Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘the warlocks’

vandelles[1]Aquesta banda de Nova York debuta amb aquest disc carregat de distorsió i melodies a mig camí entre Beach Boys i  les bandes de pop i soul de l’estil de Little Eva i The Supremes. Un disc sense concessions que és quelcom més que un simple exercici de revival; és tota una declaració d’intencions , que es deixa veure en el propi títol del disc: Del Black Aloha.

The Vandelles miren a la seva ciutat de Nova York i la més aspra Detroit Rock City per crear el seu so fosc i cru, format a base de capes de distorsió i ritmes secs, posant els ulls en l’actitud i forma de fer, de Suicide, les inicials Dash’n’ DiveGet Down en son clars exemples, i The Stooges, en el gran final de Bad Volcano,  i viatgen fins a la Costa Oest per crear les seves harmonies vocals i psicodèliques atmosferes, perfectament reflexat en un dels millors talls del disc Fever of  the Beat,en un disc que desprè la mateixa innocència juvenil que els primers treballs de The Ramones, mostrant a una banda auténtica que sembla sortida d’un petit, fosc i brut garatge de la dècada dels 60.

the-vandelles_chris-beckervandelles_by_sarah_cass

Encara que se’ls compararà amb The Jesus and Mary Chain, tenen moltes coses en comú es veritat, The Vandelles semblen més marcats pels 60 i 70 que per els 80, la dècada dels germans Reid, i la seva proposta estaria més pròxim a la de bandes com The Warlocks, amb els que estan de gira per USA, Sleepy Sun o The Black Angels, totes elles amb el mateix estil de fer que les antigues bandes de garatge, que de The Horrors o Glassvegas.

Read Full Post »

2198051Abanderats de la nova psicodèlia, juntament amb The Brian Jonestown Massacre, The Warlocks, de la mateixa manera que el grup d´Anton Newcome, han arribat al punt de no retorn: o els adores o simplement els odies. Amb The Phoenix Album, el seu segon treball, els californians van ser una de las bandes de moda en els circuits undergrounds més cools. El seu so bebia de The Velvet Underground de la mateixa manera que ho feia del shoegazer. Temes com Shake the Droop Out o Baby Blue es van convertir en hits dels indies més enterats en la matèria. Això no va passar per alt a la seva discogràfica d’ aquell moment, Mute Records, i en el seu següent treball,  Surgery, van tirar la casa per la finestra amb l’objectiu de convertir-los en uns nous Black Rebel Motorcycle Club; però no van tenir en compte la personalitat del seu líder: Bobby Hecksher. Aquest no va encaixar molt bé tot aquell rebombori que es va crear al voltant de la seva banda, tot i que Surgery era un disc notable, circumstància que va acabar per condicionar el veritable discurs de The Warlocks.

The+Warlocks

Heavy Deavy Skull Lover, el seu següent disc va ser un gir brutal; les melodies pràcticament van desaparèixer a favor de capes i capes de guitarres distorsionades, els tempos es van ralentitzar i el resultat va ser un disc malaltís. Amb aquest nou treball el seu discurs s´exagera encara més, convertint-se en el treball discogràfic més pertorbador de l’any. Aquí no hi ha temes fàcils que apunten a vendre discos;  aquí el que hi ha és psicodèlia malaltissa, la cultura del mantra portada al seu extrem més perillós i corrosiu. Atmosferes depressives que es projecten com a vies d’escapament cap a els móns que s’obren darrera del que ens proposen amb el títol del disc. Un disc evasiu, d’ambients narcòtics, que fa de la depressió i l’angoixa el seu principal discurs, i que funciona com una unitat. Un dels discs de l’any.

Read Full Post »