Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘david bowie’

SHADOW PLAY: THE MAKING OF ANTON CORBIJN, de Josh Whiteman
El 27 d’agost de 1972, Anton Corbijn va disparar les primeres fotografies. Se’n va anar a Groningen amb la càmera del seu pare a veure un concert de rock. Es va posar a les primeres files del concert, i foto rere foto, un jove Corbijn va decidir que era així, fent fotografies a bandes de rock’n’roll, com volia passar el seu temps. Corbijn, nascut a una població ‘perduda’ d’Holanda, Strijen, havia rebut una educació catòlica, i gràcies, primer a la música rock, i després a la fotografia, va aconseguir oxigenar la seva vida, respirar llibertat, amb la sort de trobar una afició que després es convertiria en la seva professió. Sort, i hores, hores i més hores fotografiant, fent allò que més li agradava.

cobijn_daviscorbijn_tom waits

Corbijn de seguida va enviar fotografies a diferents revistes. I li van publicar. No obstant, també li van tancar portes als nassos; va rebre una carta d’una productora indicant que no volien les seves fotos, perquè eren massa fosques, brutes, i que els artistes sortien desmillorats. Corbijn no va fer cas. Va aprofitar al màxim uns anys, com ell indica, on era factible apropar-se a les estrelles del rock; després calia el talent i el treball per obtenir el sí dels artistes, però ja d’entrada, era molt més senzill. No calia tenir amiguets ni ser el fill de per accedir-hi.

corbijn_keith richardscorbijn_iggy

David Bowie, Captain Beefheart, The Rolling Stones, Miles Davis, Joy Division, U2, REM, Depeche Mode, Nirvana, Tom Waits, Elvis Costello, PJ Harvey, Johnny Depp, Kylie Minogue… la llista d’artistes que ha passat per la seva càmera és infinita. Diuen que Corbijn crea artistes amb les seves fotografies; que la seva mirada atorga una força i un nivell que alguns artistes ni mereixen. Hi ha una anècdota amb Duran Duran: un amic de Corbijn li va recomanar que no els hi fés fotos perquè engrandia a una banda mediocre.

corbijn_costello

corbijn_pjharvey

En el documental prenen força protagonisme la veu d’artistes i amics com el grandiloqüent Bono, David Gahan i Michael Stipe; coincideixen en comentar la genialitat, la creativitat i la capacitat per improvisar de l’holandès. També es dediquen molts minuts al rodatge i maldecaps que va donar Control; Corbijn va haver d’hipotecar la casa per poder acabar el projecte. Cannes la va rebre amb una ovació de cinc minuts un cop acabada la projecció; la pel·li va ser un merescut èxit. Projectes fallits, com el videoclip Pride d’U2; èxits immediats com el videoclip de Heart Shaped Box de Nirvana; autorretrats divertidíssims disfressat d’estrella del rock; la mort del seu pare durant la post-producció de Control; Shadow Play fa un generós repás d’un dels gran fotògrafs dels darrers 30 anys.

corbijn_minoguecorbijn_depp

Corbijn posa punt i final al documental comentant que a ell, quan era jove, li preocupava i el cohibia el fet de no tenir cap mena de formació artística. Com ell afegeix: “…I què? Jo faig la meva feina, que és aquesta. Hi haurà gent a qui li agradi i a gent que no. Però és aquesta, i existeix. I per cert, no m’agrada parlar de la meva feina; la faig, i llestos. Bé, prou, me’n vaig a treballar”. Com han canviat els temps i la mentalitat.

corbijn com marleycorbijn com sid vicious

Anuncis

Read Full Post »

Who Killed NancyWHO KILLED NANCY?, d’ Alan G. Parker
Who Killed Nancy?
serveix per veure com hi ha gent que encara viu de ser amic de Sid Vicious i de Nancy Spungen. El documental d’Alan G. Parker es queda des del primer minut en la pregunta que dóna títol a la pel·li, i poca cosa més.

La pel·lícula intenta fer èmfasi en l’addició de Sid i Nancy a l’heroïna i la relació del baixista dels Sex Pistols amb la seva mare. Vivien al famós Chelsea Hotel i es codejaven amb la comunitat ionqui de Nova York. Una nit, celebrant a la seva manera l’èxit de Sid Vicious a una sèrie de concerts al Max’s Kansas City, Nancy va morir apunyalada. L’assassí i lladre va fugir amb tots els diners dels concerts; a Sid Vicious se’l va acusar d’homicidi. Malcolm McLaren va demanar a Virgin Records que pagués la fiança, i així va ser. 4 mesos més, Sid Vicious va morir de sobredosi; encara no se sap d’on va sortir la droga que el va matar, una heroïna molt pura.

S’insisteix en la vida de Sid Vicious, en quin eren els motius de la seva actitud davant la vida i en la relació amb la seva mare, una bohèmia que suposadament traficava de tant en tant amb droga. El que queda més clar el que va aportar al punk: llur imatge i condició d’enfant terrible.Vàlid pels més fans i curiosos.

marc bolanMARC BOLAN. THE FINAL WORD, de Mark Tinkler
Marc Bolan. The Final Word reivindica la figura de Marc Feld, més conegut com Marc Bolan, com una de les figures imprescindibles per entendre l’evolució de la música rock des de finals dels 60, dominats per la psicodèlia i el folk, fins l’ arribada del punk, del qual alguns diuen que Bolan és el padrí.

