Ens traslladem a www.bcncultura.cat

Dennis Hopper: Photographs 1961-1967

A Dennis Hopper se’l coneix sobretot per la seva faceta com actor en pel·lícules com Amor a Quemarropa, Basquiat, Speed, Apocalypse Now, Easy Rider, de la qual, a part d’interpretar un dels personatges principals, en va ser el director. Easy Rider és segurament el seu títol més important, tant a nivell formal com de contingut; representa el psicodèlic l’estil i la manera de pensar de l’època. Hopper va trencar amb Easy Rider tot tipus de regles i normes que fins els anys d’amor, pau i herba semblaven intocables, alhora que va atorgar el protagonisme del film a dos personatges que representaven l’altre cara de l’Amèrica més conservadora, convertint el film en tota una icona del cinema de la dècada dels 60. Amb ell podríem dir que va néixer el cine indie.

Precisament en aquella dècada, la dels 60, Hopper anava a tot arreu amb la seva cámera Nikon, fotografiant tot allò que veia i vivia, des de les carreteres per les que viatjava fins a les festes de Hollywood a les que feia acte de presència, passant pels rodatges dels films en els que hi participava, les reunions d’amics, les exposicions de col·legues seus i les manifestacions de caire reivindicatiu en les que hi participava activament. Amb el seu objectiu va acabar fotografiant a actors, estrelles de la música del moment o gent anònima, convertint el seu treball en tot un retrat de l’excitant i convulsa dècada dels 60.

Ara l’editorial Taschen edita el llibre Dennis Hopper: Photographs 1961-1967, en una edició limitada de 1500 unitats, autografiades per el propi autor i a un preu realment prohibitiu de 600 euros. En ell hi trobem totes les fotografies que va fer durant aquells anys, un terç d’elles totalment inèdites fins aquest moment, seleccionades pel propi Hopper i el galerista Tony Shafarazi. Instantànees de companys de Hopper com Paul Newman o Andy Warhol, entre d’altres, o la particular i excel·lent visió que tenia per captar l’entorn, mostrant-nos un fotògraf inquiet i realista, estètic i efectiu en parts iguals, i que utilitzava el blanc i negre o el color de forma brillant.

Un llibre recomanable, per aquells que tinguin una bona butxaca i al mateix temps apreciï la fotografia com el que és, un art. Els que busquin postes de sol o paisatges lluminosos sense cap tipus de posicionament artístic, aquest no és el seu llibre, perquè aquí no hi trobem postals, sinó instantànees atrevides que documenten perfectament una època i una forma d’entendre un art.

In-Edit 2009: Anton Corbijn

SHADOW PLAY: THE MAKING OF ANTON CORBIJN, de Josh Whiteman
El 27 d’agost de 1972, Anton Corbijn va disparar les primeres fotografies. Se’n va anar a Groningen amb la càmera del seu pare a veure un concert de rock. Es va posar a les primeres files del concert, i foto rere foto, un jove Corbijn va decidir que era així, fent fotografies a bandes de rock’n’roll, com volia passar el seu temps. Corbijn, nascut a una població ‘perduda’ d’Holanda, Strijen, havia rebut una educació catòlica, i gràcies, primer a la música rock, i després a la fotografia, va aconseguir oxigenar la seva vida, respirar llibertat, amb la sort de trobar una afició que després es convertiria en la seva professió. Sort, i hores, hores i més hores fotografiant, fent allò que més li agradava.

Corbijn de seguida va enviar fotografies a diferents revistes. I li van publicar. No obstant, també li van tancar portes als nassos; va rebre una carta d’una productora indicant que no volien les seves fotos, perquè eren massa fosques, brutes, i que els artistes sortien desmillorats. Corbijn no va fer cas. Va aprofitar al màxim uns anys, com ell indica, on era factible apropar-se a les estrelles del rock; després calia el talent i el treball per obtenir el sí dels artistes, però ja d’entrada, era molt més senzill. No calia tenir amiguets ni ser el fill de per accedir-hi.

David Bowie, Captain Beefheart, The Rolling Stones, Miles Davis, Joy Division, U2, REM, Depeche Mode, Nirvana, Tom Waits, Elvis Costello, PJ Harvey, Johnny Depp, Kylie Minogue… la llista d’artistes que ha passat per la seva càmera és infinita. Diuen que Corbijn crea artistes amb les seves fotografies; que la seva mirada atorga una força i un nivell que alguns artistes ni mereixen. Hi ha una anècdota amb Duran Duran: un amic de Corbijn li va recomanar que no els hi fés fotos perquè engrandia a una banda mediocre.

