Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Activitats’ Category

Logo BCNCultura.cat

Read Full Post »

SHADOW PLAY: THE MAKING OF ANTON CORBIJN, de Josh Whiteman
El 27 d’agost de 1972, Anton Corbijn va disparar les primeres fotografies. Se’n va anar a Groningen amb la càmera del seu pare a veure un concert de rock. Es va posar a les primeres files del concert, i foto rere foto, un jove Corbijn va decidir que era així, fent fotografies a bandes de rock’n’roll, com volia passar el seu temps. Corbijn, nascut a una població ‘perduda’ d’Holanda, Strijen, havia rebut una educació catòlica, i gràcies, primer a la música rock, i després a la fotografia, va aconseguir oxigenar la seva vida, respirar llibertat, amb la sort de trobar una afició que després es convertiria en la seva professió. Sort, i hores, hores i més hores fotografiant, fent allò que més li agradava.

cobijn_daviscorbijn_tom waits

Corbijn de seguida va enviar fotografies a diferents revistes. I li van publicar. No obstant, també li van tancar portes als nassos; va rebre una carta d’una productora indicant que no volien les seves fotos, perquè eren massa fosques, brutes, i que els artistes sortien desmillorats. Corbijn no va fer cas. Va aprofitar al màxim uns anys, com ell indica, on era factible apropar-se a les estrelles del rock; després calia el talent i el treball per obtenir el sí dels artistes, però ja d’entrada, era molt més senzill. No calia tenir amiguets ni ser el fill de per accedir-hi.

corbijn_keith richardscorbijn_iggy

David Bowie, Captain Beefheart, The Rolling Stones, Miles Davis, Joy Division, U2, REM, Depeche Mode, Nirvana, Tom Waits, Elvis Costello, PJ Harvey, Johnny Depp, Kylie Minogue… la llista d’artistes que ha passat per la seva càmera és infinita. Diuen que Corbijn crea artistes amb les seves fotografies; que la seva mirada atorga una força i un nivell que alguns artistes ni mereixen. Hi ha una anècdota amb Duran Duran: un amic de Corbijn li va recomanar que no els hi fés fotos perquè engrandia a una banda mediocre.

corbijn_costello

corbijn_pjharvey

En el documental prenen força protagonisme la veu d’artistes i amics com el grandiloqüent Bono, David Gahan i Michael Stipe; coincideixen en comentar la genialitat, la creativitat i la capacitat per improvisar de l’holandès. També es dediquen molts minuts al rodatge i maldecaps que va donar Control; Corbijn va haver d’hipotecar la casa per poder acabar el projecte. Cannes la va rebre amb una ovació de cinc minuts un cop acabada la projecció; la pel·li va ser un merescut èxit. Projectes fallits, com el videoclip Pride d’U2; èxits immediats com el videoclip de Heart Shaped Box de Nirvana; autorretrats divertidíssims disfressat d’estrella del rock; la mort del seu pare durant la post-producció de Control; Shadow Play fa un generós repás d’un dels gran fotògrafs dels darrers 30 anys.

corbijn_minoguecorbijn_depp

Corbijn posa punt i final al documental comentant que a ell, quan era jove, li preocupava i el cohibia el fet de no tenir cap mena de formació artística. Com ell afegeix: “…I què? Jo faig la meva feina, que és aquesta. Hi haurà gent a qui li agradi i a gent que no. Però és aquesta, i existeix. I per cert, no m’agrada parlar de la meva feina; la faig, i llestos. Bé, prou, me’n vaig a treballar”. Com han canviat els temps i la mentalitat.

corbijn com marleycorbijn com sid vicious

Read Full Post »

Logo FotopresEl certamen FOTOPRES, organitzat per l’Obra Social “la Caixa”, va néixer als 80 i constitueix un “mirall de les transformacions que viu el món contemporani: les guerres i les migracions, l’impacte de la globalització en els costums i maneres de viure, i també l’aparició de noves formes de convivència per fer front al dolor i al desarrelament“.

Aquesta exposició presenta les obres dels premiats de l’edició d’enguany, que tracta temes d’actualitat com la violència de gènere o la guerra del Líban, o mirades particulars sobre realitats llunyanes però pròximes com els khusra de Pakistan.

premiats Fotopres 09

Els fotògrafs premiats tornen a impactar amb les seves sèries. Fotoperiodisme que actua com un cop de puny a l’estòmac d’una realitat edulcorada pels mitjans de comunicació i polítics. FOTOPRES busca la realitat tal com és, i la mostra mitjançant reportatges denúncia.

El primer premi és per Emilio Morenatti, andalús que va perdre un peu per l’explosió d’una mina a Afganistan i va estar segestrat durant 15 hores a Gaza; presenta una sèrie de retrats horitzontals anomenada Violència de gènere al Pakistán. Són retrats de dones que han vist la seva vida destrossada per culpa del seu marit o un familiar que li ha tirat àcid a la cara; són retrats amb colors vius i un contrast que accentua una mirada de dolor i coratge que impacta a l’espectador.

