Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Estrenes’

75604-42606-alan-moore_largeZack Snyder és l’encarregat de d’adaptar per la gran pantalla Watchmen, el còmic d’Alan Moore (foto esquerra). El treball d’Snyder fins ara parla per sí sol: la seva primera pel·lícula va ser el remake de El amanecer de los muertos de George A. Romero; la segona i darrera fins el moment és l’adaptació d’un altre còmic, 300 de Frank Miller. Snyder és un cineasta efectista acostumat a treballar amb actors joves amb poca presència en pantalla. Les seves pel·lícules viuen dels efectes especials i poca cosa més. A Watchmen s’ha rodejat d’un equip que no sembla capaç de tirar endavant la trama i els temes exposats a l’obra d’Alan Moore. Malin Akerman és Laurie, alias Silk Spectre; és coneguda per fer series, per participar a Invasión amb Nicole Kidman i cantar en un grup de pop adolescent. Matthew Goode és Adrian Veidt, alias Ozymandias; s’ha vist a Al sur de Granada i una estoneta a Match Point. A Jackey Early Haley, qui interpreta Rorschach, el recordem per Juegos secretos de Todd Field, on va ser candidat l’Oscar a millor actor secundari i on també apareix Patrick Wilson. Aquest interpretarà a Dan Dreiberg, alias Búho Nocturno. Jeffrey Dean Morgan, un altre que ha fet més televisió que cinema, interpreta a Edward Blake, alias el Comediante. Aquests són els personatges principals, sense oblidar a un digne Billy Crudup com a Dr. Manhattan; per tant, què podem esperar d’un director com Snyder i d’uns actors com els que hem anomenat? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions a partir del dia 6 de març. Alan Moore se n’ha desentès totalment del resultat final de la pel·lícula; el seu bagatge i obra ens fa confiar més en la seva opinió que en l’esperança de veure una pel·lícula que s’apropi a la qualitat d’un còmic crític amb un sistema que espera forrar-se amb l’obra d’Snyder.

watchmen_comedian

Aquí podeu veure un dels tráilers:

Read Full Post »

wrestler1Després de la barroca The Fountain, Darren Aronofsky torna a la realitat amb un retrat ben contundent de l’egoisme i la irresponsabilitat. El director de Brooklyn recrea el món del wrestling per comprovar fins on pot arribar algú que no veu més enllà que el seu patètic ego. Per poder oferir un exercici visual i reflexiu implacable de tal calibre, qui millor que Mickey Rourke. L’actor va haver de suportar sessions interminables de gimnàs, sovint incompatibles amb la seva forma de vida. No obstant, Rourke va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i ha interpretat a un lluitador acabat en tots els sentit de la paraula,  Randy “The Ram” Robinson; de fet, podria haver guanyat l’Oscar tranquilament.

2008_the_wrestler_006

La història narra la desgraciada situació en la que viu Randy quan ja no és ningú, només un vell lluitador respectat per uns quants fans i pels seus amics del pressing catch. No ha sabut ni ser pare, ni ser amic, ni ser res més que un lluitador professional que només es motivava per ser famós, anar-se’n al llit amb fans, esnifar cocaïna, dopar-se, muscular-se i tararejar temes de hard-rock dels 80. Una vida solitària i sense al·licients que només té sentit dintre d’un quadrilàter o a una festa. Quan surt d’aquest ambient, Randy no sap fer res. Una Marisa Tomei sorprenent i una Evan Rachel Wood esplèndida col·laboren en la que ja és una de les pel·lis de l’any.

