Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Harshell Gordon Lewis’

El Festival ha començat a tota màquina. Les sales plenes, moviment pels carrers, i el que és més important, amb un bon grapat de pel·lis que han complert les expectatives. Certament, alguna no ho ha fet, com és el cas de Grace, de la que esperàvem més. No obstant, pe·lis com la pròpia REC 2, Deliver Us From The Evil, Thirst, Summer Wars i The Children han estat al nivell del que s’espera del Festival.

THIRSTTHIRST, de Park Chan-Wook. (SOF Competició). Elegància narcisista.

Divendres era el dia de Park Chan Wook i la seva darrera pel·li Thirst. El director surcoreà segueix en la línea de I’m A Cyborg, But That’s Ok, deixant de banda definitivament la visceralitat i contundència de la trilogia de la venjança. A Thirst, com tots ja sabeu, narra la història d’un sacerdot vampir, amb totes les contradiccions que comporta; no obstant, el gruix de la pel·li explica la història d’amor adaptada del’obra d’Émile Zola, Thérèse Raquin. Estilitzada, freda, la gran interpretació tant de Song Kan-Ho i Kim Ok-Vin, juntament amb alguns tocs d’humor i la sempre atractiva narració de Park Chan Wook, fan de Thirst una pel·li interessant sobre passions humanes, combinat amb una visió particular del vampirisme; la pel·li es fa llarga, però el final poètic ho justifica.

THE COUNTESSTHE COUNTESS, de Julie Delpy (SOF Competició). Barroquisme estèril

Després de mostrar-nos tarjeta vermella directa per perdre’ns Independencia de Raya Martin, ens vam dirigir a l’Auditori de nou per veure The Countess (SOF-Competició). Pel·li fosca d’una Julie Delpy versàtil, directora, protagonista i compositora de la música; la trama mai acaba d’arrencar del tot, i esdevé en línees generals ferragosa, en especial quan es descobreix la culpabilitat d’una comtessa que creu fer-se jove utilitzant la sang com crema facial. En alguns moments es recrea amb la sang, per tant, atenció als més sensibles. Té un aire a Sleepy Hollow, en quant a look i fotografia; un altre tema és la narració, on la Delpy encara no li ha agafat el to addient.

PANDORUMPANDORUM, de Christian Alvart (SOF Panorama). Efectes especials i poca cosa més

De Pandorum ens limitarem a dir que és recomanable pels incondicionals del cinema de ciència ficció; recorda a Armaggedon, Star Trek, Horizonte Final i en els millors moments, a Alien. Excessiva, barroca, claustrofòbica, la seva gràcia resideix en veure com, després de reventar la Terra, els humans emigren a un altre planeta. Ideal pels amants d’efectes especials i per propostes on es posa al límit la capacitat de supervivència dels ésser humans en situacions irreals. Per cert, amants de les visceres, també tindreu la vostra ració.

SUMMER WARSSUMMER WARS, de Mamoru Hosada (SOF Panorama). Reflexió astuta sobre la realitat virtual.

La primera sorpresa agradable la trobem a Summer Wars. Pel·li d’animació que s’endinsa en el món de les realitats virtuals. OZ és el nom que rep aquesta mea de Second Life multiplicat per infinit: governs, empreses, armes, amistats, i gairebé tot es fa des d’ OZ. Un avatar maligne s’apropia de les comptes de milions d’usuaris, fins i tot d’un satèl·lit que vol fer esclatar contra una central nuclear d’EUA. Si barrejem el millor cine “familiar” japonès de sempre, fins i tot el d’ara, com Still Walking, amb el cine manga, i amb una trama tan actual que farà les delícies dels que temen per un futur virtual, doncs sorgeix Summer Wars. Té moralina: tecnologia sense humanisme és igual a res.

GRACEGRACE de Paul Solet (SOF Competició). Decepcionant.

A l’inici del passi de la pel·li de Paul Solet es va atorgar un altre Premi Màquina del Temps, aquesta vegada a un dels dos padrins del gore Hershell Gordon Lewis (l’altre és Luca Fulci), creador del subgènere splatter i director de pel·lis com Blood Feast, Scum On The Earth o A Tales Of Blood. Grace va començar amb anèdota. Paul Solet era a la sala per presentar la pe·li, però també per sortir pitant quan un cop començada no hi havia àudio. La proposta, a priori, té gràcia: un nadó que només vol sang per alimentar-se. El ritme de la pel·li, lent, uns personatges discrets, a excepció de l’àvia del nen, la típica mosqueta morta; un desenvolupament de la trama precipitat, amb reaccions absurdes; en definitiva, una pel·li discreta a tots nivells. La única nota destacada va ser que una persona es va desmaiar, fent créixer la llegenda d’una de les pel·lis més aplaudides al darrer Sundance.

ORPHANORPHAN, de Jaume Collet-Serra. Terror made in Hollywood.

Orphan, del català Jaume Colet-Serra ha sigut molt ben rebuda als EUA. La pel·lícula té un estil molt Hollywood, semblant a El Orfanato i a Reflejos. No obstant, Collet-Serra li treu més suc als personatges, i crea situacions d’autèntica tensió, demostrant que el gènere de terror el té per la mà. El personatge de l’Esther (un aplaudiment pel càsting!), una nena orfa que sembla la néta perfecta, és suficient per aguantar la pel·li, perquè realment és distreta, i l’hàbil conjunció d’elements típics del gènere conformen un film que assegura una bona estona de tensió, algun diàleg ocurrent, pocs moviments de càmera remarcables, però en línees generals, un film de por típic i tòpic però entretingut.

THE CHILDRENTHE CHILDREN, de Tom Shankland (SOF Competició). Sang, tensió, nens i adults atontats.

Clàssica pel·li de terror. La música, els plànols, el to, el sentit de l’humor, els ensurts, directament de l’escola dels clàssics del gènere. La pel·li és un entreteniment d’allò més solvent. Dinàmica, en tot moment la situació en pantalla és atractiva, amb moments excel·lents, sobretot la manera que tenen els nens de provocar accidents fatals. Els moments on els adults es veuen desbordats i reaccionen d’una manera típica en ells, és a dir, lluitar contra tot sense utilitzar el cervell estan molt ben trobats. El ritme de la pe·li és àgil, i en tot moment dóna la sensació que un nene apareixerà per reventar-li el cap a algú. 80 minuts de cinema perfecte per Sitges.

Ens hem perdut pel·lis que tenen bona pinta, i que ens limitarem a esmentar: Deliver Us From The Devil, Independencia, Crows 2, Haeundae, Celda 211, Nymph i Sorority Row, per citar-ne algunes. No es pot estar a tot arreu; però Sitges és el que té: siguis on siguis, sempre val la pena.

Anuncis

Read Full Post »