Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘the brian jonestown massacre’

stone_roses5La vida de The Stone Roses va ser tan curta com intensa, tan productiva com destructiva, convertint-los en l’última gran llegenda del pop britànic. En només un any, 88-89, van aconseguir definir el pop dels temps futurs, per després caure en l’autodestrucció per culpa del seu propi ego, el mateix ego que a la cap i a la fi els va fer tan grans.

Elephant Stone (1988), el seu tercer single, els va posar en el punt de mira de la crítica musical britànica, veient en ells els futurs herois d’una nova generació. I no n’havia per menys; els gairebé cinc minuts d’ Elephant Stones eren dels millors que s’havien escoltat en el món de la música en els darrers anys, creant una única personalitat: melodies beatlelianes, la psicodèlia de la Costa Oeste americana, l’actitud irreverent i desafiadora dels Sex Pistols, la contundència de Joy Division i l’eufòria rítmica de l’Acid House; havia nascut el so Manchester. Un any després s’editava The Stone Roses, un disc carregat d’himnes amb vocació de clàssics, amb l’ inici captivador d’ I Wanna be Adored, la frenètica She Bangs the Drums i la colorista Made of Stone, temes que van projectar a la banda més enllà de les Ïlles, convertint-se en el grup més important del moment. El mateix any editarien el single Fools Gold, la prolongació necessària del seu debut. El tema comença allà on acabava I Am the Resurrection, i resumia en 10 minuts tot el que era la banda. Un altre single, One Love (1989), posaria punt i final a la primera i gloriosa etapa de la banda. A partir d’aquí tot va començar anar per uns altres terrenys, entrant en una guerra amb la seva discogràfica, Silvertone, per anul·lar el seu contracte per poder fitxar per Geffen, a més dels problemes en la gravació del segon disc, procés pel que van passar un gran nombre de productors; tampoc van faltar baralles amb la premsa britànica. Finalment, el 1994 aconsegueixen editar The Second Comming, un disc infravalorat, no acaba d’agradar a ningú, la qual cosa porta tensions entre els membres del grup, fet que comporta desercions: primer Reni, el bateria, i posteriorment, John Squire, guitarra. Això fa que al 1996 Ian Brown i Mani, després d’un nefast concert al Festival de Reading, decideixin acabar amb el grup.

stone roses 1

Per cel·lebrar el vintè aniversari de la edició de The Stone Roses, la discogràfica Silverstone ha tornat a posar a les estanteries de totes les tendes discs vàries reedicions de l’àlbum. La primera un CD doble on hi trobem el disc i un segon titulat The Lost Demos, on podem comprovar els procés de gestació de l’àlbum. La segona edició, en vinil amb carpeta doble; i la tercera una espectacular box, que inclou: el vinil, 2 cd’s, un dvd en directe, un llibre de fotografies i una llimona-usb, amb tots els seus singles i les seves cares b en versió digital.

the-stone-roses-20th-anniversary-edition-2009Stone-Roses-The-Stone-Roses-C-468821

Amb el pas del temps, The Stone Roses ha acabat esdevenint tot un clàssic del pop britànic, a l’alçada de qualsevol nom que us passi pel cap; el seu debut és un dels treballs més influents de tots els temps, marcant les pautes de grups com: Primal Scream, The Verve, The Brian Jonestown Massacre, Oasis o els U2 d’Achtung Baby.

