Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘The Children’

El Festival ha començat a tota màquina. Les sales plenes, moviment pels carrers, i el que és més important, amb un bon grapat de pel·lis que han complert les expectatives. Certament, alguna no ho ha fet, com és el cas de Grace, de la que esperàvem més. No obstant, pe·lis com la pròpia REC 2, Deliver Us From The Evil, Thirst, Summer Wars i The Children han estat al nivell del que s’espera del Festival.

THIRSTTHIRST, de Park Chan-Wook. (SOF Competició). Elegància narcisista.

Divendres era el dia de Park Chan Wook i la seva darrera pel·li Thirst. El director surcoreà segueix en la línea de I’m A Cyborg, But That’s Ok, deixant de banda definitivament la visceralitat i contundència de la trilogia de la venjança. A Thirst, com tots ja sabeu, narra la història d’un sacerdot vampir, amb totes les contradiccions que comporta; no obstant, el gruix de la pel·li explica la història d’amor adaptada del’obra d’Émile Zola, Thérèse Raquin. Estilitzada, freda, la gran interpretació tant de Song Kan-Ho i Kim Ok-Vin, juntament amb alguns tocs d’humor i la sempre atractiva narració de Park Chan Wook, fan de Thirst una pel·li interessant sobre passions humanes, combinat amb una visió particular del vampirisme; la pel·li es fa llarga, però el final poètic ho justifica.

THE COUNTESSTHE COUNTESS, de Julie Delpy (SOF Competició). Barroquisme estèril

Després de mostrar-nos tarjeta vermella directa per perdre’ns Independencia de Raya Martin, ens vam dirigir a l’Auditori de nou per veure The Countess (SOF-Competició). Pel·li fosca d’una Julie Delpy versàtil, directora, protagonista i compositora de la música; la trama mai acaba d’arrencar del tot, i esdevé en línees generals ferragosa, en especial quan es descobreix la culpabilitat d’una comtessa que creu fer-se jove utilitzant la sang com crema facial. En alguns moments es recrea amb la sang, per tant, atenció als més sensibles. Té un aire a Sleepy Hollow, en quant a look i fotografia; un altre tema és la narració, on la Delpy encara no li ha agafat el to addient.

PANDORUMPANDORUM, de Christian Alvart (SOF Panorama). Efectes especials i poca cosa més

De Pandorum ens limitarem a dir que és recomanable pels incondicionals del cinema de ciència ficció; recorda a Armaggedon, Star Trek, Horizonte Final i en els millors moments, a Alien. Excessiva, barroca, claustrofòbica, la seva gràcia resideix en veure com, després de reventar la Terra, els humans emigren a un altre planeta. Ideal pels amants d’efectes especials i per propostes on es posa al límit la capacitat de supervivència dels ésser humans en situacions irreals. Per cert, amants de les visceres, també tindreu la vostra ració.

SUMMER WARSSUMMER WARS, de Mamoru Hosada (SOF Panorama). Reflexió astuta sobre la realitat virtual.

La primera sorpresa agradable la trobem a Summer Wars. Pel·li d’animació que s’endinsa en el món de les realitats virtuals. OZ és el nom que rep aquesta mea de Second Life multiplicat per infinit: governs, empreses, armes, amistats, i gairebé tot es fa des d’ OZ. Un avatar maligne s’apropia de les comptes de milions d’usuaris, fins i tot d’un satèl·lit que vol fer esclatar contra una central nuclear d’EUA. Si barrejem el millor cine “familiar” japonès de sempre, fins i tot el d’ara, com Still Walking, amb el cine manga, i amb una trama tan actual que farà les delícies dels que temen per un futur virtual, doncs sorgeix Summer Wars. Té moralina: tecnologia sense humanisme és igual a res.

GRACEGRACE de Paul Solet (SOF Competició). Decepcionant.

A l’inici del passi de la pel·li de Paul Solet es va atorgar un altre Premi Màquina del Temps, aquesta vegada a un dels dos padrins del gore Hershell Gordon Lewis (l’altre és Luca Fulci), creador del subgènere splatter i director de pel·lis com Blood Feast, Scum On The Earth o A Tales Of Blood. Grace va començar amb anèdota. Paul Solet era a la sala per presentar la pe·li, però també per sortir pitant quan un cop començada no hi havia àudio. La proposta, a priori, té gràcia: un nadó que només vol sang per alimentar-se. El ritme de la pel·li, lent, uns personatges discrets, a excepció de l’àvia del nen, la típica mosqueta morta; un desenvolupament de la trama precipitat, amb reaccions absurdes; en definitiva, una pel·li discreta a tots nivells. La única nota destacada va ser que una persona es va desmaiar, fent créixer la llegenda d’una de les pel·lis més aplaudides al darrer Sundance.

ORPHANORPHAN, de Jaume Collet-Serra. Terror made in Hollywood.

Orphan, del català Jaume Colet-Serra ha sigut molt ben rebuda als EUA. La pel·lícula té un estil molt Hollywood, semblant a El Orfanato i a Reflejos. No obstant, Collet-Serra li treu més suc als personatges, i crea situacions d’autèntica tensió, demostrant que el gènere de terror el té per la mà. El personatge de l’Esther (un aplaudiment pel càsting!), una nena orfa que sembla la néta perfecta, és suficient per aguantar la pel·li, perquè realment és distreta, i l’hàbil conjunció d’elements típics del gènere conformen un film que assegura una bona estona de tensió, algun diàleg ocurrent, pocs moviments de càmera remarcables, però en línees generals, un film de por típic i tòpic però entretingut.

