El joven Lincoln, The best years of our lives, El último hurra, El mensajero del miedo, Llamada para el muerto, Todos los hombres del Presidente són alguns dels exemples del cinema polític nordamericà. Des d’ Europa sempre es critica el caràcter eminentment lúdic del cine dels EUA; però aquests exemples i els que hem pogut durant els dos mandats de George W. Bush són proves evidents que als EUA s’aprofita el cinema per oferir un punt de vista crític sobre el món polític: Syriana, Good night and good luck, El señor de la guerra, World Trade Center, En el Valle de Elah, Muerte de un presidente, Frost/ Nixon i moltes altres són arguments més que suficients per elogiar la capacitat d’autocrítica de la societat nordamericana a través de la gran pantalla.
Als cines del nostre país tenim en cartellera les més que correctes La sombra del poder i The International. Ambdues insisteixen en criticar el model de societat imposat pels nordamericans per tot el món definit, cínicament, com civilitzat. Capitalisme salvatge, corrupció política, guerres inventades, negoci de les armes, mitjans de comunicació muts, assassinats per conveniència, mentides i falses aparences i en definitiva, mostrar el que ja ni els més encegats pels diners poden negar: governs, bancs, corporacions, multinacionals i en general els qui porten els fils de la societat han fet, fan i faran el que calgui per no perdre la seva posició al capdamunt d’un sistema lamentable. A més, tenen el suport tan involuntari com imperdonable del poble. Com es diu a The International: “La gente quiere escuchar un discurso ajustado a sus creencias y a su mentalidad”.
BCNCultura 