Fotopres emilio morenatti

El segon premi és per Walter Estrada i la sèrie d’instantànies de la violència entre tribus electoralista que va viure Kenya el passat 2008. Els mitjans ens van anar informant sobre els conflictes a conseqüència de la victòria amanyada del president Kibaki però Estrada recull el sofriment en les mirades dels keniates.

Fotopres walter astradaFotopres walter astrada

El tercer premi és per Alfonso Moral i el fotoreportatge sobre la guerra del Líban, que ens mostra la quotidianetat dels libanesos i el context social en el que esdevé el conflicte armat.

Fotopres alfonso moralFotopres alfonso moral

Sis fotògrafs més han rebut una beca per a la realització de projectes fotogràfics documentals.

Read Full Post »

urtain escenaUn entra al Romea i s’espera una obra espectacular: l’escenari és un ring de boxa al vell mig del teatre i una mena encens que fa les funcions de fum envaeix la sala, amb un look que recorda pel·lícules com Toro Salvaje. Potser és el millor moment de l’obra: quan un entra i veu l’escenari on es desenvoluparà un dels èxits de la temporada de teatre.

Animalario s’ha guanyat el respecte de públic i crítica. Avui en dia, tot el que és alabat, tot el que és èxit, en el món de l’art, si d’alguna cosa manca, és de profunditat i qualitat. Només cal veure l’èxit de Millenium, per exemple. Quan els actors surten a escena, l’obra es converteix en una mena de fira de barri. Crits, referents horteres com Raphael i música espanyola d’aquells anys, que particularment ni m’agrada ni em fan gràcia, diàlegs ensopits, bromes inofensives… Molt soroll i crits, però res més. Es podria haver parlat de política, de la societat de l’època, criticar el feixisme, a Franco, com van utilitzar a Urtain i perquè; però no. El gran però és que l’obra la venen com una reflexió sobre aquests anys, però res més lluny de la realitat; no deixa de ser una vista d’ocell sobre la dictadura. L’obra es basa en el disbarat i el gag fàcil; és una obra superficial amb un humor molt espanyol, i una estructura fragmentada estil videoclip (com les sèries actuals). Per entendre’ns: si et fa gràcia o t’agrada Torrente, Muchachada Nui i els actors espanyols que apareixen a Urtain, o ets seguidor de sèries de televisió, segurament l’obra et farà gràcia.

Seran aquests els motius pels quals ha agradat tant? Un en teoria interactua amb l’art per aprendre alguna cosa, una reflexió, un punt de vista, per riure sense fre, per descobrir,…amb Urtain, et queda clar que el pobre home era un titella, cosa que ja sabíem, i poca cosa més. Si comparem l’obra amb The Harder They Fall, Killer’s Kiss, El Perdedor, The Wrestler o la mateixa Toro Salvaje, Urtain queda tan tocada com va quedar el pobre José Manuel Ibar Azpiazu quan va veure que ningú volia saber res d’ell quan ja no era més que un ex-famós borratxo i sense amics. Sembla mentida: quan una obra, ja sigui disc, pel·li, llibre o teatre, agrada a la majoria de la gent que la va a veure…atenció!

Read Full Post »

FilmoColor - Spinal Tap 2Del 29 d’ octubre i fins el dia 8 de novembre, podrem gaudir del Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona: In-Edit. El festival, ubicat a les sales Rex i Aribau Club, celebra el seu setè aniversari amb una programació realment interessant, carregat de noms i estils molt variats; si no fos per In-Edit, poques possibilitats tindríem de gaudir d’aquest documentals en una sala de cine.
El festival presentarà 44 documentals, emmarcats en diferents seccions. En la Secció Oficial Internacional destaquen: Johnny Cash at Folsom Prison, el mític concert que va fer l’home de negre a la presó de Folsom l’any 68 davant tots els reclusos; Oil City confidential: The Dr. Feelgood Story, dirigit per Julien Temple, autor de Joe Strummer: Vida y Muerte de un Cantante o La Mugre y la Furia, el documental sobre els Sex Pistols; Shadow Play: The Making of Anton Corbjin, que repassa l’obra del fotògraf y director holandès; Soul Power, documental sobre el concert que van celebrar James Brown, B.B. King i d’altres artistes de color al Zaire el 1974 la nit abans del combat de boxa de Mohammed Ali.