Read Full Post »

lovetones 1Segurament els germans Gallagher matarien per firmar un tema com Two of a Kind, o Courtney Taylor i els seus The Dandy Warhols vendrien la seva ànima al diable per tenir una cançó com Journeyman. Els creadors d’aquetes dues joies pop són quatre australians que responen al nom de The Lovetones i que acaben d’editar el seu quart treball, Dimensions. Amics d’ Anton Newcombe, el líder/gurú dels The Brian Jonestown Massacre, qui col·labora en el disc, aquest australians van néixer al 2002, obrint els concerts de Mosrrissey per Austràlia, i han editat un bon grapat de singles i tres albums plens de bones maneres. Però és en aquest nou treball on les composicions del grup han adquirit majors magnituds. S’allunyen de la distorsió per crear unes textures molt properes a les creades pels Beatles de Rubber Soul; Two of a Kind o Look at the Waves són dos bones exemples. També miren a Bowie per composar Song to Humanity, als Byrds més descaradament pop a Journeyman o a Pink Floyd en el tema instrumental que obre el disc, Moonlite Suite. Atrevint-se amb el A New Low in Getting High dels Massacre d’Anton Newcombe, tema que es troba en el disc d’aquests …And This is Our Music, el mateix on varen col·laborar els Lovetones; de fet, la banda de Newcombe és una de les màximes influències d’aquest Dimensions, juntament amb els Beatles de Lennon

.

bjm_and_the_lovetones_usa_tour_may_2003

Sense arribar al nivell dels àlbums de The Brian Jonestown Massacre, aquest Dimensions és un excel·lent treball de pop psicodèlic, senzill en plantejament i concepte, però molt ric en textures i melodies. El resultat és un disc immediat, de temes curts i variants, que un cop arriba a la seva fi es inevitable tornar-lo a punxar.

Read Full Post »

brianjonestownmassacresimps

The Brian Jonestown Massacre, probablement la banda més psicodèlica i inestable, té nou vídeoclip. Anton Newcombe (músic que viu fent el que vol i com vol) i companyia han creat el seu All You Need Is Love particular; el lema All Is One, One Is All encercla les imatges que d’aquest explícit audiovisual.

anton newcombe

Brian Jonestown Massacre en directe

De moment, és la darrera notícia dels de San Francisco. El seu darrer àlbum, el 10è de la seva discografia, és My Bloody Underground, publicat l’any passat.

Veiem i escoltem Feel It (Of Course We Fucking Do):

Read Full Post »

2198051Abanderats de la nova psicodèlia, juntament amb The Brian Jonestown Massacre, The Warlocks, de la mateixa manera que el grup d´Anton Newcome, han arribat al punt de no retorn: o els adores o simplement els odies. Amb The Phoenix Album, el seu segon treball, els californians van ser una de las bandes de moda en els circuits undergrounds més cools. El seu so bebia de The Velvet Underground de la mateixa manera que ho feia del shoegazer. Temes com Shake the Droop Out o Baby Blue es van convertir en hits dels indies més enterats en la matèria. Això no va passar per alt a la seva discogràfica d’ aquell moment, Mute Records, i en el seu següent treball,  Surgery, van tirar la casa per la finestra amb l’objectiu de convertir-los en uns nous Black Rebel Motorcycle Club; però no van tenir en compte la personalitat del seu líder: Bobby Hecksher. Aquest no va encaixar molt bé tot aquell rebombori que es va crear al voltant de la seva banda, tot i que Surgery era un disc notable, circumstància que va acabar per condicionar el veritable discurs de The Warlocks.

The+Warlocks

Heavy Deavy Skull Lover, el seu següent disc va ser un gir brutal; les melodies pràcticament van desaparèixer a favor de capes i capes de guitarres distorsionades, els tempos es van ralentitzar i el resultat va ser un disc malaltís. Amb aquest nou treball el seu discurs s´exagera encara més, convertint-se en el treball discogràfic més pertorbador de l’any. Aquí no hi ha temes fàcils que apunten a vendre discos;  aquí el que hi ha és psicodèlia malaltissa, la cultura del mantra portada al seu extrem més perillós i corrosiu. Atmosferes depressives que es projecten com a vies d’escapament cap a els móns que s’obren darrera del que ens proposen amb el títol del disc. Un disc evasiu, d’ambients narcòtics, que fa de la depressió i l’angoixa el seu principal discurs, i que funciona com una unitat. Un dels discs de l’any.

Read Full Post »