Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘The Beatles’

Who Killed NancyWHO KILLED NANCY?, d’ Alan G. Parker
Who Killed Nancy?
serveix per veure com hi ha gent que encara viu de ser amic de Sid Vicious i de Nancy Spungen. El documental d’Alan G. Parker es queda des del primer minut en la pregunta que dóna títol a la pel·li, i poca cosa més.

La pel·lícula intenta fer èmfasi en l’addició de Sid i Nancy a l’heroïna i la relació del baixista dels Sex Pistols amb la seva mare. Vivien al famós Chelsea Hotel i es codejaven amb la comunitat ionqui de Nova York. Una nit, celebrant a la seva manera l’èxit de Sid Vicious a una sèrie de concerts al Max’s Kansas City, Nancy va morir apunyalada. L’assassí i lladre va fugir amb tots els diners dels concerts; a Sid Vicious se’l va acusar d’homicidi. Malcolm McLaren va demanar a Virgin Records que pagués la fiança, i així va ser. 4 mesos més, Sid Vicious va morir de sobredosi; encara no se sap d’on va sortir la droga que el va matar, una heroïna molt pura.

S’insisteix en la vida de Sid Vicious, en quin eren els motius de la seva actitud davant la vida i en la relació amb la seva mare, una bohèmia que suposadament traficava de tant en tant amb droga. El que queda més clar el que va aportar al punk: llur imatge i condició d’enfant terrible.Vàlid pels més fans i curiosos.

marc bolanMARC BOLAN. THE FINAL WORD, de Mark Tinkler
Marc Bolan. The Final Word reivindica la figura de Marc Feld, més conegut com Marc Bolan, com una de les figures imprescindibles per entendre l’evolució de la música rock des de finals dels 60, dominats per la psicodèlia i el folk, fins l’ arribada del punk, del qual alguns diuen que Bolan és el padrí.

Marc Bolan va deixar-ho tot per ser músic. Primer com a cara guapa d’un grup d’adolescents en busca del seu número ú, John’s Children. Cansat de tanta tonteria, al1969 va formar Tyrannosaurus Rex, amb Steve ‘Peregrin’ Took com a percussionista, un duet de folk acústic i psicodèlic, amb qui ja es va guanyar un prestigi com a músic clau del moviment hippie anglès; Tony Visconti el va descobirir i es va convertir en el seu productor (tasca que va dur a terme fins Zinc Alloy, al 1974). Més tard, canvi de cromos a la percussió, a més d’incorporar baixista i bateria; van passar-se a dir Marc Bolan and T. Rex, nom amb el que arribaren els primers èxits comercials. Del 1971 al 1973 Bolan va vendre 24 milions de discos; arribava a vendre 60.000 discs al dia, passant la mà per la cara a Lou Reed, a David Bowie i a John Lennon. Bolan era l’estrella de rock més exitosa del Regne Unit alhora que Led Zeppelin ho era als EUA. Els fans de l’època acústica, com li va passar al seu adorat Bob Dylan, no van acceptar el canvi; l’acusaven d’haver-se venut.

Purpurina, maquillatge, Gloria Jones als cors, la màquina T. Rex era imparable. No obstant, els hits, un darrera l’altre, van fer perdre l’oremus a Bolan: Ride a White Swan, Hot Love, Get in On, Children of The Revolution, 20th Century Boy, etc. La fama, l’alcohol i la cocaïna el van devorar. Va desaparèixer durant un temps a Montecarlo per rehabilitar-se; a la tornada, l’únic oferiment va ser un programa hortera on Bolan interpretava els seus clàssics. Cansat de viure del passat, va refundar els T.Rex i va fer tres disc més prou correctes. Es va tornar a guanyar el respecte de la crítica i fins i tot el de la generació punk; va arribar a portar de teloners a The Damned. Malauradament, un accident de cotxe, conduït per Gloria Jones, va posar fi precipitadament la seva curta però intensa vida el 16 de setembre de 1977, quan havia recuperat les ganes de fer música.