Marc Bolan va deixar-ho tot per ser músic. Primer com a cara guapa d’un grup d’adolescents en busca del seu número ú, John’s Children. Cansat de tanta tonteria, al1969 va formar Tyrannosaurus Rex, amb Steve ‘Peregrin’ Took com a percussionista, un duet de folk acústic i psicodèlic, amb qui ja es va guanyar un prestigi com a músic clau del moviment hippie anglès; Tony Visconti el va descobirir i es va convertir en el seu productor (tasca que va dur a terme fins Zinc Alloy, al 1974). Més tard, canvi de cromos a la percussió, a més d’incorporar baixista i bateria; van passar-se a dir Marc Bolan and T. Rex, nom amb el que arribaren els primers èxits comercials. Del 1971 al 1973 Bolan va vendre 24 milions de discos; arribava a vendre 60.000 discs al dia, passant la mà per la cara a Lou Reed, a David Bowie i a John Lennon. Bolan era l’estrella de rock més exitosa del Regne Unit alhora que Led Zeppelin ho era als EUA. Els fans de l’època acústica, com li va passar al seu adorat Bob Dylan, no van acceptar el canvi; l’acusaven d’haver-se venut.

Purpurina, maquillatge, Gloria Jones als cors, la màquina T. Rex era imparable. No obstant, els hits, un darrera l’altre, van fer perdre l’oremus a Bolan: Ride a White Swan, Hot Love, Get in On, Children of The Revolution, 20th Century Boy, etc. La fama, l’alcohol i la cocaïna el van devorar. Va desaparèixer durant un temps a Montecarlo per rehabilitar-se; a la tornada, l’únic oferiment va ser un programa hortera on Bolan interpretava els seus clàssics. Cansat de viure del passat, va refundar els T.Rex i va fer tres disc més prou correctes. Es va tornar a guanyar el respecte de la crítica i fins i tot el de la generació punk; va arribar a portar de teloners a The Damned. Malauradament, un accident de cotxe, conduït per Gloria Jones, va posar fi precipitadament la seva curta però intensa vida el 16 de setembre de 1977, quan havia recuperat les ganes de fer música.

El documental, de factura televisiva, és amè i amb força contingut, i el que és més important: quan acaba tens ganes de recuperar els tres millors disc de Bolan: Electric Child, The Slider i Tanx.

spinal tapTHIS IS SPINAL TAP, de Rob Reiner
El rockumental per excel·lència. Documental de ficció que es recrea amb els clichés d’una banda de heavy metal. Spinal Tap és una banda amb un carrera exitosa que viu una crisi artística que no sap com reinventar-se. Gags, situacions ridícules, conflictes interns, de tot i mes durant 80 minuts on el que importa és riure dels arquetips més grotescos del rock n’ roll. És molt bo el personatge de la núvia d’un dels components d’ Spinal Tap, una barreja de Nico i Yoko Ono que intenta fer-se seva la banda però que finalment fracassa.

Phil Spector productorTHE AGONY AND ECTASY OF PHIL SPECTOR, de Vikram Jayanti
L’excel·lent documental The Agony and Ectasy of Phil Spector fa un repàs a la vida, obra, judici per assassinat i reflexions d’un dels protagonistes indiscutibles de la música rock del segle XX. De Phil Spector s’han dit masses coses, però millor no sentir ni la meitat, i menys, creure-se’n res. Del productor de cims musicals com Spanish Harlem, Be My Babe, The He Kissed Me, River Deep Mountain High, Let It Be, Imagine, God, Mother, My Sweet Lord, un li suposa, a més d’una oïda i una creativitat superbes, doncs alguna que altre reflexió interessant. I aixi és.

Que era un desfasat, que va maltractar a algunes de les dones que es morien per estar amb ell, que no controlava, que li agradaven les pistoles, etc…; doncs no hem viscut amb ell, per tant, ell sabrà. Pels més purs, perfectes, assenyats i morals, Phil Spector era un depravat. La seva vida és el seu problema. El que ell ha regalat és la seva obra, i és el que vol compartir. El mateix Phil Spector reconeix que sempre s’ha sentit un enemic del sistema; que a ell tot el que és l’establishment i la parafernàlia corporativista li rellisquen. Ell vol ser respectat per la seva feina, per escriure cançons i produïr-les. Va crear l’anomenat Wall of Sound: el so que aconseguia Spector era com una mur infranquejable, on les veus i els intruments desprenen una energia i una força que abrumen. Com ell diu, si no se’t respecta, ja sigui el mateix sistema, la gent o qui sigui, la ira sempre apareix. També hi ha lloc pel sentit de l’humor més psicodèlic; quan li pregunten sobre el seu pentinat crepat, Spector comenta que el cabell aixecat era una manera de retre homenatge a Albert Einstein, Beethoven i a Ben Wallace, pívot de la NBA, tots tres amb pentinat crepat. Per cert, recordem que el judici es va declara nul i Spector és lliure.