En el documental prenen força protagonisme la veu d’artistes i amics com el grandiloqüent Bono, David Gahan i Michael Stipe; coincideixen en comentar la genialitat, la creativitat i la capacitat per improvisar de l’holandès. També es dediquen molts minuts al rodatge i maldecaps que va donar Control; Corbijn va haver d’hipotecar la casa per poder acabar el projecte. Cannes la va rebre amb una ovació de cinc minuts un cop acabada la projecció; la pel·li va ser un merescut èxit. Projectes fallits, com el videoclip Pride d’U2; èxits immediats com el videoclip de Heart Shaped Box de Nirvana; autorretrats divertidíssims disfressat d’estrella del rock; la mort del seu pare durant la post-producció de Control; Shadow Play fa un generós repás d’un dels gran fotògrafs dels darrers 30 anys.

Corbijn posa punt i final al documental comentant que a ell, quan era jove, li preocupava i el cohibia el fet de no tenir cap mena de formació artística. Com ell afegeix: “…I què? Jo faig la meva feina, que és aquesta. Hi haurà gent a qui li agradi i a gent que no. Però és aquesta, i existeix. I per cert, no m’agrada parlar de la meva feina; la faig, i llestos. Bé, prou, me’n vaig a treballar”. Com han canviat els temps i la mentalitat.

FotoPres “la Caixa” 09

El certamen FOTOPRES, organitzat per l’Obra Social “la Caixa”, va néixer als 80 i constitueix un “mirall de les transformacions que viu el món contemporani: les guerres i les migracions, l’impacte de la globalització en els costums i maneres de viure, i també l’aparició de noves formes de convivència per fer front al dolor i al desarrelament“.

Aquesta exposició presenta les obres dels premiats de l’edició d’enguany, que tracta temes d’actualitat com la violència de gènere o la guerra del Líban, o mirades particulars sobre realitats llunyanes però pròximes com els khusra de Pakistan.

Els fotògrafs premiats tornen a impactar amb les seves sèries. Fotoperiodisme que actua com un cop de puny a l’estòmac d’una realitat edulcorada pels mitjans de comunicació i polítics. FOTOPRES busca la realitat tal com és, i la mostra mitjançant reportatges denúncia.

El primer premi és per Emilio Morenatti, andalús que va perdre un peu per l’explosió d’una mina a Afganistan i va estar segestrat durant 15 hores a Gaza; presenta una sèrie de retrats horitzontals anomenada Violència de gènere al Pakistán. Són retrats de dones que han vist la seva vida destrossada per culpa del seu marit o un familiar que li ha tirat àcid a la cara; són retrats amb colors vius i un contrast que accentua una mirada de dolor i coratge que impacta a l’espectador.

El segon premi és per Walter Estrada i la sèrie d’instantànies de la violència entre tribus electoralista que va viure Kenya el passat 2008. Els mitjans ens van anar informant sobre els conflictes a conseqüència de la victòria amanyada del president Kibaki però Estrada recull el sofriment en les mirades dels keniates.

El tercer premi és per Alfonso Moral i el fotoreportatge sobre la guerra del Líban, que ens mostra la quotidianetat dels libanesos i el context social en el que esdevé el conflicte armat.

Sis fotògrafs més han rebut una beca per a la realització de projectes fotogràfics documentals.

In-Edit 2009: Jack Kerouac i Neil Young

Dos artistes amb un mateix leitmotif: el més important és fer allò que vols fer, sense permetre que res t’aturi. Dues personalitats tan diferents com semblants, tant Jack Kerouac com Neil Young volien ser ells mateixos les 24 hores del dia. Sense “jefes”, sense ordres, sense horaris. Només ells i la seva sensibilitat, la seva emoció. Dos artistes que han seguit el camí que s’havien marcat, evitant que la maleïda fama els pervertís. Dues forces de la naturalesa, dues formes d’entendre l’art d’una mateixa manera: emotiva, càlida, emocional i directament des de l’ànima. Dos artistes autèntics, dues persones lliures. Ni els diners, ni la societat ni res els condicionava. Feien el que els hi donava la real gana: escriure, en el cas del rei dels beatniks; fer música, en el cas de Neil Young; i viure sense aguantar tonteries, en ambdós casos. I tot, amb humiltat, sense fanfarronades.