Cash_1

Dins la Secció Excedlents, destaca Johnny Cash’s America, on personatges de la talla de Bob Dylan, Ozzy Osburne o Snoop Dogg, parlen de la influència de la música de Johnny Cash; Marc Bolan: The Final Word, el documental definitiu de l’estrella glam per excel·lència; Neil Young: Don’t be Denied, on es repassen els 40 anys de carrera del músic canadenc; One Fast Move or I’m Gone: Kerouac’s Big Sur on Sam Shepard, Tom Waits o Patti Smith s’encarreguen de revisar Big Sur de Jack Kerouac, amb música de Jay Farrar (Son Volt) i Benjamin Gibbard (Death Cab For Cutie); Paul Weller: Into Tomorrow, tot un repàs a la carrera de Paul Weller, des de l’època The Jam fins avui en dia; R.E.M. This is Not a Show, les cinc nits que el grup de Michael Stipe es va tancar a l’Olympia Theater de Dublín, immortalitzades en un excel·lent blanc i negre.; The agony and the ecstasy of Phil Spector, on es combina l’història del productor amb una entrevista recent.

soul power poster

El festival també dedica un especial al director britànic Peter Whitehead amb la projecció de tres obres: Led Zeppelin Live at the Royal Albert Hall, un retrat de la banda de Robert Plant en estat pur; The Peter Whithead Pop Promos, un recull dels seus videoclips dels anys 60, i Tonite Let’s All Make Love in London, document imprescindible sobre el Swinging London.

A la secció nacional cal destacar la projecció de 1,2,3…Standstill, documental sobre el grup indie català. També destacar que aquest any s’inagura la Secció Imperdible, amb la projecció del film de culte de Rob Reiner, un fals documental, sobre un grup de Heavy Metal: This is Spinal Tap, un film únic.

Més imformació a: www.in-edit.beefeater.es

Read Full Post »

logo_tardor-artDel 4 de Setembre i fins entrat el mes de Desembre, pots gaudir d’aquesta iniciativa gratuïta i oberta a tothom, que neix amb una vocació clara: que l’art es visqui, que entretingui i faci pensar, que emocioni i provoqui, que crei nous aficionats.

Les activitats són les següents:

Tardor Art

Més d’un centenar de galeries i altres espais –com museus i centres d’art– ofereixen la millor ocasió de viure l’art en qualsevol dels seus llenguatges, estils i modalitats. A Barcelona hi trobem la galeria Nonell, Tasneem Gallery, Àngels Barcelona, Artur Ramon Art, 3 Punts, Atelier… entre d’altres.

L’acte compta amb el suport d’aquestes quatre associacions professionals de galeristes de Catalunya: Gremi de Galeries d’Art de Catalunya (GGAC), Art Barcelona, Associació de galeries d’art contemporani (ABE), Associació (art) Catalunya i Associació de Galeristes Independents d’Art de Catalunya (GIC).

Per a més informació: www.tardorart.cat

Read Full Post »

1984-polioramaA l’entrada del Poliorama, el batibull era ensordidor; el perfil del públic s’adecuava perfectament al preu de l’entrada, però no tant al tema de l’obra 1984 de George Orwell. “Els objectius de les classes baixes, mitjanes i altes són irreconcil·liables”, es diu en moment de la novel·la; doncs ho deixarem així.
A l’apagar-se les llums de la sala i després d’una cacofonia a tot volum l’escenari s’il·luminà, amb l’empresonat Winston Smith en una mena de fossa, lligat pels braços, dintre d’una cel·la a l’estil de les que vèiem a Guantànamo. Quatre funcionaris de presons el custodiaran durant tota l’obra, en l’interrogatori que, intel·lingentment, Tim Robbins ha modificat respecte l’obra de manera que recrearà les dues primeres parts del llibre a través de flashbacks; els quatre funcionaris es desdoblen interpretant a altres personatges per rememorar passatges claus per entendre perquè Winston Smith cau empresonat pels súbdits del Gran Germà amb l’excusa d’ intentar reformar-lo, és a dir, rentar-li el cap perquè digui sí a tot. El cap dels funcionaris interroga des de fora; se li pot veure la cara gràcies a tres finestretes que hi ha repartides pels tres costats de la cel·la (la quarta paret de la cel·la seria la que dóna a la platea). La tensió es va acumulant fins que finalment s’arriba a la última part del llibre, on es descobreix que el cap de la revolució en la que Winston hi creia per acabar amb el règim totalitari és el mateix cap del règim i apareix finalment en escena. “Crea tú les revolucions per tenir-les controlades”. O’Brien, el cap, li mostra quatre dits de la mà; finalment, Winston en veu cinc, i li diu: “T’estimo”. Cervell rentat.

1984-actors

Una posada en escena sòbria, i una interpretació formidable, amb menció especial per Keythe Farley (O’Brien) i Cameron Dye (Winston Smith), et situen ràpidament dins de l’atmosfera de 1984, i Robbins considerem que ha sabut apropar l’obra al públic mantenint-se fidel a la forma i fons de l’obra original.

Després del final, amb frases de l’apèndix del llibre Els princips de la novaparla, aplaudiments, llums, somriures de complicitat, mòbils encesos mirant trucades perdudes, comentaris “està bé, eh?”,”d’on anem a sopar”, “on hem quedat?”, la sensació és tan neguitosa com desconcertant.

Controla el present per controlar el passat; controla el passat per controlar el futur“. “La guerra és pau; la llibertat és esclavatge; la ignorància és força“. “El poder existeix esmicolant les ments humanes i posant trossets junts una altra vegada perquè formin formes noves segons la nostra voluntant”.

Read Full Post »

Older Posts »