Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Kinatay’

REFLEXIONS SOBRE EL FESTIVAL

REC 2 - cenitalLa primera, en relació a REC 2 i els seus creadors, Jaume Balagueró i Paco Plaza. Amb la saga REC han demostrat que és possible fer un gran entreteniment cinematogràfic, gràcies a dos directors perfectament complementaris. Tant REC com REC 2 són dues pel·lícules on el què i el com funcionen. El què? Doncs una trama senzilla i que enganxa. El com? Segurament la gran virtut, el saber trobar la manera d’explicar la història, amb una càmera en mà que atrapa a l’espectador, a més del so, llum, fotografia i gràcia que li atorguen a la trama una frescura idònea, creant d’aquesta manera dos exercicis de cinema de terror de qualitat. El cinema espanyol pot haver trobat uns bons referents pel futur i la possibilitat de dotar-lo d’honestedat i òptimes maneres, sense buscar el que vulgarment diríem “els tres peus al gat”. La pretenciositat i l’snobisme, que camuflen amb falses aparences algunes creacions, han estat fulminades pels dos directors catalans, i és un pas important per reactivar el cinema d’aquest país.

La segona, en relació al aument del 20% en les vendes d’entrades respecte l’any passat. El Festival de Sitges és un referent cultural internacional, i el seu creixement així ho certifica. De la mateixa manera, es confirma que la qualitat, amb el temps, consolida o fulmina, segons sigui el nivell que s’ofereix, en aquest cas, en un festival de cinema. En l’era d’internet, la xarxa ajuda a fomentar l’art i la cultura, i incrementar el nombre d’aficionats a la cultura, concretament el cinema, com ho demostra l’increment de públic a Sitges. Un bon ús de la tecnologia col·labora directament en la difussió de la cultura. La xarxa permet descobrir artistes interessants, uns de qualitat i altres no, cert, perquè en definitiva, el que interessa és cuidar l’art, per tant, la cultura de qualitat, i despertar la curiositat primer i el paladar després per anar formant un criteri. L’art i la cultura eduquen. En un present on es pot difondre cultura i obrir la fam de coneixements, aprofitem-ho per enriquir-nos primer per després poder ser crítics i exigents amb l’art que ensenya i emociona.

PREMIS DEL FESTIVAL

OFICIAL FANTÀSTIC

duncan jones

sam rockwell

Atorgats per jurat format per: Neil Marshall, Amanda Plummer, Tuomas Riskala, John Saxon i Jordi Battle Caminal

Millor Curtmetratge: One of those days de Hattie Dalton
Menció Especial: The boy who wouldn’t kill de Linus de Paoli
Millor Disseny de Producció: Tony Noble per Moon
Millors Efectes de Maquillatge: Kaatje Van Damme per Mr. Nobody
Millors Efectes Especials: C.O.R.E. Digital Pictures, Mac Guff, BUF per Splice
Millor Banda Sonora Original: Teresa Barrozo per Kinatay
Millor Fotografia: Benoit Debie per Enter the Void
Millor Guió: Nathan Parker, basat en la història original de Duncan Jones, per Moon
Millor Actriu: Ex-aequo: Elena Anaya per Hierro i Kim Ok-vin per Thirst
Millor Actor: Sam Rockwell per Moon
Millor Director: Brillante Mendoza per Kinatay
Premi Especial del Jurat: Enter the Void de Gaspar Noé
Millor Pel·lícula: Moon de Duncan Jones

PREMIS atorgats pel jurat Carnet Jove: Arnau Vilaró, Sergi Fabregat, Arantza Marichalar, Joan Sala i Isabel Salvador
Millor Pel·lícula: Ex-aequo: Dogtooth (Canino) de Yorgos Lanthimos i Les derniers jours du monde d’Arnaud
Larrieu
i Jean-Marie Larrieu
Millor Pel·lícula: Wasting Away de Matthew Kohnen

NOVES VISIONS

Jurat: Stephanie Billeter, Marc Helwig i Pedro Usabiaga

Millor Pel·lícula: Deliver us from Evil de Ole Bornedal
Menció Especial: Van Diemen’s Land de Jonathan auf der Heide
Diploma Pel·lícula No Ficció: Best Worst Movie de Michael Paul Stephenson
Diploma Pel·lícula Discovery: Amer d’Hélène Cattet i Bruno Forzani