Read Full Post »

gran-torino-poster2Gran Torino és una història minimalista que suggereix els grans temes de la vida. Walt Kowalski, personatge interpretat per Clint Eastwood, és un militar retirat ple de prejudicis i rancúnia. Els prejudicis són l’herència de l’educació, de la societat i de les circumstàncies. La rancúnia ve donada per tot allò que un no és capaç de superar. Kowalski n’està ple de tots dos, però també és una persona reflexiva, virtut que el farà somriure un altre cop. El seu rol d’ancià malhumorat, imposat per uns fills, nores i néts a l’alçada de l’era de l’estupidesa que ens ha tocat viure, canvia gràcies Thao i la Sue, dos joves hmong que s’apropen a Kowalski. Mica en mica, entre tots van descobrint les seves virtuts. Junts aconsegueixen treure’s les seves pors i angoixes, demostrant que aprendre i evolucionar és la raó per la qual existim.gran-torino
Clint Eastwood crea una espècie d’homentage a tota la seva obra, rememorant actituts i situacions que ens portarien des d’ Infierno de cobardes fins a Sin perdón, passant per Harry el sucio o La jungla humana. El tempo narratiu i la sutilesa amb la que suggereix tantes coses amb tan poc que ens fa recordar de qui és hereu Eastwood: dels artistes que sí ofereixen un punt de vista, com Fritz Lang, John Ford i Nicholas Ray, exercici que dóna sentit a l’art i cada cop més oblidat en una societat tant idiotitzada com infantilitzada. Tornem a un cine didàctic, tan imprescindible com infructuós pels temps de Mamma mia i chihuahuas que corren.

Read Full Post »

3236785451_a84c41099dDesprés de triomfar al Dommar Warehouse Theatre de Londres i a Brodway, Ron Howard ens presenta un exercici de cine polític molt recomanable. Michael Sheen i Frank Langella són els protagonistes (també ho foren en l’obra de teatre) de la narració que servirà per recordar la mala consciència del president Nixon després de’abandonar el seu càrrec. Howard ha sabut portar endevant un projecte combinant el documental amb escenes del backstage de l’entrevista que van fer el showman David Frost i Nixon durant dotze dies a l’any 1977.

frost-nixon

Per una banda ens trobem amb un reconegut presentador de televisió que vol gravar un programa que sigui vist per milions de persones; per l’altra un ex-president republicà que vol tornar al circ polític després de ser enxampat in fraganti espiant el partit demòcrata (el cas Watergate). Els dos creuen els seus camins en circumtàncies diferents; però amb objectius paral·lels i només pot vèncer un. L’evolució dels personatges provoca que la pel·lícula no decaigui en cap moment. El clímax arriba quan Frost, gràcies als seus col·laboradors, decideix estudiar a fons les vergonyes de Nixon i fer una entrevista profunda que noquegi l’entrevistat. Un exemple de com un professional de veritat dels mitjans de comunicació pot fer preguntes incòmodes per descobrir la maldat d’un governant.

Read Full Post »

3263891900_bac4af613aEn un any on filials de las grans productores com Paramount Vantage (No es país para viejos, Pozos de ambición) faran menys produccions, la indústria ha apostat decididament per blockbusters seriosos i s’ha oblidat del cinema adult. David Fincher, amb guió de Eric Roth (Forrest Gump) adaptant un conte de Fitzgerald,  ens ofereix una fàbula sobre “la insignificància de la vida”.  Un Brad Pitt correcte i una Cate Blanchett discreta són els protagonistes d’aquest intent d’entreteniment metafísic mitjançant una ensucrada dialèctica vital idònea pels premis de l’Acadèmia.

curious-case-of-benjamin-button1-b3

La pel·lícula beu del realisme màgic i intenta crear una metàfora de resistència al temps i a la història; és un argument on apareix l’amor més íntegre, la inconstància de la vida, la fredor egoista dels rics, la càlida disbauxa dels humils, les injustícies socials i la mort. El grandiloqüent intent de reflexió vital és a través d’un personatge que neix vell i es va fent jove, circumstància que permet experimentar de jove tot el que ha après durant la seva senectud i valorar la importància dels instants de vida on sembla que el temps s’aturi. No obstant, per reflexionar sobre la vida i la inconformitat ja tenim El club de la lucha.


Read Full Post »