THE CHILDRENTHE CHILDREN, de Tom Shankland (SOF Competició). Sang, tensió, nens i adults atontats.

Clàssica pel·li de terror. La música, els plànols, el to, el sentit de l’humor, els ensurts, directament de l’escola dels clàssics del gènere. La pel·li és un entreteniment d’allò més solvent. Dinàmica, en tot moment la situació en pantalla és atractiva, amb moments excel·lents, sobretot la manera que tenen els nens de provocar accidents fatals. Els moments on els adults es veuen desbordats i reaccionen d’una manera típica en ells, és a dir, lluitar contra tot sense utilitzar el cervell estan molt ben trobats. El ritme de la pe·li és àgil, i en tot moment dóna la sensació que un nene apareixerà per reventar-li el cap a algú. 80 minuts de cinema perfecte per Sitges.

Ens hem perdut pel·lis que tenen bona pinta, i que ens limitarem a esmentar: Deliver Us From The Devil, Independencia, Crows 2, Haeundae, Celda 211, Nymph i Sorority Row, per citar-ne algunes. No es pot estar a tot arreu; però Sitges és el que té: siguis on siguis, sempre val la pena.

Anuncis

Read Full Post »

REC-2Fem un repàs de les pel·lícules de la Secció Oficial que competiran per endur-se els premis del 42è Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya. Entre les que opten a premi, trobem produccions espanyoles, com la pel·lícula que inaugurarà el festival, l’esperada REC 2, i Ingrid, de les quals ja vàrem parlar a BCNCultura, i Hierro, òpera prima de Gabe Ibañez protagonitzada per Elena Anaya. A més de les ja citades, destaquen altres propostes amb un marcat to hiperrealista que buscaran tant el patiment i l’angoixa com l’admiració i els aplaudiments. Enter the Void, Kinatay i The Children són algunes de les pel·lícules faran les delícies d’espectadors i de membres del jurat, impacients per passar-ho meravellosament malament gaudint de cinema de qualitat terrorífica.

enterthevoidGaspar Noé (Irreversible, Solo contra todos), presentarà Enter the Void; la pel·lícula, estrenada a Cannes i com sempre passa amb les seves pel·lis, no va passar desapercebuda gràcies a la cruesa narrativa i temàtica, com és habitual en el cineasta argentí. Enter the Void, història rodada a Tokio, narra les viviències d’ un jove inestable que es fa càrrec de la seva germana petita després de la brutal mort de llurs pares. La contundència de Gaspar Noé és sempre un bon reclam per veure les seves pel·lis, contrastant amb una fotografia preciosista de la capital nipona. Nathaniel Brown, Marina Stone, Sara Stockbridge, Paz de la Huerta i Olly Alexander són els protagonistes.

brillantemendozaKinatay de Brillante Mendoza, padrí del nou cinema filipí representat per directors joves com Raya Martín o Máximo Oliveros. La trama no s’està per romanços, i l’estil narratiu per menys: consisteix en un brutal segrest amb final infeliç, rodat amb primers plans desbordats de tensió i terror. Brillante Mendoza va endur-se el premi de millor director al darrer Festival de Cannes. La pel·lícula té una posada en escena demolidora i un ritme narratiu vertiginós, accentuant la duríssima trama. Coco Martín, actor habitual de Mendoza, és el protagonista; interpreta a un jove que necessitat de diners es veu implicat en un salvatge segrest. Mercedes Cabral i Maria Isabel López encapçalen el repartiment d’aquest thriller ultrarrealista habitat per prostitutes, drogues, negocis clandestins i sang.

Entre les altres noms que competiran en la Secció Oficial trobem el de Vincenzo Natali. El director de Cube torna a Sitges amb Splice, interpretada per Adrian Brody i Sarah Polley. El debat sobre els límits de la ciència i les friccions morals que provoca està servit: interpreten a dos investigadors que busquen donar un salt en l’evolució genètica. L’anglesa The Children, dirigida per Tom Shankland, proposa una trama, al més pur estil de Los chicos del maíz i de ¿Quién puede matar a un niño?, on els adorables nens es veuen contagiats per un virus que els converteix en assassins d’adults. Pels més morbosos trobem Ne te retourne pas, de Marina de Van, amb Monica Belluci i Sophie Marceau, on una escriptora pateix una série de canvis físics que la trastornen de tal manera que no sap ni qui és.

The-Childrensplicedoriangray

De Grace, Thirst, Yatterman i The Countess vàrem parlar fa uns dies. De Mr. Nobody, Cold Soul, Accident i Dorian Gray, ho fem ara. Aquest última és l’adaptació del clàssic a càrrec d’ Oliver Parker (Otelo). Ben Barnes (Crónicas de Narnia) és Dorian Gray, Colin Firth és Lord Henry Wotton, amb Rebecca Hall com a Emily Wotton completant l’atractiu repartiment. Mr. Nobody, de Jaco Van Dormael i protagonitzat per Diane Kruger, Jared Leto i Sarah Polley, explica la història d’un home de 120 anys; la dita xinesa sobre l’ anomenat efecte mariposa és el rerefons de la pel·li. De Cold Souls sabem que està protagonitzada pel sempre efectiu Paul Giamatti; d’Accident, que és un thriller urbà dirigit pel director de Hong Kong Soi Cheang i produït per Johnnie To i que va passar força desapercebuda dissabte a la Mostra de Venècia.

Només manquen 24 dies per l’inici del festival. És el moment de fer-se la llista de pel·lícules que un vol veure. Nosaltres de moment apuntem Thirst, Kinatay, Enter The Void i The Children, de la que us ofreim el tràiler a continuació.

Read Full Post »