Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘My Bloody Valentine’

Després d’aconseguir entrada pel concert de My Bloody Valentine a l’Auditori, la recepta era senzilla: descansar. Entre l’ampli menjador i l’oasi amb tumbones, fèiem temps per veure a Magnolia Electric Co. A les 18.15 apareixien els nordamericans, amb un sol espatarrant, per oferir un concert de rock americà clàssic; van presentar un tema del seu pròxim treball i van tancar la seva actuació amb el seu millor tema: Hammer down.

magnolia

A les 20.15 apareixien en escena l’altre ex-Spacemen 3, Jason Pierce i els seus Spiritualized. Acompanyats per dues coristes, als anglesos només els hi va faltar dir “Ladies and Gentlemen, we are floating in space“. Els temes més terrenals del seu darrer treball, Song in A&B, van arrencar els aplaudiments de la gran majoria. A destacar l’enorme èxit de Soul of fire, tema que ha donat a conèixer una banda amb una recomanable trajectòria que comença al 1992.

spiritualized1

A les 21 vam anar pitant cap a l’escenari Pitchfork. Era l’hora de la novetat indie de l’any, els The Pains Of Being Pure At Heart. Els de Nova York, amb un guitarra de recolzament, van interpretar gairebé tot el seu àlbum amb algun tema nou, i van oferir un gran concert, demostrant que encara és possible fer bons temes, reciclant i readaptant vells però atemporals conceptes musicals. Temes com Young adult friction o Stay Alive no inventen res; però si un tema és bo i sona com sonen ells en directe, qui vol inventar?

painsofbeing

I disparats cap a la cua de l’Auditori; segona oportunitat a My Bloody Valentine. I menys mal que li vam donar. Ens mengem les paraules del primer dia. Quan van arrencar amb I only said, muts i a la gàbia. Com va sonar el Loveless o temes d’Ep com Cigarrettes in your bed o el tema final You made me realize…un deliciós esclafament de so. No tenim paraules pel que de moment és el concert del festival: per proposta, arriscadíssima, i pel resultat, aclaparador i exquisit pels amants del shoegazing. Feed me with your noise, estimats MBV.

mbvalentine

Després de gaudir del beneït desgast auditiu i psicològic que suposa veure els de Dublin, era moment per fer un mos, relaxar-se i comentar la jugada. Què podem anar a veure després de veure un concert que ens ha deixat meravellosament extasiats? Vàrem decidir apropar-nos a veure al gentleman de la classe obrera, Jarvis Cocker. Amb un darrer disc més contundent produït per Steve Albini (sí, ens vam pedre Shellac), el de Sheffield, va oferir un concert on va repassar els seus dos àlbums amb solitari, i on va confirmar que els temes del seu Further Complications sonen encara millor en directe.

jarviscocker

No hi havia forces per més. Avui… Sonic Youth.

Read Full Post »

A les 19.30 de la tarda, feien la seva aparició a l’escenari Estrella-Damm els Spectrum. La banda de l’ex-Spacemen 3 Sonic-Boom (Peter Kember) omplien el recinte del Fòrum amb al seu so ple de psicodèlia i de loops de guitarra. El seu trance-rock hipnotitza gràcies a uns temes que et transporten a la dimensió caleidoscòpica del so.

spectrum

A les 20.35 comencaven a sonar els The Vaselines a l’escenari Rockdelux. Un repàs a les seves melodies i a uns temes que Kurt Cobain va posar en boca de tots, però que per si sols ja haurien de tenir prou reconeixement. Després de Jesus don’t want me for a sunbeam, era l’hora de fer cues i gastar encara més pasta: hi havia set i gana, per tant, a perdre temps i a escurar-se les butxaques. Pert, cert, fent un mos sentíem a The Tallest Man On Earth, una mena de Dylan del S.XXI cansat de tot, però que sonava interessant, potser massa dens, però apuntarem el nom.

A les 21.45 teníem a Yo La Tengo a l’escenari Estrella Damm. Presenten disc al mes de setembre, i amb el seu eclecticisme habitual, van oferir algun tema nou i també van aprofitar per fer memòria de la seva discografia, amb un so que per moments et feia pensar que estaves a un recinte tancat i petit. Funk, pop, noise, folk, tot en un, i tot només amb tres músics sobre l’escenari que van sonar de primera.

yolatengo

A les 23.20 Phoenix omplien l’escenari Rockdelux, on la gent va poder disfrutar dels temes del seu darrer treball. Els francesets van confirmar el seu bon moment de forma, i tot i que tenen temes amb certa gràcia i melodies agradables, quan se’ls compara (injustament) amb altres bandes, encara tenen un llarg marge de millora.

00:20.My Bloody Valentine es plantaven amb la seva muralla infranquejable de so amb un volum i una distorsió excessives per aquells que quan van a un concert volen reconèixer tots i cadascun dels temes. Kevin Shields sembla decidit a fer els temes de MBV però amb un massa proper a Experimental Audio Research. Per tant, al quart tema, cap a l’escenari ATP, on ens esperaven el descobriment de l’any, els Dead Meadow. El trio de Washington, amb un so que suma l’stoner i la psicodèlia, van fer el tema del dia: At Her Open Door. Crus, senzills, autèntics, i capaços de crear una atmosfera verdosa i el·líptica propera al nirvana musical.

deadmeadow

Per acabar la nit: The Horrors. Enormes. El seu darrer treball els confirma com la millor banda nova del moment. Ni un so lamentable va frenar la banda, que durant una hora ens va hipnotitzar a tots gràcies al seu creuament perfecte entre Ramones i Joy Division. Who Can Say o I Can’t Control Myself van ser dos dels moments de la primera jornada.

thehorrors

Read Full Post »

horrors2Amb el seu disc de debut, Strange House (2007), The Horrors van rebre tot tipus de desqualficatius. La seva proposta a mig camí entre The Damned i les bandes de garatge dels 60, només va convèncer a la crítica britànica i van ser repudiats per la resta; tampoc n’hi havia per tant… sense ser una obra notable, Strange House tenia bones cançons, però la seva cuidada imatge els va acabar passant factura i va passar a ser la crítica fàcil.

Ara dos anys després The Horrors es reivindiquen amb aquest, més que notable, Primary Colours. Les mires de la banda s’amplien i posen la vista al Kraut-rock en el primer single Sea Within Sea, a Spacemen 3 en la psicodèlica i arrossegada I Can’t Control Myself , a My Bloody Valentine en un dels millors temes del disc Three Decades o a Joy Division en el tema que obre el disc Mirror’s Image i en la frenètica Who Can Say; però sense abandonar la seva pasió pel so garatge i l’actitud punk, que fa que els temes tinguin personalitat propia . El nou discurs de The Horrors té l’autenticitat que li falta a la majoria de bandes que avui en dia es dediquen a plagiar el so dels 80, i deixa en evidència la poca creativitat de White Lies, Glassvegas o Interpol.

horrors460

El responsable d’aquesta mutació i resurrecció artística, apart de la pròpia banda evidentment, ha estat el Portishead Geoff Barrows, qui s´ha encarregat de la producció del disc, apostant per un so cru i sec, i atorgant a la banda la personalitat que li faltava en el seu debut. Primary Colours es un treball arrogant i ambiciós, però també una de les millors relectures del post-punk que s’ha fet en els últims anys.

Read Full Post »