PREMIS NOVA AUTORIA SGAE

Jurat: Roser Aguilar, Lluís Bonet Mojica, Albert Solé i Joan Valent

Millor Direcció: Swingers de Javier Rodríguez Espinosa, presentat per l’ESCAC-Escándalo Films
Millor Guió: 44987373-V de Robert Ors Griera, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya
(CECC)
Millor Música Original: The last drag de Gonçal Perales Roy, presentat pel Centre d’Estudis de Tècniques d’Animació de
Catalunya · 9 ZEROS

Menció Especial per la qualitat general del treball:

Pin up de Tania Verduzco, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC)

PREMIS ORIENT EXPRESS – CASA ÀSIA

Jurat: Fausto Fernández, Luis M. Rosales i Marc Walkow

Millor Pel·lícula: Ip Man de Yip Wai-shun

ANIMA’T – Premi Gertie

Jurat: Fausto Fernández, Luis M. Rosales i Marc Walkow

Millor Llargmetratge d’Animació: Summer Wars de Mamoru Hosoda
Millor Curtmetratge d’Animació: Le petit dragon de Bruno Collet
Millor Llargmetratge d’Animació per a Nens: Panique au village de Stéphane Aubier i Vincent Patar

MÉLIÈS D’ARGENT

Jurat: Tim League, Toni Messa i Antje Nikkola Mönning

Méliès d’Argent a la Millor Pel·lícula Europea: The Eclipse de Conor McPherson
Méliès d’Argent al Millor Curtmetratge Europeu: One of those days d’Hattie Dalton

MÉLIÈS D’OR

Méliès d’Or a la Millor Pel·lícula Europea: Martyrs de Pascal Laugier
Méliès d’Or al Millor Curtmetratge: Cold and Dry de Kristoffer Joner, codirigit i produït per Bjørn Arne Odden

ALTRES PREMIS

Gran Premi del Públic El Periódico de Catalunya: Zombieland de Ruben Fleischer

Premi Ben & Jerry’s: [REC]2 de Jaume Balagueró i Paco Plaza

PREMIS DE LA CRÍTICA

Jurat: Desirée de Fez, Imma Merino i Eulàlia Iglesias

Premi de la Crítica Jose Luis Guarner: Les derniers jours du monde d’Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu
Premi Citizen Kane al director/a revelació: Dogtooth (Canino) de Yorgos Lanthimos

BRIGADOON Paul Naschy

Jurat: Domingo López Tortosa, Diego López Fernández i José Martos Arroyo

Millor curtmetratge: Torbellino de hostias d’Adrián Cardona

Anuncis

Read Full Post »

Amb de la meitat de les pel·lícules previstes pel festival ja projectades, intentarem fer un recull de les que hem pogut veure en les jornades de dimarts, dimecres i dijous. Destaquem unes quantes:

kinatayKINATAY, de Brillante Mendoza (SOF Competició). Embolic fosc i avorrit.

La pel·li del millor director de Cannes ens ha semblat enrevessada, inintel·ligible en certs moments i fins i tot pesada. Motius? L’inici sembla una filmació d’estar per casa que sembla fer un estudi sociológic sobre el jovent filipí. Posteriorment, hi ha un segrest, sempre en càmera en mà, fet que provoca claustrofòbia i cert embolic. La trama queda prou clara, però la narració és ferragosa i pobra. La massacre es consuma després del segrest, i per molt que intentis veure una crítica social, el que veus és un exercici monòton i previsible sobre un segrest que acaba en una tortura cruel que ja veus venir. Fosca, incòmoda, tediosa i molt fluixa.

BRONSON 01BRONSON, de Nicolas Winding Refn (NV Ficció). Magnètica però cansosa.

Contundent, hiperrealista, violenta, impactant…però exagerada en forma per molts motius. El pastitx kitsch del director britànic sobre el delinqüent Michael Peterson anomenat Charlie Bronson d’entrada promet, perquè explica la vida del perla basada en fets reals utilitzant un recurs narratiu a priori interessant: intercala situacions quotidianes de família i de baralles del protagonista amb una obra de teatre que ell mateix interpreta a modus de monòleg on el públic és l’espectador del cinema. Actúa al seu favor que el metratge es limita a 92 minuts i escaix, i que té alguns moments certament atractius, com la presentació del personatge, inclús com arriba a fer-se el pres més respectat, però finalment trobem que és excessiva, tant en forma, com comentàvem, com en la interpretació de Tom Hardy (Oliver Twist, Rocknrolla, i pròximament a Inception), que sí té mèrit, però acaba per esgotar.

ipmanIP MAN, de Wilson Yip (Orient Express-Casa Àsia). Arts marcials.

