Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Cine’

WWB Poster intl.inddQué va succeïr a Sabra i Chatila durant la invasió del Líban del 1982? La resposta no la sap ni el mateix protagonista de la pel·lícula, un veterà de l’exèrcit jueu que no recorda ser partícep d’una barbàrie més consentida per un estat democràtic. El director d’aquesta pel·li d’animació és Ari Folman, qui mitjançant el seu alter ego intenta recordar uns fets que finalment han estat reconeguts com una matança. Ells pertanyen a una societat que es vanaglorien d’una democràcia que obliga al jovent a fer el servei militar; qui no el fa, va a la presó. Considerant que no és una pel·lícula política, hem de valorar la valentia que ha tingut Folman per posar-nos davant de les circumstàncies que rodegen els jueus quan compleixen els 18 anys; inclús fa referència al ministre de defensa del moment, Ariel Sharon, qui va facilitar la tasca dels falangistes cristians, els autors materials de la massacre contra palestins.

waltz-with-bashir-rabid-dogs

La pel·lícula té forma de documental documental muntat amb flashbacks d’una memòria perduda pels protagonistes i desconeguda per la gran majoria. La manipulació dels fets i el desconeixement de la història sempre han creat
opinions errònees producte dels interessos creats. En el seu palmarès apareix el Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera; categoria a la que ha estat nominada pels Oscar. I en aquest cas no serà una altra col·laboració entre estats amb la potestat per ocupar i/o bombardejar països en nom de la seva pau i de la seva veritat.

Read Full Post »

Tornen els RAZZIE

Per si algú no ho sabia, el dia abans de l’entrega dels premis Oscar, es celebra una nova edició dels premis Razzie, també coneguts com els “antioscars”, els quals premien lo pitjor de l’any cinematogràfic.razzies

Aquest any encapçalant les llistes de nominacions dels premis Razzie hi trobem El Gurú del Buen Rollo de Mike Myers amb set i la parodia de 300, que es va estrenar amb el títol de Casi 300 amb sis. La peculiar versió del apocalipsi que va rodar M. Night Shyamalan, sota el títol de El Incidente, en quatre.

Entre moltes altres nominacions cal destacar, en l’apartat de pitjor actor la presència del cada cop més al·lucinant Al Pacino amb els seus pentinats, nominat dos cops, per 88 Minutos i Asesinato Justo, on el veiem més desbocat que mai. Juntament amb Pacino hi trobem a Mark Wahlberg, també amb dos nominacions, per El Incidente i Max Payne. Pel que fa a la categoria de pitjor actriu l’ensucrada Kate Hudson amb dos nominacions és la més ferma candidat; competirà amb tot el repartiment femení de The Women, encapçalat per Meg Ryan. Pierce Brosnan i Burt Reynolds són els principals candidats per aixecar el premi a pitjor actor secundari, gràcies a les seves interpretacions a Mamma Mia! i In the name of the king, respectivament. I pel que fa a la pitjor actriu secundària Paris Hilton, Carmen Electra o la companya de repartiment de Pacino a 88 Minutos: Leelee Sobieski, són les principals candidates a emportar-se un Razzie cap a casa.al_pacino_300-1

Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal, com a principal candidata a pitjor seqüela i premi honorífic d’aquest any a la pitjor carrera, que serà pel director Uwe Boll, responsable de “joies” com Alone in the dark o In the name of the king, considerat l´Ed Wood alemany, completen el més destacat d’aquesta 29ª edició dels premis més temuts per la gent del cinema.

Benvinguts siguin els Razzie, una forma de combatre l´autocomplaensa dels seus premis antagònics, els cada cop més avorrits Oscar.

Read Full Post »

tilda__berlinaleLa 59a edició de la Berlinale es va posar en marxa el passat 5 de febrer i finalitzarà el proper dia 15. El jurat, presidit per Tilda Swinton,  està format per Isabel Coixet, Henning Mankell i Wayne Wang entre d’altres. De les diferents seccions del festival, a més de l’ oficial, a destacar l’homenatge a Claude Chabrol, la restrospectiva de cine alemany, la secció 30 years of programming i una anomenada After winter comes spring, centrada en el cine produït a l’est d’europa.

