Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Festival de Sitges 2009’

MoonLa nit del dijous ens oferia la sorpresa del fill de David Bowie, Moon. Duncan Jones dirigeix una de les millor pel·lis que hem vist fins el moment, creant una reflexió sobre la solitud i en definitiva, sobre l’existència a l’estil de 2001, sense cap intenció de regalar elogis per part nostre. A més, ho fa de manera natural i sincera, sense caure en la pedanteria típica dels films reflexius d’avui en dia. Entretinguda, colorista, artesanal (maquetes creades per Bill Pearson, conegut per la seva feina a Alien), i amb un Sam Rockwell excepcional per partida doble, Moon recupera la ciència-ficció d’abans, no només pel look, sinó per l’espontaneïtat i la gran virtut de fer pensar a l’espectador sense voler donar lliçons de cap tipus.

GEORGE A. ROMERO. SURVIVAL OF THE DEAD 01Divendres l’iniciàvem amb el mestre dels zombies: Geroge A. Romero’s Survival of the Dead. El mestre del gènere, que recuperà el respecte de tots al 2005, inclosos dels que no són freaks, amb la immensa Land of The Dead, on aconseguia reinventar el seu cinema gràcies a una història i personatges interessants i plens de magnetisme, avorreix en el seu intent de fusionar western amb zombies. Estaria al nivell d’ Open Range, però amb zombies. Personatges avorrits, situacions vistes mil vegades, cap novetat rellevant; i el que podria salvar una pel·li de zombies i en aquest cas no ho fa: les diferents formes de matar zombies no sorprenen.

COLD SOULS 01Amb l’esperancça de recuperar el somriure, entràvem a Cold Souls, de Sohie Barthes. I permeteu-me la broma fàcil, però se’ns va quedar fred tot el cos, de cap a peus, incloent l’ànima. Pel·li congelada, sense ritme, personatges monótons, començant per un Paul Giamatti que ja cansa, qui per més inri s’interpreta a sí mateix, i acabant per un David Strathairn, que després de The Uninvited i Cold Souls, sembla mentida que no li ofereixin millors personatges. Paul Giamatti prepara El Tio Vània de Chéjov; però no se sent a agust amb ell mateix ni amb el personatge. Al diari descobreix que hi ha un magatzem d’ànimes, on asseguren que si te’n desfàs d’ella, et sents més lleuger i lliure. Ho fa, però aleshores sent com si no tingués sentiments. Demana l’ànima d’un poeta rus, però tampoc funciona. Quan vol recuperar la seva, resulta que una aspirant a actriu russa, qui volia l’ànima d’Al Pacino, però enganyada pel seu marit, que la vol tenir contenta, peti qui peti, ha rebut la de Giamatti. Aquest se’n va a Rússia a buscar-la. Aquesta és la pel·li, narrada amb la mateixa poca gràcia amb la que us he explicat l’argument. Per cert, m’oblidava! Té moralina: “Accepta’t tal com ets”. Quina novetat.

Anuncis

Read Full Post »

Amb de la meitat de les pel·lícules previstes pel festival ja projectades, intentarem fer un recull de les que hem pogut veure en les jornades de dimarts, dimecres i dijous. Destaquem unes quantes:

kinatayKINATAY, de Brillante Mendoza (SOF Competició). Embolic fosc i avorrit.

La pel·li del millor director de Cannes ens ha semblat enrevessada, inintel·ligible en certs moments i fins i tot pesada. Motius? L’inici sembla una filmació d’estar per casa que sembla fer un estudi sociológic sobre el jovent filipí. Posteriorment, hi ha un segrest, sempre en càmera en mà, fet que provoca claustrofòbia i cert embolic. La trama queda prou clara, però la narració és ferragosa i pobra. La massacre es consuma després del segrest, i per molt que intentis veure una crítica social, el que veus és un exercici monòton i previsible sobre un segrest que acaba en una tortura cruel que ja veus venir. Fosca, incòmoda, tediosa i molt fluixa.

BRONSON 01BRONSON, de Nicolas Winding Refn (NV Ficció). Magnètica però cansosa.

