Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Estrenes’ Category

Logo BCNCultura.cat

Anuncis

Read Full Post »

terry gilliam-ganyotaTerry Gilliam les ha vist de tots colors durant la seva llarga trajectòria com a director de cinema. L’únic nordamericà dels Monty Phyton va començar a dirigir amb la divertidíssima Los caballeros de la mesa cuadrada, juntament amb Terry Jones. L’etapa Monty Phyton va ser potser la més tranquila en quant a problemes de qualsevol tipus per finalitzar projectes.

Amb Brazil, la seva hilarant revisió de 1984 de George Orwell, Gilliam va haver de barallar-se amb els directius d’ Universal per temes de financiació. Amb El Barón de Munchausen, l’enfrontament, aquest cop amb Columbia, fou encara més dur: la pel·li havia tingut un cost de 48 milions de dólars, però la taquilla presentava uns beneficis de 8. Els Oscars per una vegada van fer justícia i la pel·li va ser nominada en quatre categories, a més d’obtenir 3 premis BAFTA. Amb El Rey Pescador, fins i tot va guanyar un Oscar, després d’obtenir 5 nominacions. Abans, Time Bandits havia sigut un èxit comercial inesperat.

terry-gilliam-quixot

Als 90, Gilliam va intentar dur a la gran pantalla Història de Dos Ciutats de Charles Dickens; però l’elecció de l’actor que havia d’interpretar a Charles Darnay i el desacord total amb el pressupost van tumbar el projecte. A part del que hem comentat dels èxits de Munchausen i El Rey Pescador, 12 Monos va recaudar gairebé 200 milions de dólars. Després d’aquests quatre triomfs, afegint el de la fantàstica Miedo y Asco en Las Vegas, al 1999 va començar el rodatge de The Man Who Killed Don Quixote, amb Jean Rochefort, Johnny Depp i Vanessa Paradis. Johnny Depp fou el primer en arribar a un rodatge sense l’actor protagonista, Rochefort, amb avions militars sobrevolant el set, climatologia totalment desfavorable (uns xàfecs van arrassar el set i van endur-se o espatllar part de l’equip). Quan va arribar Rochefort, la seva hèrnia discal va tirar per la borda definitivament totes les opcions de continuar amb el projecte. El documental The Lost in La Mancha ho explica tot.

miedo y asco en las vegas

Terry Gilliam va intentar fer-se càrrec del projecte Watchmen al 1989 i al 1996. Malauradament, sobretot valorant el resultat final del treball d’ Snyder, no va ser possible; el fet de que la visió de Gilliam estigués totlament allunyada del punt de vista comercial de les majors va impedir que l’obra d’Alan Moore tingués una adaptació amb el nivell que garantitza Gilliam.

hermanos grimm

Los Hermanos Grimm podríem dir que és la pel·li que més caché ha atorgat a Gilliam. No és la seva millor obra, però si la que més beneficis li ha donat. Fins i tot les famílies l’anaven a veure; la crítica especialitzada va parlar bé de la pel·li, els estudis estaven contents, i a part, Gilliam va conèixer a Heath Ledger. L’èxit amb els germans Grimm li va permetre dur a terme un projecte tan personal com Tideland, que no tenia res a veure amb l’anterior. Gilliam sempre ha anat a la seva, perquè té confiança en el seu treball; per això ha superat tots els contratemps.

El més greu l’ha superat amb The Imaginarium of Dr. Parnassus. Tots sabem que Heath Ledger va morir quan s’havia rodat el 45% del guió. El talent i les amistat de Gilliam van superar el drama de la mort d’un dels actors amb més futur. Johnny Depp, Colin Farrell, Jude Law, la capacitat d’improvisació i la genialitat de Terry Gilliam han permès que avui s’estreni El Imaginario del Dr. Parnassus. Un altre cop, Terry Gilliam surt vencedor: a ell no li importa guanyar, però detesta perdre.

