Ens traslladem a www.bcncultura.cat

Read Full Post »

20 anys de The Stone Roses

La vida de The Stone Roses va ser tan curta com intensa, tan productiva com destructiva, convertint-los en l’última gran llegenda del pop britànic. En només un any, 88-89, van aconseguir definir el pop dels temps futurs, per després caure en l’autodestrucció per culpa del seu propi ego, el mateix ego que a la cap i a la fi els va fer tan grans.

Elephant Stone (1988), el seu tercer single, els va posar en el punt de mira de la crítica musical britànica, veient en ells els futurs herois d’una nova generació. I no n’havia per menys; els gairebé cinc minuts d’ Elephant Stones eren dels millors que s’havien escoltat en el món de la música en els darrers anys, creant una única personalitat: melodies beatlelianes, la psicodèlia de la Costa Oeste americana, l’actitud irreverent i desafiadora dels Sex Pistols, la contundència de Joy Division i l’eufòria rítmica de l’Acid House; havia nascut el so Manchester. Un any després s’editava The Stone Roses, un disc carregat d’himnes amb vocació de clàssics, amb l’ inici captivador d’ I Wanna be Adored, la frenètica She Bangs the Drums i la colorista Made of Stone, temes que van projectar a la banda més enllà de les Ïlles, convertint-se en el grup més important del moment. El mateix any editarien el single Fools Gold, la prolongació necessària del seu debut. El tema comença allà on acabava I Am the Resurrection, i resumia en 10 minuts tot el que era la banda. Un altre single, One Love (1989), posaria punt i final a la primera i gloriosa etapa de la banda. A partir d’aquí tot va començar anar per uns altres terrenys, entrant en una guerra amb la seva discogràfica, Silvertone, per anul·lar el seu contracte per poder fitxar per Geffen, a més dels problemes en la gravació del segon disc, procés pel que van passar un gran nombre de productors; tampoc van faltar baralles amb la premsa britànica. Finalment, el 1994 aconsegueixen editar The Second Comming, un disc infravalorat, no acaba d’agradar a ningú, la qual cosa porta tensions entre els membres del grup, fet que comporta desercions: primer Reni, el bateria, i posteriorment, John Squire, guitarra. Això fa que al 1996 Ian Brown i Mani, després d’un nefast concert al Festival de Reading, decideixin acabar amb el grup.

Per cel·lebrar el vintè aniversari de la edició de The Stone Roses, la discogràfica Silverstone ha tornat a posar a les estanteries de totes les tendes discs vàries reedicions de l’àlbum. La primera un CD doble on hi trobem el disc i un segon titulat The Lost Demos, on podem comprovar els procés de gestació de l’àlbum. La segona edició, en vinil amb carpeta doble; i la tercera una espectacular box, que inclou: el vinil, 2 cd’s, un dvd en directe, un llibre de fotografies i una llimona-usb, amb tots els seus singles i les seves cares b en versió digital.

Amb el pas del temps, The Stone Roses ha acabat esdevenint tot un clàssic del pop britànic, a l’alçada de qualsevol nom que us passi pel cap; el seu debut és un dels treballs més influents de tots els temps, marcant les pautes de grups com: Primal Scream, The Verve, The Brian Jonestown Massacre, Oasis o els U2 d’Achtung Baby.

Read Full Post »

The Lovetones “Dimensions”

Segurament els germans Gallagher matarien per firmar un tema com Two of a Kind, o Courtney Taylor i els seus The Dandy Warhols vendrien la seva ànima al diable per tenir una cançó com Journeyman. Els creadors d’aquetes dues joies pop són quatre australians que responen al nom de The Lovetones i que acaben d’editar el seu quart treball, Dimensions. Amics d’ Anton Newcombe, el líder/gurú dels The Brian Jonestown Massacre, qui col·labora en el disc, aquest australians van néixer al 2002, obrint els concerts de Mosrrissey per Austràlia, i han editat un bon grapat de singles i tres albums plens de bones maneres. Però és en aquest nou treball on les composicions del grup han adquirit majors magnituds. S’allunyen de la distorsió per crear unes textures molt properes a les creades pels Beatles de Rubber Soul; Two of a Kind o Look at the Waves són dos bones exemples. També miren a Bowie per composar Song to Humanity, als Byrds més descaradament pop a Journeyman o a Pink Floyd en el tema instrumental que obre el disc, Moonlite Suite. Atrevint-se amb el A New Low in Getting High dels Massacre d’Anton Newcombe, tema que es troba en el disc d’aquests …And This is Our Music, el mateix on varen col·laborar els Lovetones; de fet, la banda de Newcombe és una de les màximes influències d’aquest Dimensions, juntament amb els Beatles de Lennon

.