Contundent, hiperrealista, violenta, impactant…però exagerada en forma per molts motius. El pastitx kitsch del director britànic sobre el delinqüent Michael Peterson anomenat Charlie Bronson d’entrada promet, perquè explica la vida del perla basada en fets reals utilitzant un recurs narratiu a priori interessant: intercala situacions quotidianes de família i de baralles del protagonista amb una obra de teatre que ell mateix interpreta a modus de monòleg on el públic és l’espectador del cinema. Actúa al seu favor que el metratge es limita a 92 minuts i escaix, i que té alguns moments certament atractius, com la presentació del personatge, inclús com arriba a fer-se el pres més respectat, però finalment trobem que és excessiva, tant en forma, com comentàvem, com en la interpretació de Tom Hardy (Oliver Twist, Rocknrolla, i pròximament a Inception), que sí té mèrit, però acaba per esgotar.

ipmanIP MAN, de Wilson Yip (Orient Express-Casa Àsia). Arts marcials.

IP Man o Yip Man, fou el mestre de Bruce Lee. Amb aquesta dada un ja es pot imaginar quina és la trama d’aquesta pel·li d’acció del 2008 hongkonesa. El mestre en arts marcials Donnie Yeng, vist a Blade 2 i coreògraf de les escenes d’acció de Hero és el protagonista. El films s’inicia amb un Yip Man pacífic i que tothom admira pel seu art lluitant. Altres mestres el repten, i Yip Man, quan accepta lluitar, ho fa aporta tancada per no humiliar ningú. La pel·li dóna un gir amb la invasió japonesa. Yip Man ha de guanyar-se les garrofes a una fàbrica de carbó; el menjar escasseja per culpa de la guerra. El general Miura, un japonès obsessionat amb les arts marcials, repta a Yip Man en una lluita en la que està el joc l’orgull dels xinesos. Ben filmada, les coreografies són espectaculars; la història es fa molt amena, per tant, molt recomanble pels fans del cine de Bruce Lee.

the hurt lockerTHE HURT LOCKER, de Kathryn Bigelow (SOF Panorama British Focus). Antibel·licisme insubstancial.

La pel·li antibel·licista de Kathryn Bigelow té com a gràcia, precisament aquesta, la de ser una proposta que intenta denunciar la guerra, en concret la d’Irak. Un grup de soldats amb la missió de desactivar bombes es troba en més d’un merder que poques vegades saben solucionar. La seva idiotesa els hi dificulta la seva tasca, permetent a l’espectador qüestionar lleugerament la intervenció militar, no només a Irak, sinó a tot arreu. Entre Black Hawk Derribado i Redacted, més propera a la primera, sense arribar ni tan sols al nivell acceptable d’entreteniment que tenia la pel·li de Ridley Scott.

HEARTLESS 03HEARTLESS, de Philip Ridley (SOF Competició). Un thriller fosc i distret.

Nova pel·lícula del britànic Philip Ridley, autor de The Reflecting Skin i The Passion of Darkly Noon. Amant de temes sobre l’ocultisme, Ridley s’endinsa en un Londres fantasmal sacsejada per la violència de les bandes juvenils. Els personatges mostren la seva por davant d’un món apocalíptic, fent alguna reflexió sobre el sense sentit de la vida. Jim Sturgess és el protagonista d’aquest conte de por, interpretant a un jove fotògraf marcat per una taca a la cara. El seu pacte amb el diable en persona li neteja la cara i li ofereix l’oportunitat d’una nova vida, però a canvi haurà de treure el cor a una persona. Narrada de forma clàssica, la pel·li es podria entendre com una metàfora de la situació de cert caos en les grans ciutats, provocats per gent sense estímuls que són capaços de qualsevol cosa perquè la seva vida tingui sentit. Aquí Ridley juga amb la violència i amb les decisions que un ha de prendre per sentir-se persona. No obstant, la pel·li finalment no passa de ser un lleuger entreteniment, perquè s’atura innecessàriament en la incomprenssió d’ Sturgess davant del dia a dia; arriba un moment que la pel·li s’estanca en els problemes existencials de Jamie (Jim Sturgess), quan ja d’entrada queda clar que els fantasmes que veu com a integrants de la més temuda de les bandes juvenils són els que du a sobre i que no li permeten sentir-se viu. Al seu favor, direm que és prou entretinguda i la proposta és ben honesta.

9 039, de Shane Acker (SOF Panorama). Al nivell de la magnífica Wall-E.