gilliam-ledger

Read Full Post »

stanley kubrickDesprés de 61 setmanes en cartellera, el propi Stanley Kubrick va retirar dels cinemes anglesos l’adaptació a la gran pantalla de l’obra d’ Anthony Burgess, La Naranja Mecánica. Bandes juvenils havien adoptat el look i les maneres dels “droogs”; fins i tot van haver morts. Kubrick es va decepcionar més del que ja ho estava amb la condició humana. Warner no va posar cap impediment; volien que el xicot del Bronx continués fent pel·lícules sota el seu segell, i qui li podia negar al creador de Lolita, Dr. Strangelove i 2001 qualsevol cosa que volgués. A més, La Naranja Mecánica ja havia sigut un èxit comercial; només My Fair Lady li havia donat més diners a Warner.

orange mecaniquela naranja mecánica-sequencia tunel

Després de que Terry Southern, escriptor nordamericà amic de Kubrick i guionista de Dr. Strangelove, li regalés l’obra de Burgess quan intentava tirar endavant l’adaptació de la novel·la Napoleon Symphony, també de Burgess, Stanley Kubrick va veure en La Naranja Mecánica una obra que s’adaptava a la naturalesa alegòrica amb la que ell entenia l’art; faria una pel·lícula amb múltiples interpretacions, sense que hagués de dir res sobre el significat. La trama del llibre la sabem tots: Alex i els seus “droogs” formen una banda que arrassa amb tot, en un Londres on el pop art dels sixties s’ha convertit en productes de moda produïts en série. Kubrick com ho narra? De forma implacable i abrumadora, gràcies a càmeres lleugeres, micros que ho captaven tot i així no havia de regravar diàlegs, llums potents que no l’obligaven a buscar la i·luminació ideal en tot moment, música de Henry Purcell arreglada pel sintetitzador Moog de Walter Carlos, la Novena de Beethoveen, l’apertura del Guillem Tell de Rossini accelerada (seqüència del trio que s’organitza l’Àlex després de la visita a la tenda de discs), la interpretació de Malcolm McDowell, i sobretot, al seu talent, que li permetia col·locar la càmera al lloc idoni i crear uns plans i unes seqüències impactants, bells, explícits i definitius, com per exemple, el contrapicat amb el que un Àlex sol i perdut descobreix que els policies que l’estan apallissant són els seus estimats “droogs”, que han hagut de deixar l’uniforme blanc per passar-se a l’uniforme blau de la policia.

la naranja mecánica-moloko

Captivadora, profunda, freudiana, magnètica, sarcàstica, cínica, còmica, violenta, narrativament inquietant, explosiva…són tants els adjectius que li queden bé a La Naranja Mecánica. El millor que es pot fer és aprofitar l’oportunitat de tornar a veure en pantalla gran una de les obres més importants d’un dels grans mestres del cinema; després, que cadascú trïi l’adjectiu que vulgui. Aquest divendres es reestrena La Naranja Mecánica d’ Stanley Kubrick, una obra intemporal d’un artista genial i tan atrevit com honest.

A continuació, un extracte del documental Stanley Kubrick, a life in pictures; són els 10 minuts on s’explica com es va fer La Naranja Mecánica.

Read Full Post »

Límites del ControlUna de les màximes referències d’aquest nou film de Jim Jarmusch, és la del propi Jarmusch, més concretament els seus tres últims films: Dead Man, Ghost Dog i Flores Rotas. Si agafem el millor d’elles pren forma aquesta història mínima sobre un meticulós assassí (Isaac de Bankolé) que viatja fins a Espanya per realitzar un treball. Un cop a Madrid entra en contacte amb diversos personatges, que li aniran donant més pistes que el porten fins a Sevilla i Almeria, on acabarà la seva missió.

Si amb Ghost Dog i Flores Rotas, alguns van acusar el director d’acostar-se a l’indie mainstream, amb Los Límites del Control, Jarmusch radicalitza la seva proposta i aposta per un film marcat pels silencis, de ritme extramadament pausat i contemplatiu, adornat amb estranys personatges que van entrant i sortint de la trama dirigint-se al protagonista de forma repetitiva, i dels que ben poc se’n sap. Jarmusch s’ajuda de l’atmosfèrica i psicodèlica banda sonora de Boris i l’excel·lent treball fotogràfic de Christopher Doyle. Amb aquest últim, el director ha trobat un excel·lent aliat, ja que gràcies a la hipnòtica foto de Doyle, els silencis marcats del film es compensen per la força de la imatge; impressionant l’arribada del protagonista a Madrid amb taxi.

sanildefonso2

Los Límites del Control és un Jarmusch portat a l’extrem, una demostració d’una forma de ser, i fer, del director, que per alguns serà una autèntica presa de pèl i per d’altres una demostració de que Jim Jarmusch és el millor director de cinema més enllà del que s’entèn per cinema. Igual de solitari que el personatge del film.