Sense arribar al nivell dels àlbums de The Brian Jonestown Massacre, aquest Dimensions és un excel·lent treball de pop psicodèlic, senzill en plantejament i concepte, però molt ric en textures i melodies. El resultat és un disc immediat, de temes curts i variants, que un cop arriba a la seva fi es inevitable tornar-lo a punxar.

Read Full Post »

Soulsavers a Barcelona

La simbiòtica unió entre Mark Lanegan i els membres fundadors de Soulsavers, Rich Machin i Ian Glover, ens visitaran el proper 19 de novembre per presentar el seu darrer àlbum, Broken. La banda, la qual ha donat un pas de gegant amb Mark Lanegan en quant a composicions, so i en magnitud mediàtica, s’ha convertit en un combo de rock & soul, amb carta de presentació de nivell: el magnífic àlbum It’s Not How Far You Fall, It’s the Way You Land (2007). Recordem que el primer àlbum de la banda, Tough Guys Don’t Dance (2003), sense Mark Lanegan, és purament electrònic, i de fet, el pitjor àlbum dels tres amb diferència.

Una bona oportunitat per escoltar Sunrise i You Will Miss Me Whe I Burn, Lanegan i Will Oldham, temes del single Sunrise que no apareixen a Broken, o Pharaoh’ s Cariot, on hi participa Jason Pierce, a més de Revival, Jesus of Nothing i Kingdoms of Rain, per citar-ne tres de l’anterior àlbum.

Entrades ja a la venda, per uns 20 €. El concert, a la sala Razzmatazz.

Read Full Post »

The Horrors i Vetiver tornen a Barcelona

THE HORRORS…

El proper dimarts dia 24 de novembre, els britànics The Horrors presentaran a la sala Razzmatazz els temes de l’ excel·lent, Primary Colours. Si us vàreu perdre la seva accidentada actuació en la passada edició del Festival Primavera Sound, teniu una altra oportunitat per escoltar en directe temes de la talla de Sea Within Sea o Mirror’s Image. També serà una magnífica oportunitat per que la banda ens demostri si són un grup de futur o un bluff més procedent de les illes.

Els de Southend, amb un directe a mig camí entre els Ramones i Joy Division, amb una posada en escena sòbria, fosca i contundent, van demostrar durant el citat concert del darrer Primavera Sound que ni un so nefast els impedeix tirar endavant un concert. Després de l’època del correcte primer disc, Strange House, s’han deixat estar de romanços i de fer el dropo, per dedicar-se de ple al que interessa, llur música.

Aquest és el nou single del grup, Mirror’s Image.

…i VETIVER

D’altra banda, Vetiver tocarà a la sala Bikini la mateixa setmana, concretament el dissabte 28 de novembre. La banda liderada per Andy Cabic presentarà el seu darrer àlbum, publicat al gener d’aquest any, Tight Knit. Vetiver va tocar a Barcelona el juliol del 2008 a la sala Sidecar.

Un dels grups de referència de la vasta escena folk, i potser un dels més brillants, juntament amb The Felice Brothers, Bon Iver i The War on Drugs, amics de Devendra Banhart (qui participa com un membre més de la banda al primer disc, Vetiver), venerats per molts dels noms més respectables del món musical, com Greg Dulli, Mark Lanegan, els germans Robinson dels Black Crowes o Sonic Youth, el dia 28 de novembre tindrem una bona oportunitat per confirmar el perquè de tot plegat.

Read Full Post »

Adéu a The Verve

El retorn de The Verve el passat 2007, quan es van tancar a l’estudi per preparar els temes del seu àlbum de retorn, Forth (2008), era la crònica d’una mort anunciada. Les relacions entre Richard Ashcroft i el guitarra Nick McCabe sempre han estat impossibles. Aquesta es la tercera separació del grup de Wigan, totes per motius idèntics.

