Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘joy division’

SHADOW PLAY: THE MAKING OF ANTON CORBIJN, de Josh Whiteman
El 27 d’agost de 1972, Anton Corbijn va disparar les primeres fotografies. Se’n va anar a Groningen amb la càmera del seu pare a veure un concert de rock. Es va posar a les primeres files del concert, i foto rere foto, un jove Corbijn va decidir que era així, fent fotografies a bandes de rock’n’roll, com volia passar el seu temps. Corbijn, nascut a una població ‘perduda’ d’Holanda, Strijen, havia rebut una educació catòlica, i gràcies, primer a la música rock, i després a la fotografia, va aconseguir oxigenar la seva vida, respirar llibertat, amb la sort de trobar una afició que després es convertiria en la seva professió. Sort, i hores, hores i més hores fotografiant, fent allò que més li agradava.

cobijn_daviscorbijn_tom waits

Corbijn de seguida va enviar fotografies a diferents revistes. I li van publicar. No obstant, també li van tancar portes als nassos; va rebre una carta d’una productora indicant que no volien les seves fotos, perquè eren massa fosques, brutes, i que els artistes sortien desmillorats. Corbijn no va fer cas. Va aprofitar al màxim uns anys, com ell indica, on era factible apropar-se a les estrelles del rock; després calia el talent i el treball per obtenir el sí dels artistes, però ja d’entrada, era molt més senzill. No calia tenir amiguets ni ser el fill de per accedir-hi.

corbijn_keith richardscorbijn_iggy

David Bowie, Captain Beefheart, The Rolling Stones, Miles Davis, Joy Division, U2, REM, Depeche Mode, Nirvana, Tom Waits, Elvis Costello, PJ Harvey, Johnny Depp, Kylie Minogue… la llista d’artistes que ha passat per la seva càmera és infinita. Diuen que Corbijn crea artistes amb les seves fotografies; que la seva mirada atorga una força i un nivell que alguns artistes ni mereixen. Hi ha una anècdota amb Duran Duran: un amic de Corbijn li va recomanar que no els hi fés fotos perquè engrandia a una banda mediocre.

corbijn_costello

corbijn_pjharvey

En el documental prenen força protagonisme la veu d’artistes i amics com el grandiloqüent Bono, David Gahan i Michael Stipe; coincideixen en comentar la genialitat, la creativitat i la capacitat per improvisar de l’holandès. També es dediquen molts minuts al rodatge i maldecaps que va donar Control; Corbijn va haver d’hipotecar la casa per poder acabar el projecte. Cannes la va rebre amb una ovació de cinc minuts un cop acabada la projecció; la pel·li va ser un merescut èxit. Projectes fallits, com el videoclip Pride d’U2; èxits immediats com el videoclip de Heart Shaped Box de Nirvana; autorretrats divertidíssims disfressat d’estrella del rock; la mort del seu pare durant la post-producció de Control; Shadow Play fa un generós repás d’un dels gran fotògrafs dels darrers 30 anys.

corbijn_minoguecorbijn_depp

Corbijn posa punt i final al documental comentant que a ell, quan era jove, li preocupava i el cohibia el fet de no tenir cap mena de formació artística. Com ell afegeix: “…I què? Jo faig la meva feina, que és aquesta. Hi haurà gent a qui li agradi i a gent que no. Però és aquesta, i existeix. I per cert, no m’agrada parlar de la meva feina; la faig, i llestos. Bé, prou, me’n vaig a treballar”. Com han canviat els temps i la mentalitat.

corbijn com marleycorbijn com sid vicious

Anuncis

Read Full Post »

horrors2Amb el seu disc de debut, Strange House (2007), The Horrors van rebre tot tipus de desqualficatius. La seva proposta a mig camí entre The Damned i les bandes de garatge dels 60, només va convèncer a la crítica britànica i van ser repudiats per la resta; tampoc n’hi havia per tant… sense ser una obra notable, Strange House tenia bones cançons, però la seva cuidada imatge els va acabar passant factura i va passar a ser la crítica fàcil.