IP Man o Yip Man, fou el mestre de Bruce Lee. Amb aquesta dada un ja es pot imaginar quina és la trama d’aquesta pel·li d’acció del 2008 hongkonesa. El mestre en arts marcials Donnie Yeng, vist a Blade 2 i coreògraf de les escenes d’acció de Hero és el protagonista. El films s’inicia amb un Yip Man pacífic i que tothom admira pel seu art lluitant. Altres mestres el repten, i Yip Man, quan accepta lluitar, ho fa aporta tancada per no humiliar ningú. La pel·li dóna un gir amb la invasió japonesa. Yip Man ha de guanyar-se les garrofes a una fàbrica de carbó; el menjar escasseja per culpa de la guerra. El general Miura, un japonès obsessionat amb les arts marcials, repta a Yip Man en una lluita en la que està el joc l’orgull dels xinesos. Ben filmada, les coreografies són espectaculars; la història es fa molt amena, per tant, molt recomanble pels fans del cine de Bruce Lee.

the hurt lockerTHE HURT LOCKER, de Kathryn Bigelow (SOF Panorama British Focus). Antibel·licisme insubstancial.

La pel·li antibel·licista de Kathryn Bigelow té com a gràcia, precisament aquesta, la de ser una proposta que intenta denunciar la guerra, en concret la d’Irak. Un grup de soldats amb la missió de desactivar bombes es troba en més d’un merder que poques vegades saben solucionar. La seva idiotesa els hi dificulta la seva tasca, permetent a l’espectador qüestionar lleugerament la intervenció militar, no només a Irak, sinó a tot arreu. Entre Black Hawk Derribado i Redacted, més propera a la primera, sense arribar ni tan sols al nivell acceptable d’entreteniment que tenia la pel·li de Ridley Scott.

HEARTLESS 03HEARTLESS, de Philip Ridley (SOF Competició). Un thriller fosc i distret.

Nova pel·lícula del britànic Philip Ridley, autor de The Reflecting Skin i The Passion of Darkly Noon. Amant de temes sobre l’ocultisme, Ridley s’endinsa en un Londres fantasmal sacsejada per la violència de les bandes juvenils. Els personatges mostren la seva por davant d’un món apocalíptic, fent alguna reflexió sobre el sense sentit de la vida. Jim Sturgess és el protagonista d’aquest conte de por, interpretant a un jove fotògraf marcat per una taca a la cara. El seu pacte amb el diable en persona li neteja la cara i li ofereix l’oportunitat d’una nova vida, però a canvi haurà de treure el cor a una persona. Narrada de forma clàssica, la pel·li es podria entendre com una metàfora de la situació de cert caos en les grans ciutats, provocats per gent sense estímuls que són capaços de qualsevol cosa perquè la seva vida tingui sentit. Aquí Ridley juga amb la violència i amb les decisions que un ha de prendre per sentir-se persona. No obstant, la pel·li finalment no passa de ser un lleuger entreteniment, perquè s’atura innecessàriament en la incomprenssió d’ Sturgess davant del dia a dia; arriba un moment que la pel·li s’estanca en els problemes existencials de Jamie (Jim Sturgess), quan ja d’entrada queda clar que els fantasmes que veu com a integrants de la més temuda de les bandes juvenils són els que du a sobre i que no li permeten sentir-se viu. Al seu favor, direm que és prou entretinguda i la proposta és ben honesta.

9 039, de Shane Acker (SOF Panorama). Al nivell de la magnífica Wall-E.

Entenem el cinema com una possibilitat de donar un punt de vista sobre un tema i alhora entretenir. 9 és l’exemple perfecte. Pel·li animada on Tim Burton és co-productor, dirigida per Shane Acker, narra la lluita contra les màquines d’uns petits robots que viuen gràcies a que el seu inventor els hi va donar la seva ànima. Un món apocalíptic com el de Wall-E, però sense humans ni tan sols al cel de creuer, on les màquines han acabat amb tota la vida del planeta després de rebel·lar-se per culpa del mal ús que va fer una mena de Hitler en un passat pròxim. Els petits titelles de drap robotitzats s’atreveixen a posar en dubte la dictadura de la tecnologia, i defensar la vida i la llibertat. 9 és el protagonista; es diu nou, perquè senzillament és el ninot número 9, qui s’encarrega d’espavilar a número 1, un líder vell i poruc, i als altres ninots, amb la inestimable ajuda de 7, l’únic que no ha esta al costat de número 1 i sí s’ha dedicat a lluitar contra l’opressor, i de 3 i 4, dos ninots bessons que són com els historiadors de l’època. Finalment, tots units intentaran acabar amb la dinastia robòtica. Una animació magnífica, una trama divertida i amena, amb un rerefons que ja ha quedat prou clar, fan de 9 una pel·lícula de qualitat cinematogràfica indubtable a tots nivells.