Entenem el cinema com una possibilitat de donar un punt de vista sobre un tema i alhora entretenir. 9 és l’exemple perfecte. Pel·li animada on Tim Burton és co-productor, dirigida per Shane Acker, narra la lluita contra les màquines d’uns petits robots que viuen gràcies a que el seu inventor els hi va donar la seva ànima. Un món apocalíptic com el de Wall-E, però sense humans ni tan sols al cel de creuer, on les màquines han acabat amb tota la vida del planeta després de rebel·lar-se per culpa del mal ús que va fer una mena de Hitler en un passat pròxim. Els petits titelles de drap robotitzats s’atreveixen a posar en dubte la dictadura de la tecnologia, i defensar la vida i la llibertat. 9 és el protagonista; es diu nou, perquè senzillament és el ninot número 9, qui s’encarrega d’espavilar a número 1, un líder vell i poruc, i als altres ninots, amb la inestimable ajuda de 7, l’únic que no ha esta al costat de número 1 i sí s’ha dedicat a lluitar contra l’opressor, i de 3 i 4, dos ninots bessons que són com els historiadors de l’època. Finalment, tots units intentaran acabar amb la dinastia robòtica. Una animació magnífica, una trama divertida i amena, amb un rerefons que ja ha quedat prou clar, fan de 9 una pel·lícula de qualitat cinematogràfica indubtable a tots nivells.

ENTER THE VOIDENTER THE VOID, de Gaspar Noé (SOF Competició). Banalitat màxima i extrema.

Palla mental de Gaspar Noé, i així ho entenem per una de les seqüències finals on veiem un penis penetrant una vagina, com si la càmera estigués dins d’aquesta, fins que ejacula a la cara de l’espectador. “He volgut fer una pel·li que parla del més enllà, de com et sents quan et prens un tripi”. Aquest és el discurs del Sr. Noé, segons ha indicat avui mateix a la roda de premsa; si vol saber-ho, que es faci addicte al tripi, però que no malgasti diners ni faci perdre el temps. El que hem vist és un cúmul de despropòsits, com una narració estúpida on la càmera girava 360º sovint perquè sí, on uns personatges estúpids lluitaven per viure i deien tenir un objectiu a la vida mentre es col·locaven durant tot el dia, vivien de nit i no feien res més que ficar-se en embolics i dir tonteries. El tralalarisme fet cinema, perquè una pel·lícula sense punt de vista, amb trama i personatges estúpids i canvis en el narrador continuus, seqüències ridícules com el plans aeris que Noé considerarà impactants i no són més que pura parafernàlia anestesiadora, situacions tan tontes com la d’una protagonista fornicant amb una amiga després de que la poli pelés injustament al seu germà per camell i de patir un avortament, atempta contra la intel·ligència i el cinema. En definitiva, exercici inútil sobre gent, evidentment guapos, a la moda i amb la paraula snob tatuada al front, que es pren la vida amb insultant estupidesa, i que després es queixen del món en el que viuen i de sentir-se maltractats. Per agreujar-ho encara més, el to pedant i pretenciós ho feia tant grotesc, que només se m’acut dir que el valor cinematogràfic de Enter The Void és el mateix que el de Torrente o Resacón en Las Vegas. Sembla una pel·li de Ben Stiller fent una pel·li enfotent-se de Peter Greenaway, amb la diferència que a Enter The Void rius però per no plorar. Parlant més seriosament del que ens permet fer-ho d’una broma com Enter The Void, li diríem a Gaspar Noé que pel·lis sobre drogues bones ja n’hi ha, com Miedo y Asco en Las Vegas, El Hombre Del Brazo de Oro o inlús Requiem for a Dream…i sobre objectius a la vida, doncs miraríem per exemple, La Melodía de la Vida de Gregory La Cava, i com a innovacions cinematogràfiques, doncs apostaríem per Inland Empire. Com es recordarà Enter The Void d’aquí 40 anys? Per l’esquitxada de semen a la pantalla o pels estúpids diàlegs? O per les imatges d’ordinador d’una mena de teixits orgànics que se suposa que veu el protagonista (quan la càmera són els seus ulls), l’Òscar, quan es col·loca amb DMT? O recordarem els cinc minuts on la pantalla era com un flash gegant que encegava? I de provocativa, hipnòtica i psicodèlica, res de res. Un penis, unes llums no són provocadors ni psicodèlics. La proposta és banal i avorrida.

Splice (SOF Competició), Valhalla Rising (SOF Panorama), Morphia (NV Ficció) o Dorian Gray (SOF Competició) ens han deixat del tot freds. Splice de Vincenzo Natali és un film de série B que no acaba de rutllar, ja que la situació familiar dels dos protagonistes, Adrien Brody i Sarah Polley, amb la criatura que han creat, Dren, en el seu intent de crear una monster movie, finalment queda en res. A Valhalla Rising, veiem combats a mort ben filmats i res més en la Finlàndia del S. XI, però no hi ha història. Morphia narra les aventures d’un metge que arriba a un poblat i mica en mica es da addicte a la morfina i a les amputiacions, en un film fosc, on l’equlibri entre cine d’autor i cine blockbuster grinyola per totes bandes. I de Dorian Gray, direm que l’inici és prometedor, que els efectes especials, per qui li agradin, doncs són espectaculars, però que la pel·li avança i no aporta res a la magnífica història d’Oscar Wilde.