Read Full Post »

Amb de la meitat de les pel·lícules previstes pel festival ja projectades, intentarem fer un recull de les que hem pogut veure en les jornades de dimarts, dimecres i dijous. Destaquem unes quantes:

kinatayKINATAY, de Brillante Mendoza (SOF Competició). Embolic fosc i avorrit.

La pel·li del millor director de Cannes ens ha semblat enrevessada, inintel·ligible en certs moments i fins i tot pesada. Motius? L’inici sembla una filmació d’estar per casa que sembla fer un estudi sociológic sobre el jovent filipí. Posteriorment, hi ha un segrest, sempre en càmera en mà, fet que provoca claustrofòbia i cert embolic. La trama queda prou clara, però la narració és ferragosa i pobra. La massacre es consuma després del segrest, i per molt que intentis veure una crítica social, el que veus és un exercici monòton i previsible sobre un segrest que acaba en una tortura cruel que ja veus venir. Fosca, incòmoda, tediosa i molt fluixa.

BRONSON 01BRONSON, de Nicolas Winding Refn (NV Ficció). Magnètica però cansosa.

Contundent, hiperrealista, violenta, impactant…però exagerada en forma per molts motius. El pastitx kitsch del director britànic sobre el delinqüent Michael Peterson anomenat Charlie Bronson d’entrada promet, perquè explica la vida del perla basada en fets reals utilitzant un recurs narratiu a priori interessant: intercala situacions quotidianes de família i de baralles del protagonista amb una obra de teatre que ell mateix interpreta a modus de monòleg on el públic és l’espectador del cinema. Actúa al seu favor que el metratge es limita a 92 minuts i escaix, i que té alguns moments certament atractius, com la presentació del personatge, inclús com arriba a fer-se el pres més respectat, però finalment trobem que és excessiva, tant en forma, com comentàvem, com en la interpretació de Tom Hardy (Oliver Twist, Rocknrolla, i pròximament a Inception), que sí té mèrit, però acaba per esgotar.

ipmanIP MAN, de Wilson Yip (Orient Express-Casa Àsia). Arts marcials.

IP Man o Yip Man, fou el mestre de Bruce Lee. Amb aquesta dada un ja es pot imaginar quina és la trama d’aquesta pel·li d’acció del 2008 hongkonesa. El mestre en arts marcials Donnie Yeng, vist a Blade 2 i coreògraf de les escenes d’acció de Hero és el protagonista. El films s’inicia amb un Yip Man pacífic i que tothom admira pel seu art lluitant. Altres mestres el repten, i Yip Man, quan accepta lluitar, ho fa aporta tancada per no humiliar ningú. La pel·li dóna un gir amb la invasió japonesa. Yip Man ha de guanyar-se les garrofes a una fàbrica de carbó; el menjar escasseja per culpa de la guerra. El general Miura, un japonès obsessionat amb les arts marcials, repta a Yip Man en una lluita en la que està el joc l’orgull dels xinesos. Ben filmada, les coreografies són espectaculars; la història es fa molt amena, per tant, molt recomanble pels fans del cine de Bruce Lee.

the hurt lockerTHE HURT LOCKER, de Kathryn Bigelow (SOF Panorama British Focus). Antibel·licisme insubstancial.

La pel·li antibel·licista de Kathryn Bigelow té com a gràcia, precisament aquesta, la de ser una proposta que intenta denunciar la guerra, en concret la d’Irak. Un grup de soldats amb la missió de desactivar bombes es troba en més d’un merder que poques vegades saben solucionar. La seva idiotesa els hi dificulta la seva tasca, permetent a l’espectador qüestionar lleugerament la intervenció militar, no només a Irak, sinó a tot arreu. Entre Black Hawk Derribado i Redacted, més propera a la primera, sense arribar ni tan sols al nivell acceptable d’entreteniment que tenia la pel·li de Ridley Scott.