El documental, de factura televisiva, és amè i amb força contingut, i el que és més important: quan acaba tens ganes de recuperar els tres millors disc de Bolan: Electric Child, The Slider i Tanx.

spinal tapTHIS IS SPINAL TAP, de Rob Reiner
El rockumental per excel·lència. Documental de ficció que es recrea amb els clichés d’una banda de heavy metal. Spinal Tap és una banda amb un carrera exitosa que viu una crisi artística que no sap com reinventar-se. Gags, situacions ridícules, conflictes interns, de tot i mes durant 80 minuts on el que importa és riure dels arquetips més grotescos del rock n’ roll. És molt bo el personatge de la núvia d’un dels components d’ Spinal Tap, una barreja de Nico i Yoko Ono que intenta fer-se seva la banda però que finalment fracassa.

Phil Spector productorTHE AGONY AND ECTASY OF PHIL SPECTOR, de Vikram Jayanti
L’excel·lent documental The Agony and Ectasy of Phil Spector fa un repàs a la vida, obra, judici per assassinat i reflexions d’un dels protagonistes indiscutibles de la música rock del segle XX. De Phil Spector s’han dit masses coses, però millor no sentir ni la meitat, i menys, creure-se’n res. Del productor de cims musicals com Spanish Harlem, Be My Babe, The He Kissed Me, River Deep Mountain High, Let It Be, Imagine, God, Mother, My Sweet Lord, un li suposa, a més d’una oïda i una creativitat superbes, doncs alguna que altre reflexió interessant. I aixi és.

Que era un desfasat, que va maltractar a algunes de les dones que es morien per estar amb ell, que no controlava, que li agradaven les pistoles, etc…; doncs no hem viscut amb ell, per tant, ell sabrà. Pels més purs, perfectes, assenyats i morals, Phil Spector era un depravat. La seva vida és el seu problema. El que ell ha regalat és la seva obra, i és el que vol compartir. El mateix Phil Spector reconeix que sempre s’ha sentit un enemic del sistema; que a ell tot el que és l’establishment i la parafernàlia corporativista li rellisquen. Ell vol ser respectat per la seva feina, per escriure cançons i produïr-les. Va crear l’anomenat Wall of Sound: el so que aconseguia Spector era com una mur infranquejable, on les veus i els intruments desprenen una energia i una força que abrumen. Com ell diu, si no se’t respecta, ja sigui el mateix sistema, la gent o qui sigui, la ira sempre apareix. També hi ha lloc pel sentit de l’humor més psicodèlic; quan li pregunten sobre el seu pentinat crepat, Spector comenta que el cabell aixecat era una manera de retre homenatge a Albert Einstein, Beethoven i a Ben Wallace, pívot de la NBA, tots tres amb pentinat crepat. Per cert, recordem que el judici es va declara nul i Spector és lliure.

Produïr noms com The Ronettes, The Righteous Brothers, Darlene Love, Ike & Tina Turner, tots aquests amb temes composats per Phil Spector, molts d’ells número ú immediats, The Beatles, John Lennon o George Harrison, poca broma, i com ell mateix sol·licita: respecte. Que es va equivocar, i molt, segurament. Ell ho sabrà. Com tots sabem que tots ens equivoquem, i molt, deixem de jutjar, i punxem un dels discs produïts per Phil Spector, i contagiar-se del geni, talent i energia que desprenen. Música en estat pur.