Avui, si tot va bé, veurem George A. Romero’s Survival of the Dead, Cold Souls i Accident. Ens ho estem passant d’allò més bé, el temps acompanya, excepte avui, l’organització immillorable, el tracte a premsa magnífic…aviam si avui encertem amb totes les pel·lícules.

Read Full Post »

takashimiikeEn el marc de la Secció Oficial Fantàstic, a més del que comentàvem l’altre dia, es presentarà una altra pel·lícula de Takashi Miike, Yatterman, adaptació d’una sèrie de televisió japonesa de finals dels 70. La trama es basa en una cerca (per part del duet d’herois anomenats Yatterman) d’ una pedra amb poders anomenada Skull Stone, intentant anticipar-se als seus rivals perquè els trossos de la pedra acabin en bones mans. Miike adapta la història actualitzant el look i donant el seu punt de vista, com va fer amb Zebraman, adaptació d’una altra sèrie japonesa dels setanta.  Amb Yatterman, Miike s’assegura un altre triomf a l’alçada de Crows Zero, esperant que Crows 2 també ho sigui; com a curiositat, indicar que Yatterman va ser un èxit al Japó durant els dos anys que va durar la serie. Tant Yatterman com Zebraman són propostes que porten al 100% el segell de qualitat de Miike.

yattermanyatterman2

Takashi Miike ja ha trobat la manera, allunyant-se de propostes que fan les delícies dels fans del cinema més extrem com Ichi The Killer; i aprofitant la seva vessant cinematogràfica més lúdica i divertida, de que el seu cinema rebi el reconeixement total que es mereix una filmografia tan eclèctica com formidable. Amb la sèrie Crows inclús l’èxit comercial el somriu. Efectivament ha baixat el nivell de violència de les seves pel·lícules, però el cine de Miike sempre és sinònim de sentit de l’humor, intel·ligència i de sorpresa, qualitats molt valorades pels habituals del Festival de Sitges.

coppolaFrancis Ford Coppola no vol tornar a gravar amb els grans estudis, perquè ell reconeix que “afortunadament em puc financiar les meves pel·lícules”. Durant el rodatge de la primera part de El Padrino li van fer la vida impossible; finalment, quan es va estrenar la pel·li, va tancar la boca dels grans magnats. Un director del seu calibre, un home feliç però que “sempre s’ha sentit rebutjat”, intenta recuperar el to a les seves pel·lícules, però sembla que ni amb Youth against Youth ni amb Tetro ho ha aconseguit. A Cannes, Tetro va ser llargament aplaudida. Aquí ha passat totalment desapercebuda. A Sitges es podrà veure Youth against Youth, on Tim Roth, en una espècie de Benjamin Button, recupera la seva joventut per intentar corregir errors del passat. Una interpretació més que correcte no corregeix l’excés de barroquisme i de metratge d’una pel·lícula irregular però amb els detalls interessants que sempre deixa un director talentós, virtut que s’associa al cognom Coppola.

L’ última notícia del Festival de Sitges és l’entrega del Gran Premi Honorífic que rebrà Malcolm McDowell el dia de la inauguració, que s’ha avançat a dijous 1 d’Octubre.

malcolm-mcdowell-as-alex

Estarem atents a pròximes notícies. De moment, un tràiler de Yatterman:

Read Full Post »

orphan-poster Orphan, de Jaume Collet-Serra, que té com a un dels productors a Leonardo Di Caprio, serà una de les atraccions de la Secció Oficial. Collet-Serra va arribar als EUA amb 18 anys, i després de treballar en el món de la publicitat amb noms tan diversos com Brad Pitt o Leonardo Di Caprio, amb el que va fer amistat arrel de l’anunci que va dirigir amb ell i altres artistes destacats on es recordava a la població nordamericana que per votar cal estar censat. Warner Bros i Joel Silver es van fixar en ell per dirigir el guió de l’entretinguda La casa de cera, on el director va donar mostres de la seva facilitat per narrar històries de terror. Disney i Adidas el van convèncer per la 2a part de la trilogia futbolera seria Goal, posant a prova la seva amplitud de registre.