Ara dos anys després The Horrors es reivindiquen amb aquest, més que notable, Primary Colours. Les mires de la banda s’amplien i posen la vista al Kraut-rock en el primer single Sea Within Sea, a Spacemen 3 en la psicodèlica i arrossegada I Can’t Control Myself , a My Bloody Valentine en un dels millors temes del disc Three Decades o a Joy Division en el tema que obre el disc Mirror’s Image i en la frenètica Who Can Say; però sense abandonar la seva pasió pel so garatge i l’actitud punk, que fa que els temes tinguin personalitat propia . El nou discurs de The Horrors té l’autenticitat que li falta a la majoria de bandes que avui en dia es dediquen a plagiar el so dels 80, i deixa en evidència la poca creativitat de White Lies, Glassvegas o Interpol.

horrors460

El responsable d’aquesta mutació i resurrecció artística, apart de la pròpia banda evidentment, ha estat el Portishead Geoff Barrows, qui s´ha encarregat de la producció del disc, apostant per un so cru i sec, i atorgant a la banda la personalitat que li faltava en el seu debut. Primary Colours es un treball arrogant i ambiciós, però també una de les millors relectures del post-punk que s’ha fet en els últims anys.

Read Full Post »

controlLa primera pel·lícula del fotògraf Anton Corbijn s’apropa a l’univers en blanc i negre amb el que semblaven conviure Ian Curtis i el seu trastorn bipolar. Durant dues hores, Corbijn fa èmfasi en la personalitat del cantant dels Joy Division, la trajectòria curta però brillant de la banda, la seva relació amb la seva dona, fill, i sobretot, la seva obssessió per camuflar la seva enfermetat. Destacar l’excel·lent interpretació de Sam Riley, que li va valer el Bristish  Independent Film Award al millor nou actor del 2007.

Gran part de la pel·lícula es desenvolupa fora dels escenaris i de l’estudi de gravació, presentant a Curtis en el seu dia a dia: des de la seva manera d’enfrontar-se amb la feina de músic fins la seva vida diària com a marit i amant. El text és una adaptació de Matt Greenhalgh del llibre de la vidúa de Curtis, Deborah Kerr (Touching from a distance. La vida de Ian Curtis i Joy Division, editat per Metropolitan Ediciones). Tant el llibre com el film presenten un Ian Curtis obssessionat per l’èxit i pels seus ídols (des de Burroughs, Kerouac, Ballard fins a Jim Morrisson, Iggy Pop o Bowie).

Rodat amb un blanc i negre i una sobrietat expositiva que poc tenen a veure amb els excessos visuals del món del videoclip, Corbijn crea l’atmosfera idònea per apropar-nos al talent de Curtis i dels seus Joy Division d’una manera austera, realista i inclús trencadora amb la visió sovint massa idílica que tenen els snobs sobre la no tan enigmàtica però sí atractiva figura del cantant de Manchester.

control2

Read Full Post »

20071010_corbijn_joydivision_400x400Aquest proper divendres, i amb casi dos anys de retràs, s’estrena la pel·lícula Control, el biopic sobre Ian Curtis, cantant de Joy Division, dirigit per el fotògraf holandès Anton Corbijn.

Considerat un dels millors fotògrafs de l’ actualitat, la carrera de Corbijn va molt lligada a la del grup d’ Ian Curtis. Corbijn va ser el primer en fotografiar la banda de Manchester tot just desprès de publicar Unknow Pleasures. Arrel d’aquest treball la carrera del fotògraf va esdevenir fulgurant; va entrar amb contacte amb una jove banda que responien al nom de U2 i més endavant, i gràcies al seus treballs amb U2 i Joy Divison, Dave Gahan el va fitxar perquè s’encarregués de l´imatge dels Depeche Mode de Violator. La fotografia de Corbijn sempre ha estat lligada a les estrelles de rock o del cinema, fotografiant-los sense cap tipus de glamour, de forma tranquila i pausada, i pràcticament sempre en blanc i negre. La seva càmara ha immortalitzat des de PJ Harvey a Nicolas Cage, de Johnny Cash a Sean Penn, passant per Trent Reznor, Johnny Depp, Keith Richards, Lars Von Trier, Tom Waits, Kate Moss, Nick Cave o Kurt Cobain. Encara que segurament el seu treball amb els irlandesos U2 als discs Acthung Baby o The Joshua Tree siguin els més conegut pel gran públic, cal destacar els nombrosos videoclips que va crear per grups com Nirvana, Depeche Mode, Nick Cave and the Bad Seeds o Metallica, amb els quals va reinventar el llenguatge del videoclip convertint cadascun d’aquests en autèntiques obres cabdals de l’ art audiovisual.

work_161830_908_grande2606896669_3f6674b192

Amb Control, Corbijn debuta en la direcció cinematogràfica, i ningú millor que ell podia portar la complexa i curta vida d’ Ian Curtis a la pantalla,  ja que ell va ser qui va crear, amb un contundent blanc i negre, les imatges que tenim al cap de Joy Division.

Read Full Post »