Algú es pot imaginar a Kerouac o a Young currant a una empresa o a una oficina, obeïnt al “jefecillo” estirat de torn?

ONE FAST MOVE OR I’M GONE: KEROUAC’S BIG SUR, de Curt Worden
El documental és un viatge retrospectiu sobre la vida de Kerouac durant la seva estància a la cabana de Lawrence Ferlinghetti a Bixby Canyon. Kerouac va decidir fugir de la ciutat, de la fama, del rebombori que s’havia muntat cap els beatnicks. A l’any 60 ser beatnik no era una manera de ser espontània, com ho va ser per Kerouac i per Ginsberg; va passar a ser una moda devorada per l’ambient cosmopolita, un ambient ja anestesiat, on els més activistes penjaven cartells amb el lema Where is the rage?. El de Massachussets no volia saber res de tot això; després de l’èxit de A la Carretera, éxit que va néixer d’una excel·lent crítica del New York Times, la vida li va canviar d’un dia per l’altre. Cal tenir en compte que Kerouac va insistir durant 5 anys perquè li publiquessin el llibre. La fama li arribà de cop i de forma totalment inesperada, ja amb Los Subterráneos i Los Vagabundos del Dharma publicats. Rebia milers de cartes, els mitjans van trobar un nou esquer; Kerouac va agafar quatre coses i se’n va anar a la cabana de Ferlinghetti, en un paratge verge de Bixby Canyon, als límits de Califòrnia. Penya-segats, natura, aire pur…Kerouac deixava enrere la ciutat, però no del tot. Regava els dies i les nits amb alcohol, i començà a escriure Big Sur en un dels seus famosos rotllos de paper; l’acabà en 10 dies, en un rotllo de 18 metres. La paranoia alcohòlica, la capacitat per arribar als racons més amagats de la psique humana, la tendència a donar-li voltes a l’existència, el kickwriting, és a dir, una prosa espontània, amb tota la força i emotivitat, la recerca del dolor d’una manera honesta i directa; res de barroquismes, dolor i exsitencialisme expressat amb una contundència i rudesa admirables. Profund i punyent, Kerouac té moments de claridividència que despulla les misèries de la vida per arribar a descobrir la serenor i el benestar que suposa superar els fantasmes, les paranoies i l’angoixa que tot cervell pot contemplar rumia. La seva lucidesa li va permetre adonar-se que la vida també té el seu costat lluminós, i d’aquesta manera va tancar el llibre Big Sur: amb un final lúcid i realment optimista.

Com comentava el presentador del docuemental, Javier Pérez Andújar, autor de Los Príncipes Valientes i gran coneixedor de l’obra de Kerouac, aquest va deixar la ciutat, San Francisco, quan les botigues, la policia, els turistes i les marujas es van apropiar dels carrers, “com succeeix a Barcelona, sense anar més lluny”, és a dir, un ambient anti-cultura i anti-art.

La BSO, obra de Benjamin Gibbard de Death Cab For Cutie i Jay Farrar de Son Volt, acompanya perfectament un documental de carretera i intens com el protagonista del mateix: l’escriptor nòmada Jack Kerouac.

NEIL YOUNG. DON’T BE DENIED, de Ben Whalley
Un gaudi total. Intens, sincer i ple de força, com el motiu del documental, el gran canadenc, l’incomparable Neil Young. La pel·lícula comença amb una declaració d’intencions del mateix Neil Young: “A mi, la única cosa que m’importa és la música”. Stephen Stills, David Crosby i Graham Nash ho confirmen. Neil Young ho deixava tot per continuar el seu camí, per seguir fidel a la seva musa musical. Com tots diuen, el temps li ha donat la raó.