A Orphan narra les terrorífiques experiències d’ un matrimoni interpretat per Vera Farmiga (Infiltrados) i Peter Sarsgaad (In the electric mist) que després de perdre un fill adopta a Esther, una nena orfe que com diu un dels cartells de la pel·li, sembla que té algun problema. És un thriller piscològic que gira cap al terror indirecte, amb una protagonista que recorda al dimoniet Damian. Collet-Serra pretèn que l’espectador es vegi amenaçat per un personatge tan inquietant com dolç. El propi Di Caprio comenta sobre Orphan que “estàvem entusiasmats amb el projecte perquè sentíem que oferia molt més que la típica pel·lícula de gènere. Gran part del seu atractiu està relacionat amb que amaga un drama psicològic enmig dels sobresalts tradicionals“.

A més d’aquests dos títols englobats a la Secció Oficial, també destaquen The Countess i Grace. The Countess, dirigida i protagonitzada per Julie Delpy, a qui l’acompanyen William Hurt i Daniel Brühl, és una tragèdia centrada en el personatge de l’aristòcrata húngara Elizabeth Bathory, la qual va matar joves per embadurnar-se tota ella amb la seva sang i així tenir vida eterna. Grace és la última sorpresa de Sundance; és l’ òpera prima de Paul Solet, qui fa patir de valent a Jordan Ladd (Grindhouse), qui interpreta a la sra. Matheson, una mare que se les veurà de tots colors per alimentar el seu fill amb la única cosa que accepta menjar: sang.

Countess_engl_FINAL.inddGrace-the movie

Un altre dels projecte catalans que es presentarà a Sitges és Ingrid, d’Eduard Cortés. El director nominat als Goya per La vida de nadie, en una producció de Televisió de Catalunya, retrata nou mesos de la vida d’una jove que vol ser artista que es posa en contacte amb persones com ella a través dels portals de contacte d’internet. La pel·li narra com Ingrid s’endinsa en aquest univers paral·lel gràcies a les anomenades xarxes socials, en una de les primeres pel·lis que parlen sobre aquest fenomen imparable.

Tornem al principi i mirem el tràiler d’ Orphan:

Read Full Post »

sitges2009Del 2 al 12 d’octubre es celebrarà la 42a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. El certamen més esperat pels amants del 7è art residents a Catalunya retrà homenatge aquest any a Alien de Ridley Scott, commemorant el 30è aniversari del film; tambés podrà gaudir de pel·lícules dels 80, com El resplandor de Kubrick, amb una versió no estrenada a Espanya amb metratge extra. La inauguració tindrà com a protagonista a Jaume Balagueró i Paco Plaza, els quals presentaran l’esperada REC 2, de la qual us oferim el tràiler.

La secció Oficial Fantàstic, on participen tant pel·lícules que poten a premi com altres que no, altres que opten al premi Méliès de plata, i fins i tot els curts que opten a premi, destaca per la presència de la nova pel·lícula d’uns dels intocables del festival, Park Chan-Wook. Guanyador a l’edició del 2004 del premi a la millor pel·lícula amb Old Boy, les seves pel·lícules són sempre benvingudes i aplaudides, com també va succeir amb Three…extremes i Simpathy for Lady Vengeance. Aquest any es presenta a concurs amb Thirst, pel·lícula on es torna a tacar de sang, però aquest cop amb vampirs. L’argument es centra en un sacerdot que per un error en un experiment mèdic es converteix en vampir. El sacerdot està interpretat per Song Kang Ho, actor fetitxe del director coreà,  i vell conegut de Sitges, gràcies als seus papers protagonistes a Simpathy for Lady Vengeance, Memories of murder i The Host.

thirstthirst_art_01[1]Thirst02[1]

Un altre dels atractius del festival serà el retorn de Takashi Miike amb Crows 2, un altre cop basant-se en el còmic de Hiroshi Takahashi. Després de la bona acollida al darrer Festival de Sitges i l’èxit comercial l’any passat amb Crows Zero, el director japonès reemprèn la història de la guerra d’adolescents amb les hormones disparades que volen fer-se respectar amb els punys per controlar l’Institut Suzuran, conegut com l’escola dels corbs, i fer-se un lloc en el crim professional; la situació es complica perquè  altres futurs yakuzas, els de l’institut rival, es volen venjar d’un crim del passat.

CrowsZero2Crows_Zero 2

Altres novetats i notícies del Festival de Sitges, aviat a BCNCultura. De moment, el tràiler de REC 2:

Read Full Post »