La faràndula festivalera és atractiva, però ho és més fixar-se en les pel:lícules que es presentaran durant el festival. Algunes de les destacades ja les tenim en cartellera (Milk, The Reader). En la web oficial (a sota teniu el link) trobareu tot el programa. N’ hi ha moltes que semblen prou interessants per aquells que no tinguin prou amb la cartellera habitual. Destaquem les següents:

Adam resurrected, de Paul Schrader

Absolute evil, de Ulli Lommel

10 sekunden, de Nicolai Rodhe

Chéri, de Stephen Frears

Éden is west, de Costa-Gravras

Garapa, de Jose Padilha

In the electric mist, de Bertrand Tavernier

The dust of time, de Theo Angelopoulos

Members of the funeral, Baek Seung-Bin

Palermo shooting, Wim Wenders

Més informació a [+]


Read Full Post »

3236785451_a84c41099dDesprés de triomfar al Dommar Warehouse Theatre de Londres i a Brodway, Ron Howard ens presenta un exercici de cine polític molt recomanable. Michael Sheen i Frank Langella són els protagonistes (també ho foren en l’obra de teatre) de la narració que servirà per recordar la mala consciència del president Nixon després de’abandonar el seu càrrec. Howard ha sabut portar endevant un projecte combinant el documental amb escenes del backstage de l’entrevista que van fer el showman David Frost i Nixon durant dotze dies a l’any 1977.

frost-nixon

Per una banda ens trobem amb un reconegut presentador de televisió que vol gravar un programa que sigui vist per milions de persones; per l’altra un ex-president republicà que vol tornar al circ polític després de ser enxampat in fraganti espiant el partit demòcrata (el cas Watergate). Els dos creuen els seus camins en circumtàncies diferents; però amb objectius paral·lels i només pot vèncer un. L’evolució dels personatges provoca que la pel·lícula no decaigui en cap moment. El clímax arriba quan Frost, gràcies als seus col·laboradors, decideix estudiar a fons les vergonyes de Nixon i fer una entrevista profunda que noquegi l’entrevistat. Un exemple de com un professional de veritat dels mitjans de comunicació pot fer preguntes incòmodes per descobrir la maldat d’un governant.

Read Full Post »

3263891900_bac4af613aEn un any on filials de las grans productores com Paramount Vantage (No es país para viejos, Pozos de ambición) faran menys produccions, la indústria ha apostat decididament per blockbusters seriosos i s’ha oblidat del cinema adult. David Fincher, amb guió de Eric Roth (Forrest Gump) adaptant un conte de Fitzgerald,  ens ofereix una fàbula sobre “la insignificància de la vida”.  Un Brad Pitt correcte i una Cate Blanchett discreta són els protagonistes d’aquest intent d’entreteniment metafísic mitjançant una ensucrada dialèctica vital idònea pels premis de l’Acadèmia.

curious-case-of-benjamin-button1-b3

La pel·lícula beu del realisme màgic i intenta crear una metàfora de resistència al temps i a la història; és un argument on apareix l’amor més íntegre, la inconstància de la vida, la fredor egoista dels rics, la càlida disbauxa dels humils, les injustícies socials i la mort. El grandiloqüent intent de reflexió vital és a través d’un personatge que neix vell i es va fent jove, circumstància que permet experimentar de jove tot el que ha après durant la seva senectud i valorar la importància dels instants de vida on sembla que el temps s’aturi. No obstant, per reflexionar sobre la vida i la inconformitat ja tenim El club de la lucha.


Read Full Post »

revolutionary-road-movie-posterFrank i April Wheeler tenen una casa fantàstica a Revolutionary Road. En Frank treballa a una oficina i té un sou digne. L’April s’ocupa de la casa. Tenen dos nens preciosos. Són una parella jove, guapa i simpàtica que ho té tot per viure amb un fals somriure a la boca. Ells volien ser diferents, però ja formen part de la màquina social: una màquina que tritura els cors, que anul·la l’esperit, que esborra la creativitat i fomenta l’estupidesa, l’apatia i la corrupció. L’April sent l’angoixa de no ser el que diuen ser i intenta obrir els ulls del seu marit; però en Frank és un materialista més: només es preocupa per l’aparença, la comoditat i el patrimoni.

leonardo-dicaprio-kate-winslet-children1

Sam Mendes adapta l’obra de Richard Yates (editat en català per Proa) per retratar el buit irremediable que suposa no ser el que un creu ser. El sistema viu de com ens eduquen: obeïr, produir i cosumir, quan la vida té altres al·licients menys anestiants. La vida és quelcom més que resignar-se al fals benestar que ens proposen. No és qüestió de voler ser diferent; és qüestió d’aturar-se a pensar qui ets i com vols viure. Per què l’Acadèmia ha menyspreat totalment la pel·lícula?

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »