Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Spacemen 3’

A les 19.30 de la tarda, feien la seva aparició a l’escenari Estrella-Damm els Spectrum. La banda de l’ex-Spacemen 3 Sonic-Boom (Peter Kember) omplien el recinte del Fòrum amb al seu so ple de psicodèlia i de loops de guitarra. El seu trance-rock hipnotitza gràcies a uns temes que et transporten a la dimensió caleidoscòpica del so.

spectrum

A les 20.35 comencaven a sonar els The Vaselines a l’escenari Rockdelux. Un repàs a les seves melodies i a uns temes que Kurt Cobain va posar en boca de tots, però que per si sols ja haurien de tenir prou reconeixement. Després de Jesus don’t want me for a sunbeam, era l’hora de fer cues i gastar encara més pasta: hi havia set i gana, per tant, a perdre temps i a escurar-se les butxaques. Pert, cert, fent un mos sentíem a The Tallest Man On Earth, una mena de Dylan del S.XXI cansat de tot, però que sonava interessant, potser massa dens, però apuntarem el nom.

A les 21.45 teníem a Yo La Tengo a l’escenari Estrella Damm. Presenten disc al mes de setembre, i amb el seu eclecticisme habitual, van oferir algun tema nou i també van aprofitar per fer memòria de la seva discografia, amb un so que per moments et feia pensar que estaves a un recinte tancat i petit. Funk, pop, noise, folk, tot en un, i tot només amb tres músics sobre l’escenari que van sonar de primera.

yolatengo

A les 23.20 Phoenix omplien l’escenari Rockdelux, on la gent va poder disfrutar dels temes del seu darrer treball. Els francesets van confirmar el seu bon moment de forma, i tot i que tenen temes amb certa gràcia i melodies agradables, quan se’ls compara (injustament) amb altres bandes, encara tenen un llarg marge de millora.

00:20.My Bloody Valentine es plantaven amb la seva muralla infranquejable de so amb un volum i una distorsió excessives per aquells que quan van a un concert volen reconèixer tots i cadascun dels temes. Kevin Shields sembla decidit a fer els temes de MBV però amb un massa proper a Experimental Audio Research. Per tant, al quart tema, cap a l’escenari ATP, on ens esperaven el descobriment de l’any, els Dead Meadow. El trio de Washington, amb un so que suma l’stoner i la psicodèlia, van fer el tema del dia: At Her Open Door. Crus, senzills, autèntics, i capaços de crear una atmosfera verdosa i el·líptica propera al nirvana musical.

deadmeadow

Per acabar la nit: The Horrors. Enormes. El seu darrer treball els confirma com la millor banda nova del moment. Ni un so lamentable va frenar la banda, que durant una hora ens va hipnotitzar a tots gràcies al seu creuament perfecte entre Ramones i Joy Division. Who Can Say o I Can’t Control Myself van ser dos dels moments de la primera jornada.

thehorrors

Read Full Post »

horrors2Amb el seu disc de debut, Strange House (2007), The Horrors van rebre tot tipus de desqualficatius. La seva proposta a mig camí entre The Damned i les bandes de garatge dels 60, només va convèncer a la crítica britànica i van ser repudiats per la resta; tampoc n’hi havia per tant… sense ser una obra notable, Strange House tenia bones cançons, però la seva cuidada imatge els va acabar passant factura i va passar a ser la crítica fàcil.

Ara dos anys després The Horrors es reivindiquen amb aquest, més que notable, Primary Colours. Les mires de la banda s’amplien i posen la vista al Kraut-rock en el primer single Sea Within Sea, a Spacemen 3 en la psicodèlica i arrossegada I Can’t Control Myself , a My Bloody Valentine en un dels millors temes del disc Three Decades o a Joy Division en el tema que obre el disc Mirror’s Image i en la frenètica Who Can Say; però sense abandonar la seva pasió pel so garatge i l’actitud punk, que fa que els temes tinguin personalitat propia . El nou discurs de The Horrors té l’autenticitat que li falta a la majoria de bandes que avui en dia es dediquen a plagiar el so dels 80, i deixa en evidència la poca creativitat de White Lies, Glassvegas o Interpol.

horrors460

El responsable d’aquesta mutació i resurrecció artística, apart de la pròpia banda evidentment, ha estat el Portishead Geoff Barrows, qui s´ha encarregat de la producció del disc, apostant per un so cru i sec, i atorgant a la banda la personalitat que li faltava en el seu debut. Primary Colours es un treball arrogant i ambiciós, però també una de les millors relectures del post-punk que s’ha fet en els últims anys.

Read Full Post »