Marianne Faithfull a L’Auditori

El proper dia 29 de juliol, Marianne Faithfull presentarà el seu últim treball, el disc de versions Easy Come Easy Go, a la sala 1 de L’Auditori.

Coneguda per ser una de les icones femenines del Swinging London dels anys 60 i per la seva relació sentimental amb Mick Jagger, va publicar el seu primer single As Tears go by, el 13 d’agost de 1964, tema composat per Mick Jagger i Keith Richards, que més tard gravarien els propis Stones, i que va ser tot un èxit a Anglaterra entrant directament al top 10 de les llistes d’èxits. A l’any 1966 va començar la seva famosa relació sentimental amb Mick Jagger, que va durar fins l’any 1971, amb tot el que comportava això: addicció a les drogues i mil i un escàndols juntament amb el propi Jagger,  Keith Richards i Brian Jones.

Després d’editar uns quants singles més, Faithfull va començar una carrera com actriu i múltiples relacions a les esquenes de Jagger; Keith Richards, David Bowie, Brian Jones, Anita Pallenberg o Angie Bowie va ser algunes de les figures de l’época que també van passar pel seu llit i que van rebre els seus favors sexuals.

Al 1970,  just abans d’entrar a rodar la pel.lícula Ned Kelly, on compartia pantalla amb Jagger, va ser víctima d’una sobredosis que la va tenir al les portes de la mort, apartant-la del rodatge del film. Com a resultat va co-escriure juntament amb Jagger i Richards el tema Sister Morphine, que s’ inclouria al LP Sticky Fingers dels Rolling Stones.

Un cop finiquitada la seva relació amb Jagger, Faithfull va viure els seus anys més obscurs enganxada a l’heroïna, i no és fins al 1979 que torna a la primera línia amb el disc Broken English, on fa gala d’una veu trencada que captivà a la crítica de l’ època.

En l’actualitat Marianne Faithfull viu una segona juventut, artísticament parlant. Al marge de les seves col·laboracions amb Metallica i Ryan Adams o la seva participació en el film Maria Antonieta de Sofia Coppola, els seus últims treballs són realment notables, gràcies, en part, a l’ajuda de gent com Nick Cave, PJ Harvey, Damon Albarn o Jarvis Cocker, qui s’han encarregat d’ajudar-la en les composicions, reivindicat-la com una de les grans artistes de la seva generació.

Read Full Post »

Primavera Sound 2009: Dia 2

Després d’aconseguir entrada pel concert de My Bloody Valentine a l’Auditori, la recepta era senzilla: descansar. Entre l’ampli menjador i l’oasi amb tumbones, fèiem temps per veure a Magnolia Electric Co. A les 18.15 apareixien els nordamericans, amb un sol espatarrant, per oferir un concert de rock americà clàssic; van presentar un tema del seu pròxim treball i van tancar la seva actuació amb el seu millor tema: Hammer down.

A les 20.15 apareixien en escena l’altre ex-Spacemen 3, Jason Pierce i els seus Spiritualized. Acompanyats per dues coristes, als anglesos només els hi va faltar dir “Ladies and Gentlemen, we are floating in space“. Els temes més terrenals del seu darrer treball, Song in A&B, van arrencar els aplaudiments de la gran majoria. A destacar l’enorme èxit de Soul of fire, tema que ha donat a conèixer una banda amb una recomanable trajectòria que comença al 1992.

A les 21 vam anar pitant cap a l’escenari Pitchfork. Era l’hora de la novetat indie de l’any, els The Pains Of Being Pure At Heart. Els de Nova York, amb un guitarra de recolzament, van interpretar gairebé tot el seu àlbum amb algun tema nou, i van oferir un gran concert, demostrant que encara és possible fer bons temes, reciclant i readaptant vells però atemporals conceptes musicals. Temes com Young adult friction o Stay Alive no inventen res; però si un tema és bo i sona com sonen ells en directe, qui vol inventar?

I disparats cap a la cua de l’Auditori; segona oportunitat a My Bloody Valentine. I menys mal que li vam donar. Ens mengem les paraules del primer dia. Quan van arrencar amb I only said, muts i a la gàbia. Com va sonar el Loveless o temes d’Ep com Cigarrettes in your bed o el tema final You made me realize…un deliciós esclafament de so. No tenim paraules pel que de moment és el concert del festival: per proposta, arriscadíssima, i pel resultat, aclaparador i exquisit pels amants del shoegazing. Feed me with your noise, estimats MBV.

Després de gaudir del beneït desgast auditiu i psicològic que suposa veure els de Dublin, era moment per fer un mos, relaxar-se i comentar la jugada. Què podem anar a veure després de veure un concert que ens ha deixat meravellosament extasiats? Vàrem decidir apropar-nos a veure al gentleman de la classe obrera, Jarvis Cocker. Amb un darrer disc més contundent produït per Steve Albini (sí, ens vam pedre Shellac), el de Sheffield, va oferir un concert on va repassar els seus dos àlbums amb solitari, i on va confirmar que els temes del seu Further Complications sonen encara millor en directe.

No hi havia forces per més. Avui… Sonic Youth.

Read Full Post »