guanyador a l’edició del 2004 del premi a la millor pel·lícula amb Old Boy, les seves pel·lícules són sempre benvingudes i aplaudides, com també va succeir amb Three…extremes i Simpathy for Lady Vengeance. Aquest any es presenta a concurs amb Thirst, pel·lícula on es torna a tacar de sang, però aquest cop amb vampirs. L’argument es centra en un sacerdot que per un error en un experiment mèdic es converteix en vampir. El sacerdot està interpretat per Song Kang Ho, actor fetitxe del director coreà,  i vell conegut de Sitges, gràcies als seus papers protagonistes a Simpathy for Lady Vengeance, Memories of murder i The Host.

thirstthirst_art_01[1]Thirst02[1]

Un altre dels atractius del festival serà el retorn de Takashi Miike amb Crows 2, un altre cop basant-se en el còmic de Hiroshi Takahashi. Després de la bona acollida al darrer Festival de Sitges i l’èxit comercial l’any passat amb Crows Zero, el director japonès reemprèn la història de la guerra d’adolescents amb les hormones disparades que volen fer-se respectar amb els punys per controlar l’Institut Suzuran, conegut com l’escola dels corbs, i fer-se un lloc en el crim professional; la situació es complica perquè  altres futurs yakuzas, els de l’institut rival, es volen venjar d’un crim del passat.

CrowsZero2Crows_Zero 2

Altres novetats i notícies del Festival de Sitges, aviat a BCNCultura. De moment, el tràiler de REC 2:

Read Full Post »