HEARTLESS 03HEARTLESS, de Philip Ridley (SOF Competició). Un thriller fosc i distret.

Nova pel·lícula del britànic Philip Ridley, autor de The Reflecting Skin i The Passion of Darkly Noon. Amant de temes sobre l’ocultisme, Ridley s’endinsa en un Londres fantasmal sacsejada per la violència de les bandes juvenils. Els personatges mostren la seva por davant d’un món apocalíptic, fent alguna reflexió sobre el sense sentit de la vida. Jim Sturgess és el protagonista d’aquest conte de por, interpretant a un jove fotògraf marcat per una taca a la cara. El seu pacte amb el diable en persona li neteja la cara i li ofereix l’oportunitat d’una nova vida, però a canvi haurà de treure el cor a una persona. Narrada de forma clàssica, la pel·li es podria entendre com una metàfora de la situació de cert caos en les grans ciutats, provocats per gent sense estímuls que són capaços de qualsevol cosa perquè la seva vida tingui sentit. Aquí Ridley juga amb la violència i amb les decisions que un ha de prendre per sentir-se persona. No obstant, la pel·li finalment no passa de ser un lleuger entreteniment, perquè s’atura innecessàriament en la incomprenssió d’ Sturgess davant del dia a dia; arriba un moment que la pel·li s’estanca en els problemes existencials de Jamie (Jim Sturgess), quan ja d’entrada queda clar que els fantasmes que veu com a integrants de la més temuda de les bandes juvenils són els que du a sobre i que no li permeten sentir-se viu. Al seu favor, direm que és prou entretinguda i la proposta és ben honesta.

9 039, de Shane Acker (SOF Panorama). Al nivell de la magnífica Wall-E.

Entenem el cinema com una possibilitat de donar un punt de vista sobre un tema i alhora entretenir. 9 és l’exemple perfecte. Pel·li animada on Tim Burton és co-productor, dirigida per Shane Acker, narra la lluita contra les màquines d’uns petits robots que viuen gràcies a que el seu inventor els hi va donar la seva ànima. Un món apocalíptic com el de Wall-E, però sense humans ni tan sols al cel de creuer, on les màquines han acabat amb tota la vida del planeta després de rebel·lar-se per culpa del mal ús que va fer una mena de Hitler en un passat pròxim. Els petits titelles de drap robotitzats s’atreveixen a posar en dubte la dictadura de la tecnologia, i defensar la vida i la llibertat. 9 és el protagonista; es diu nou, perquè senzillament és el ninot número 9, qui s’encarrega d’espavilar a número 1, un líder vell i poruc, i als altres ninots, amb la inestimable ajuda de 7, l’únic que no ha esta al costat de número 1 i sí s’ha dedicat a lluitar contra l’opressor, i de 3 i 4, dos ninots bessons que són com els historiadors de l’època. Finalment, tots units intentaran acabar amb la dinastia robòtica. Una animació magnífica, una trama divertida i amena, amb un rerefons que ja ha quedat prou clar, fan de 9 una pel·lícula de qualitat cinematogràfica indubtable a tots nivells.

ENTER THE VOIDENTER THE VOID, de Gaspar Noé (SOF Competició). Banalitat màxima i extrema.