Segons han declarat el propi McCabe i el baixista Simone Jones, The Verve han deixat d’existir, per les diferències podríem afirma ja irreconciliables que existeixen entre Ashcroft, totalment desaparescut del mapa, i els seus companys, els quals l’acusen d’utilitzar el grup per rellançar la seva carrera en solitari. Jones i McCabe han decidit formar el grup The Black Ships i donar per tancada la seva relació amb Ashcroft.

The Verve van néixer a principis de la década del 90, a la localitat de Wigan, després d’assitir a un concert de Stone Roses, com a Verve a seques. Al 1992 publicaven el seu primer treball, sota el segell Hurt, amb el nom de Verve Ep i un any més tard veia la llum el seu primer llarga durada, A Storm in Heaven, un disc allunyat del pop convencional, que es caracteritzava per  les seves textures psicodèliques construïdes per les guitarres de Nick McCabe i la peculiar forma de cantar d’ Ashcroft. El disc reprenia el camí traçat per àlbums com el debut dels Stone Roses o el Screamadelica de Primal Scream, convertint-se en el nous herois de la premsa musical britànica.

La gira de presentació del àlbum no va fer més que engrandir la llegenda del grup. Varen ser els teloners de la gira britànica dels The Black Crowes de The Southern Harmony and Musical Companion i dels Smashing Pumkins del Siamese Dream, arribant a participar en el festival itinerant Lollapalloza als USA, havent de cancel·lar les últimes dates per culpa d’una sobredosis d’èxtasis de Richard Ashcroft i per la detenció del bateria, Pete Salisbury, per destroçar una habitació d’hotel a Kansas.

Al 1995 començaven a preparar el que seria el seu segon treball, A Northen Soul. El caos seguia regnant en la banda, gràcies a les grans cantitats d’èxtasis que ingerien els membres del grup i a la demanada judicial que els va posar els segell de jazz Verve, hagueren de canviar el nom del grup per The Verve. La difícil gestació del disc va acabar amb la primera ruptura de la banda quan tot indicava que aquest seria el treball definitiu del grup, per culpa de les disputes entre Ashcroft i la resta de membres de la banda, sense arribar a fer mai gira de presentació. En aquest nou treball el so del grup havia evolucionat de forma espectacular, afegint al seu so, matissos soul i pop. Els senzills This is Music, On Your Own i History, van acabar entrant al Top 40 de les llistes britàniques. Noel Gallagher, que en aquells moment assaboria l’éxit de Supersonic, va dir d’ell que “és el disc que m´hagues agradat composar a mi” i va escriure Cast no Shadow, dedicada a Richard Ashcroft.

Dos anys més tard, Ashcroft tornà a reunir a la banda a exepció del guitarra, i després de diferents provatures amb guitarres com John Squire (Stone Roses) i Bernard Butler (Suede), Ashcroft li demanà a McCabe que tornés a la banda per gravar Urban Hymns, el seu treball definitiu. El disc, composat pràcticament per Ashcroft durant el període que va estar sense banda, presentava a uns The Verve amb una descarada vocació pop, aconseguint la fama a l’ instant amb el single Bittersweet Symphony, tema que els va donar a conèixer més enllà de les illes, aconseguint entrar el la llista d’éxits als USA al lloc nº 12. Això no va ser passat per alt pel binomi Jagger / Richards, que van demandar el grup per utilitzar sense permís un sampler del tema The Last Time, els famosos violins que obren la gran obra mestre d’Aschroft, d’un disc de versions orquestrades dels Stones. D’aquesta manera, els nomes de Jagger i Richards aparareixen als crèdits com a co-autors del tema, juntament amb Ashcroft. La resposta d’Ashcroft no va trigar en arribar:“no passa res, és el millor tema que han escrit aquest dos des de fa 20 anys. Me n’alegro per ells”. No va durar gaire,  el bon humor; la interminable gira tornà a fer saltar les espurnes entre el guitarra i el cantant, donant a lloc la segona dissolució de la banda.

Després de diferents projectes en solitari, els membres del grup es va reunir al 2007 per gravar Forth i girar per arreu del món. Un treball notable, que mostrava uns The Verve en plena forma amb temes com Love is Noise, Sit and Wonder o Valium Skies, que a final ha acabat sent el testament sonor, de la que ha estat, juntament amb Primal Scream i Stone Roses, la millor banda britànica dels últims 20 anys.

Read Full Post »