ENTER THE VOIDENTER THE VOID, de Gaspar Noé (SOF Competició). Banalitat màxima i extrema.

Palla mental de Gaspar Noé, i així ho entenem per una de les seqüències finals on veiem un penis penetrant una vagina, com si la càmera estigués dins d’aquesta, fins que ejacula a la cara de l’espectador. “He volgut fer una pel·li que parla del més enllà, de com et sents quan et prens un tripi”. Aquest és el discurs del Sr. Noé, segons ha indicat avui mateix a la roda de premsa; si vol saber-ho, que es faci addicte al tripi, però que no malgasti diners ni faci perdre el temps. El que hem vist és un cúmul de despropòsits, com una narració estúpida on la càmera girava 360º sovint perquè sí, on uns personatges estúpids lluitaven per viure i deien tenir un objectiu a la vida mentre es col·locaven durant tot el dia, vivien de nit i no feien res més que ficar-se en embolics i dir tonteries. El tralalarisme fet cinema, perquè una pel·lícula sense punt de vista, amb trama i personatges estúpids i canvis en el narrador continuus, seqüències ridícules com el plans aeris que Noé considerarà impactants i no són més que pura parafernàlia anestesiadora, situacions tan tontes com la d’una protagonista fornicant amb una amiga després de que la poli pelés injustament al seu germà per camell i de patir un avortament, atempta contra la intel·ligència i el cinema. En definitiva, exercici inútil sobre gent, evidentment guapos, a la moda i amb la paraula snob tatuada al front, que es pren la vida amb insultant estupidesa, i que després es queixen del món en el que viuen i de sentir-se maltractats. Per agreujar-ho encara més, el to pedant i pretenciós ho feia tant grotesc, que només se m’acut dir que el valor cinematogràfic de Enter The Void és el mateix que el de Torrente o Resacón en Las Vegas. Sembla una pel·li de Ben Stiller fent una pel·li enfotent-se de Peter Greenaway, amb la diferència que a Enter The Void rius però per no plorar. Parlant més seriosament del que ens permet fer-ho d’una broma com Enter The Void, li diríem a Gaspar Noé que pel·lis sobre drogues bones ja n’hi ha, com Miedo y Asco en Las Vegas, El Hombre Del Brazo de Oro o inlús Requiem for a Dream…i sobre objectius a la vida, doncs miraríem per exemple, La Melodía de la Vida de Gregory La Cava, i com a innovacions cinematogràfiques, doncs apostaríem per Inland Empire. Com es recordarà Enter The Void d’aquí 40 anys? Per l’esquitxada de semen a la pantalla o pels estúpids diàlegs? O per les imatges d’ordinador d’una mena de teixits orgànics que se suposa que veu el protagonista (quan la càmera són els seus ulls), l’Òscar, quan es col·loca amb DMT? O recordarem els cinc minuts on la pantalla era com un flash gegant que encegava? I de provocativa, hipnòtica i psicodèlica, res de res. Un penis, unes llums no són provocadors ni psicodèlics. La proposta és banal i avorrida.

Splice (SOF Competició), Valhalla Rising (SOF Panorama), Morphia (NV Ficció) o Dorian Gray (SOF Competició) ens han deixat del tot freds. Splice de Vincenzo Natali és un film de série B que no acaba de rutllar, ja que la situació familiar dels dos protagonistes, Adrien Brody i Sarah Polley, amb la criatura que han creat, Dren, en el seu intent de crear una monster movie, finalment queda en res. A Valhalla Rising, veiem combats a mort ben filmats i res més en la Finlàndia del S. XI, però no hi ha història. Morphia narra les aventures d’un metge que arriba a un poblat i mica en mica es da addicte a la morfina i a les amputiacions, en un film fosc, on l’equlibri entre cine d’autor i cine blockbuster grinyola per totes bandes. I de Dorian Gray, direm que l’inici és prometedor, que els efectes especials, per qui li agradin, doncs són espectaculars, però que la pel·li avança i no aporta res a la magnífica història d’Oscar Wilde.

Avui, si tot va bé, veurem George A. Romero’s Survival of the Dead, Cold Souls i Accident. Ens ho estem passant d’allò més bé, el temps acompanya, excepte avui, l’organització immillorable, el tracte a premsa magnífic…aviam si avui encertem amb totes les pel·lícules.