Palla mental de Gaspar Noé, i així ho entenem per una de les seqüències finals on veiem un penis penetrant una vagina, com si la càmera estigués dins d’aquesta, fins que ejacula a la cara de l’espectador. “He volgut fer una pel·li que parla del més enllà, de com et sents quan et prens un tripi”. Aquest és el discurs del Sr. Noé, segons ha indicat avui mateix a la roda de premsa; si vol saber-ho, que es faci addicte al tripi, però que no malgasti diners ni faci perdre el temps. El que hem vist és un cúmul de despropòsits, com una narració estúpida on la càmera girava 360º sovint perquè sí, on uns personatges estúpids lluitaven per viure i deien tenir un objectiu a la vida mentre es col·locaven durant tot el dia, vivien de nit i no feien res més que ficar-se en embolics i dir tonteries. El tralalarisme fet cinema, perquè una pel·lícula sense punt de vista, amb trama i personatges estúpids i canvis en el narrador continuus, seqüències ridícules com el plans aeris que Noé considerarà impactants i no són més que pura parafernàlia anestesiadora, situacions tan tontes com la d’una protagonista fornicant amb una amiga després de que la poli pelés injustament al seu germà per camell i de patir un avortament, atempta contra la intel·ligència i el cinema. En definitiva, exercici inútil sobre gent, evidentment guapos, a la moda i amb la paraula snob tatuada al front, que es pren la vida amb insultant estupidesa, i que després es queixen del món en el que viuen i de sentir-se maltractats. Per agreujar-ho encara més, el to pedant i pretenciós ho feia tant grotesc, que només se m’acut dir que el valor cinematogràfic de Enter The Void és el mateix que el de Torrente o Resacón en Las Vegas. Sembla una pel·li de Ben Stiller fent una pel·li enfotent-se de Peter Greenaway, amb la diferència que a Enter The Void rius però per no plorar. Parlant més seriosament del que ens permet fer-ho d’una broma com Enter The Void, li diríem a Gaspar Noé que pel·lis sobre drogues bones ja n’hi ha, com Miedo y Asco en Las Vegas, El Hombre Del Brazo de Oro o inlús Requiem for a Dream…i sobre objectius a la vida, doncs miraríem per exemple, La Melodía de la Vida de Gregory La Cava, i com a innovacions cinematogràfiques, doncs apostaríem per Inland Empire. Com es recordarà Enter The Void d’aquí 40 anys? Per l’esquitxada de semen a la pantalla o pels estúpids diàlegs? O per les imatges d’ordinador d’una mena de teixits orgànics que se suposa que veu el protagonista (quan la càmera són els seus ulls), l’Òscar, quan es col·loca amb DMT? O recordarem els cinc minuts on la pantalla era com un flash gegant que encegava? I de provocativa, hipnòtica i psicodèlica, res de res. Un penis, unes llums no són provocadors ni psicodèlics. La proposta és banal i avorrida.

Splice (SOF Competició), Valhalla Rising (SOF Panorama), Morphia (NV Ficció) o Dorian Gray (SOF Competició) ens han deixat del tot freds. Splice de Vincenzo Natali és un film de série B que no acaba de rutllar, ja que la situació familiar dels dos protagonistes, Adrien Brody i Sarah Polley, amb la criatura que han creat, Dren, en el seu intent de crear una monster movie, finalment queda en res. A Valhalla Rising, veiem combats a mort ben filmats i res més en la Finlàndia del S. XI, però no hi ha història. Morphia narra les aventures d’un metge que arriba a un poblat i mica en mica es da addicte a la morfina i a les amputiacions, en un film fosc, on l’equlibri entre cine d’autor i cine blockbuster grinyola per totes bandes. I de Dorian Gray, direm que l’inici és prometedor, que els efectes especials, per qui li agradin, doncs són espectaculars, però que la pel·li avança i no aporta res a la magnífica història d’Oscar Wilde.

Avui, si tot va bé, veurem George A. Romero’s Survival of the Dead, Cold Souls i Accident. Ens ho estem passant d’allò més bé, el temps acompanya, excepte avui, l’organització immillorable, el tracte a premsa magnífic…aviam si avui encertem amb totes les pel·lícules.

Read Full Post »

<img title=”si la cosa funciona 2″ src=”http://www.bcncultura.cat/wp-content/uploads/2009/10/si-la-cosa-funciona-21-317×470.jpg&#8221; alt=”si la cosa funciona 2″ width=”160″ height=”223″ />Amb el seu anterior film, <strong>Woody Allen </strong>va decepcionar amb la que és la seva pitjor obra, <em>Vicky, Cristina y Barcelona</em>, encara que tota la culpa no pot ser atribuïda al director, sinó a tot el circ que es va crear al voltant del rodatge a la ciutat de Barcelona, que va acabant enfonsant un projecte ja de per sí fluix i forçat.