El documental fa un curt però metòdic repàs a la carrera de Neil Young, des dels temps de The Squires. Un jove Neil Young es va embarcar en un cotxe de difunts per guanyar-se la vida amb les seves cançons. Acompanyat dels Squires, se n’adonà que el seu so era cada cop més convincent. A base d’hores, influenciat pel primer grunge, com ell l’anomena, Link Wray, Neil Young va anar pulint i/o embrutant, segons es miri, el seu so. Primer eren temes instrumentals; però va fer cas al que diu Bob Dylan, qui comenta que no canta bé, però que vol cantar els seus temes, per tant, canta i punt. Neil Young en un concert començà a cantar, a allargar acords de la guitarra, a sonar com només sona Neil Young. Va abandonar The Squires, es va ajuntar amb els Buffalo Springfield de Stephen Stills, amb qui va tenir el primer èxit gràcies a For what it’s worth. Neil Young abandonà Buffalo Springfield per gravar en solitari. Des del primer disc, Neil Young,a l’últim, Fork in the Road, la seva discografia és magnífica, amb els alts i baixos que se li suposen a una obra tan extensa com la del canadenc. Els millors moments, potser els que va compartir amb els Crazy Horse, banda que s’anomenava The Rockets quan els va conèxier: la força de Neil Young més el rock primitiu i visceral dels Crazy Horse van formar una banda única.

És curiós com aborda la seva etapa 80’s, quan va coquetejar amb els ordinadors i les bases techno. Com ell afirma, ell no tanca la porta a res i volia experimentar; la realitat és que els disc dels 80’s són prescindibles. No obstant, indicar que Hey Hey, My My va sortir d’una jam session amb Devo. Per acabar-ho d’adobar, la disputa que va tenir amb Geffen. Aquests li exigien que fés un disc de rock n’ roll. Dit i fet. Neil Young va publicar un disc de rockabilly, amb un look 50’s: Everybody’s Rockin’. La recuperació absoluta va arribar amb Freedom, Rust Never Sleeps i Ragged Glory.

El documental arriba fins el combatiu Living With War, del 2006, on demanava que es denunciés a Bush i a la seva tropa per crims de guerra a Irak, i on exigia que la classe políticia actués com a tal. Neil Young. Don’t Be Denied servirà per gaudir i entendre una mica més l’obra i vida del músic canadenc, o per enamorar-se d’ell i introduïr-se en el seu món per qui no el conegui. Una bona mostra de la seva genialitat va ser el darrer concert a Barcelona: amb 64 anys i encara amb la canya i la ràbia a punt. Honestedat màxima…Rock ‘n’ roll will never die, tu ru ru tu ru ru…

Urtain, un blockbuster de teatre

Un entra al Romea i s’espera una obra espectacular: l’escenari és un ring de boxa al vell mig del teatre i una mena encens que fa les funcions de fum envaeix la sala, amb un look que recorda pel·lícules com Toro Salvaje. Potser és el millor moment de l’obra: quan un entra i veu l’escenari on es desenvoluparà un dels èxits de la temporada de teatre.

Animalario s’ha guanyat el respecte de públic i crítica. Avui en dia, tot el que és alabat, tot el que és èxit, en el món de l’art, si d’alguna cosa manca, és de profunditat i qualitat. Només cal veure l’èxit de Millenium, per exemple. Quan els actors surten a escena, l’obra es converteix en una mena de fira de barri. Crits, referents horteres com Raphael i música espanyola d’aquells anys, que particularment ni m’agrada ni em fan gràcia, diàlegs ensopits, bromes inofensives… Molt soroll i crits, però res més. Es podria haver parlat de política, de la societat de l’època, criticar el feixisme, a Franco, com van utilitzar a Urtain i perquè; però no. El gran però és que l’obra la venen com una reflexió sobre aquests anys, però res més lluny de la realitat; no deixa de ser una vista d’ocell sobre la dictadura. L’obra es basa en el disbarat i el gag fàcil; és una obra superficial amb un humor molt espanyol, i una estructura fragmentada estil videoclip (com les sèries actuals). Per entendre’ns: si et fa gràcia o t’agrada Torrente, Muchachada Nui i els actors espanyols que apareixen a Urtain, o ets seguidor de sèries de televisió, segurament l’obra et farà gràcia.

Seran aquests els motius pels quals ha agradat tant? Un en teoria interactua amb l’art per aprendre alguna cosa, una reflexió, un punt de vista, per riure sense fre, per descobrir,…amb Urtain, et queda clar que el pobre home era un titella, cosa que ja sabíem, i poca cosa més. Si comparem l’obra amb The Harder They Fall, Killer’s Kiss, El Perdedor, The Wrestler o la mateixa Toro Salvaje, Urtain queda tan tocada com va quedar el pobre José Manuel Ibar Azpiazu quan va veure que ningú volia saber res d’ell quan ja no era més que un ex-famós borratxo i sense amics. Sembla mentida: quan una obra, ja sigui disc, pel·li, llibre o teatre, agrada a la majoria de la gent que la va a veure…atenció!