Produïr noms com The Ronettes, The Righteous Brothers, Darlene Love, Ike & Tina Turner, tots aquests amb temes composats per Phil Spector, molts d’ells número ú immediats, The Beatles, John Lennon o George Harrison, poca broma, i com ell mateix sol·licita: respecte. Que es va equivocar, i molt, segurament. Ell ho sabrà. Com tots sabem que tots ens equivoquem, i molt, deixem de jutjar, i punxem un dels discs produïts per Phil Spector, i contagiar-se del geni, talent i energia que desprenen. Música en estat pur.

Read Full Post »

lovetones 1Segurament els germans Gallagher matarien per firmar un tema com Two of a Kind, o Courtney Taylor i els seus The Dandy Warhols vendrien la seva ànima al diable per tenir una cançó com Journeyman. Els creadors d’aquetes dues joies pop són quatre australians que responen al nom de The Lovetones i que acaben d’editar el seu quart treball, Dimensions. Amics d’ Anton Newcombe, el líder/gurú dels The Brian Jonestown Massacre, qui col·labora en el disc, aquest australians van néixer al 2002, obrint els concerts de Mosrrissey per Austràlia, i han editat un bon grapat de singles i tres albums plens de bones maneres. Però és en aquest nou treball on les composicions del grup han adquirit majors magnituds. S’allunyen de la distorsió per crear unes textures molt properes a les creades pels Beatles de Rubber Soul; Two of a Kind o Look at the Waves són dos bones exemples. També miren a Bowie per composar Song to Humanity, als Byrds més descaradament pop a Journeyman o a Pink Floyd en el tema instrumental que obre el disc, Moonlite Suite. Atrevint-se amb el A New Low in Getting High dels Massacre d’Anton Newcombe, tema que es troba en el disc d’aquests …And This is Our Music, el mateix on varen col·laborar els Lovetones; de fet, la banda de Newcombe és una de les màximes influències d’aquest Dimensions, juntament amb els Beatles de Lennon

.

bjm_and_the_lovetones_usa_tour_may_2003

Sense arribar al nivell dels àlbums de The Brian Jonestown Massacre, aquest Dimensions és un excel·lent treball de pop psicodèlic, senzill en plantejament i concepte, però molt ric en textures i melodies. El resultat és un disc immediat, de temes curts i variants, que un cop arriba a la seva fi es inevitable tornar-lo a punxar.

Read Full Post »

jpg_Marianne_Faithfull-1El proper dia 29 de juliol, Marianne Faithfull presentarà el seu últim treball, el disc de versions Easy Come Easy Go, a la sala 1 de L’Auditori.

Coneguda per ser una de les icones femenines del Swinging London dels anys 60 i per la seva relació sentimental amb Mick Jagger, va publicar el seu primer single As Tears go by, el 13 d’agost de 1964, tema composat per Mick Jagger i Keith Richards, que més tard gravarien els propis Stones, i que va ser tot un èxit a Anglaterra entrant directament al top 10 de les llistes d’èxits. A l’any 1966 va començar la seva famosa relació sentimental amb Mick Jagger, que va durar fins l’any 1971, amb tot el que comportava això: addicció a les drogues i mil i un escàndols juntament amb el propi JaggerKeith Richards i Brian Jones.

bailey_marianne

Després d’editar uns quants singles més, Faithfull va començar una carrera com actriu i múltiples relacions a les esquenes de Jagger; Keith Richards, David Bowie, Brian Jones, Anita Pallenberg o Angie Bowie va ser algunes de les figures de l’época que també van passar pel seu llit i que van rebre els seus favors sexuals.

Al 1970,  just abans d’entrar a rodar la pel.lícula Ned Kelly, on compartia pantalla amb Jagger, va ser víctima d’una sobredosis que la va tenir al les portes de la mort, apartant-la del rodatge del film. Com a resultat va co-escriure juntament amb Jagger i Richards el tema Sister Morphine, que s’ inclouria al LP Sticky Fingers dels Rolling Stones.

marianne-faithfullrolling_stones-gal-mick_marianneAABT001497

Un cop finiquitada la seva relació amb Jagger, Faithfull va viure els seus anys més obscurs enganxada a l’heroïna, i no és fins al 1979 que torna a la primera línia amb el disc Broken English, on fa gala d’una veu trencada que captivà a la crítica de l’ època.

En l’actualitat Marianne Faithfull viu una segona juventut, artísticament parlant. Al marge de les seves col·laboracions amb Metallica i Ryan Adams o la seva participació en el film Maria Antonieta de Sofia Coppola, els seus últims treballs són realment notables, gràcies, en part, a l’ajuda de gent com Nick Cave, PJ Harvey, Damon Albarn o Jarvis Cocker, qui s’han encarregat d’ajudar-la en les composicions, reivindicat-la com una de les grans artistes de la seva generació.

Read Full Post »