En aquest nou film, <strong>Allen</strong> torna als carrers de la seva ciutat, Nova York, allunyant-se de Manhattan, i desenterra un guió de fa uns 10 anys, amb un resultat molt llunyà a tot al que ha rodat en els seus últims anys a Europa. I es que <em><strong>Si</strong></em> <em><strong>la Cosa Funciona</strong></em> és el millor film rodat pel director des de la ja llunyana <em>Desmontando a Harry</em>.

<strong>Allen </strong>planteja un film d’interiors, de caire intimista, on els diàlegs tornen a ser els protagonistes absoluts del film. El director aposta per una historia vitalista, però amb un personatge central ple d’acidesa, un excel·lent <strong>Larry Charles</strong> en la seva creació de <em>Boris</em>, qui diu veritats com a punys, en un<strong> film crític amb la condició humana, però que en el seu fons és un cant absolut a l’amor</strong>. El director també busca en tot moment la complicitat de l’espectador acostant-se a ell de forma natural i directa; els monòlegs, tant l’ inicial com el final, del personatge de <strong>Larry Charles,</strong> dirigint-se al públic de la sala que està visionant el film, ja forma part del millor que ha fet el director de Nova York. Destacar que <strong>Woody Allen</strong>, aquest cop, aposta per una realitat menys sofisticada i intel·lectual que en els seus anteriors treballs rodats a Nova York.
<p style=”text-align: center;”><img title=”larry-david-y-evan-rachel-wood” src=”http://www.bcncultura.cat/wp-content/uploads/2009/10/larry-david-y-evan-rachel-wood-380×253.jpg&#8221; alt=”larry-david-y-evan-rachel-wood” width=”380″ height=”253″ /></p>

Parafrasejant el títol del film, aquest cop la cosa sí funciona i molt. <strong>Allen</strong> demostra que té corda per anys; quan molts el donaven per acabat, ha sabut reinventar-se entregant el seu film més divertit en molt de temps. Sensa cap mena de dubtes, <em><strong>Si la Cosa Funciona</strong></em>, ja és la comèdia de la temporada.

Read Full Post »

el-soplonSteven Soderbegh segueix amb un ritme constant d’estrenar una pel·lícula per any. Després del seu excel·lent díptic sobre la figura del Che Guevara, estrenat l’any passat sota els títols de El Argentino i Guerrilla, el director nordamericà ens presenta la comèdia El Soplón (The Informant). El film està basat en el best seller , The Informant!: A true Story, de Kurt Eischenwald, i està protagonitzat per Matt Damon, qui amb 14 quilos de més interpreta a Mark Whiterace, un alt càrrec de la macroempresa de productes agrícoles, Archer Daniel Midland. Un bon dia, Eischenwald decideix informar a l’ FBI de les pràctiques il·legals de l’ empresa en qüestió a l’hora de fixar els preus a nivell mundial. A partir d’aquest moment, el personatge viurà una doble vida: empleat modèlic i agent secret de l’ FBI.

A banda d’aquesta comèdia, el director té pendent estrenar al nostre país Girlfriend Experince, un drama interpretat per le diva del cine porno Sasha Grey. El film, amb aires de documental i amb altes dosis de sexe, narra el dia a dia d’una prostituta de luxe, el personatge de Sasha Grey, mostrant-nos un Soderbegh més proper a Bubble que a la trilogia Ocean’s, pel·lícules que li han servit per dur a terme projectes més personals com els dos citats.

the_girlfriend_experiencesasha

Steven Soderbergh sempre s’ha caracteritzat per combinar propostes més arriscades i experimentals, com són Bubble, Full Frontal, Traffic o Solaris, amb el cine més comercial (l’esmentada saga d’ Ocean’s , Un Romance muy Peligroso i Erin Brockovich), fruit de la seves inquietuds formals. En tots els seus films la forma té la mateixa importància que el contingut, convertint-se d’aquesta manera en un dels directors més imprevisibles i sorprenents de la seva generació.

Read Full Post »

Older Posts »