Read Full Post »

REC-2Fem un repàs de les pel·lícules de la Secció Oficial que competiran per endur-se els premis del 42è Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya. Entre les que opten a premi, trobem produccions espanyoles, com la pel·lícula que inaugurarà el festival, l’esperada REC 2, i Ingrid, de les quals ja vàrem parlar a BCNCultura, i Hierro, òpera prima de Gabe Ibañez protagonitzada per Elena Anaya. A més de les ja citades, destaquen altres propostes amb un marcat to hiperrealista que buscaran tant el patiment i l’angoixa com l’admiració i els aplaudiments. Enter the Void, Kinatay i The Children són algunes de les pel·lícules faran les delícies d’espectadors i de membres del jurat, impacients per passar-ho meravellosament malament gaudint de cinema de qualitat terrorífica.

enterthevoidGaspar Noé (Irreversible, Solo contra todos), presentarà Enter the Void; la pel·lícula, estrenada a Cannes i com sempre passa amb les seves pel·lis, no va passar desapercebuda gràcies a la cruesa narrativa i temàtica, com és habitual en el cineasta argentí. Enter the Void, història rodada a Tokio, narra les viviències d’ un jove inestable que es fa càrrec de la seva germana petita després de la brutal mort de llurs pares. La contundència de Gaspar Noé és sempre un bon reclam per veure les seves pel·lis, contrastant amb una fotografia preciosista de la capital nipona. Nathaniel Brown, Marina Stone, Sara Stockbridge, Paz de la Huerta i Olly Alexander són els protagonistes.

brillantemendozaKinatay de Brillante Mendoza, padrí del nou cinema filipí representat per directors joves com Raya Martín o Máximo Oliveros. La trama no s’està per romanços, i l’estil narratiu per menys: consisteix en un brutal segrest amb final infeliç, rodat amb primers plans desbordats de tensió i terror. Brillante Mendoza va endur-se el premi de millor director al darrer Festival de Cannes. La pel·lícula té una posada en escena demolidora i un ritme narratiu vertiginós, accentuant la duríssima trama. Coco Martín, actor habitual de Mendoza, és el protagonista; interpreta a un jove que necessitat de diners es veu implicat en un salvatge segrest. Mercedes Cabral i Maria Isabel López encapçalen el repartiment d’aquest thriller ultrarrealista habitat per prostitutes, drogues, negocis clandestins i sang.

Entre les altres noms que competiran en la Secció Oficial trobem el de Vincenzo Natali. El director de Cube torna a Sitges amb Splice, interpretada per Adrian Brody i Sarah Polley. El debat sobre els límits de la ciència i les friccions morals que provoca està servit: interpreten a dos investigadors que busquen donar un salt en l’evolució genètica. L’anglesa The Children, dirigida per Tom Shankland, proposa una trama, al més pur estil de Los chicos del maíz i de ¿Quién puede matar a un niño?, on els adorables nens es veuen contagiats per un virus que els converteix en assassins d’adults. Pels més morbosos trobem Ne te retourne pas, de Marina de Van, amb Monica Belluci i Sophie Marceau, on una escriptora pateix una série de canvis físics que la trastornen de tal manera que no sap ni qui és.

The-Childrensplicedoriangray

De Grace, Thirst, Yatterman i The Countess vàrem parlar fa uns dies. De Mr. Nobody, Cold Soul, Accident i Dorian Gray, ho fem ara. Aquest última és l’adaptació del clàssic a càrrec d’ Oliver Parker (Otelo). Ben Barnes (Crónicas de Narnia) és Dorian Gray, Colin Firth és Lord Henry Wotton, amb Rebecca Hall com a Emily Wotton completant l’atractiu repartiment. Mr. Nobody, de Jaco Van Dormael i protagonitzat per Diane Kruger, Jared Leto i Sarah Polley, explica la història d’un home de 120 anys; la dita xinesa sobre l’ anomenat efecte mariposa és el rerefons de la pel·li. De Cold Souls sabem que està protagonitzada pel sempre efectiu Paul Giamatti; d’Accident, que és un thriller urbà dirigit pel director de Hong Kong Soi Cheang i produït per Johnnie To i que va passar força desapercebuda dissabte a la Mostra de Venècia.

Només manquen 24 dies per l’inici del festival. És el moment de fer-se la llista de pel·lícules que un vol veure. Nosaltres de moment apuntem Thirst, Kinatay, Enter The Void i The Children, de la que us ofreim el tràiler a continuació.

Read Full Post »