Read Full Post »

lovetones 1Segurament els germans Gallagher matarien per firmar un tema com Two of a Kind, o Courtney Taylor i els seus The Dandy Warhols vendrien la seva ànima al diable per tenir una cançó com Journeyman. Els creadors d’aquetes dues joies pop són quatre australians que responen al nom de The Lovetones i que acaben d’editar el seu quart treball, Dimensions. Amics d’ Anton Newcombe, el líder/gurú dels The Brian Jonestown Massacre, qui col·labora en el disc, aquest australians van néixer al 2002, obrint els concerts de Mosrrissey per Austràlia, i han editat un bon grapat de singles i tres albums plens de bones maneres. Però és en aquest nou treball on les composicions del grup han adquirit majors magnituds. S’allunyen de la distorsió per crear unes textures molt properes a les creades pels Beatles de Rubber Soul; Two of a Kind o Look at the Waves són dos bones exemples. També miren a Bowie per composar Song to Humanity, als Byrds més descaradament pop a Journeyman o a Pink Floyd en el tema instrumental que obre el disc, Moonlite Suite. Atrevint-se amb el A New Low in Getting High dels Massacre d’Anton Newcombe, tema que es troba en el disc d’aquests …And This is Our Music, el mateix on varen col·laborar els Lovetones; de fet, la banda de Newcombe és una de les màximes influències d’aquest Dimensions, juntament amb els Beatles de Lennon

.

bjm_and_the_lovetones_usa_tour_may_2003

Sense arribar al nivell dels àlbums de The Brian Jonestown Massacre, aquest Dimensions és un excel·lent treball de pop psicodèlic, senzill en plantejament i concepte, però molt ric en textures i melodies. El resultat és un disc immediat, de temes curts i variants, que un cop arriba a la seva fi es inevitable tornar-lo a punxar.

Read Full Post »

Y1X8K1P_largeEl passat dia 9 d’agost es va celebrar el 40 aniversari de la massacre perpetrada pel Clan Manson a casa de l’actriu Sharon Tate i el director de cine Roman Polanski. Aquest fet simbolitza de forma contundent el final del somni hippie i de l’Era de l’Aquarius.

Charles Manson era un exconvicte aspirant a cantant de folk, seguidor de l’ ideal hippie, el qual liderava una comuna que es movia per la costa oest dels Estats Units a finals de la dècada dels 60. Es dedicaven a ocupar els patis de les cases dels amics,  com per exemple el Beach Boy Dennis Wilson, qui va tenir el plaer de tenir-los una temporada al pati de casa seva. El Clan Manson estava format per una trentena de persones, en la seva majoria noies, i es basava en un funcionament molt simple: Manson donava les ordres i la resta obeïa, subsistint a base de petits robatoris. Una secta amb majúscules.

El rebuig constant de les discogràfiques cap a la seva música i els missatges apocalíptics que va creure veure en el White Album de The Beatles, en els temes Revolution, Helter Skelter, Blackbird i Piggy van acabar sent els detonants de la massacre. El 9 d’agost de 1969, Manson va ordenar als seus seguidors entrar a casa de Sharon Tate i assassinar a tots el presents de forma que semblés un ritual, matant a ganivetades i deixant escrit a la porta d’entrada la paraula Pig , amb la sang de Sharon Tate. A la casa, a part de l’actriu, que estava embarassada de 8 mesos, s’hi trobaven: Jay Sebring, Abigail Folger, Voytek Frikowski i Steven Parent, tots ells exponents màxims del que més detestava Manson.

Familia+Manson060SharonTate_468x617marc-imageweb-blog-soc.manson-1

Dos dies més tard la familia Manson va tornar a actuar a casa del matrimoni LaBianca, acabant de la mateixa brutal manera amb tots dos. Finalment, al mes de novembre van ser detinguts pels assassinats i condemnats a pena de mort, commutades per cadenes perpètues al ser abol·lida aquesta.

Amb els anys, Charles Manson ha passat de ser l’enemic públic nº1 a tota una icona de la música rock. Artistes com Guns n’ Roses, The Cramps o Marilyn Manson, han reivindicat la seva figura, convertint-se en una de les instantànees més famoses de finals de la dècada dels 60.

charles-manson1-MUSIC-THE-BEATLES-white-albumCharles_Manson_1987

Read Full Post »