Ens traslladem a www.bcncultura.cat

Read Full Post »

20 anys de The Stone Roses

La vida de The Stone Roses va ser tan curta com intensa, tan productiva com destructiva, convertint-los en l’última gran llegenda del pop britànic. En només un any, 88-89, van aconseguir definir el pop dels temps futurs, per després caure en l’autodestrucció per culpa del seu propi ego, el mateix ego que a la cap i a la fi els va fer tan grans.

Elephant Stone (1988), el seu tercer single, els va posar en el punt de mira de la crítica musical britànica, veient en ells els futurs herois d’una nova generació. I no n’havia per menys; els gairebé cinc minuts d’ Elephant Stones eren dels millors que s’havien escoltat en el món de la música en els darrers anys, creant una única personalitat: melodies beatlelianes, la psicodèlia de la Costa Oeste americana, l’actitud irreverent i desafiadora dels Sex Pistols, la contundència de Joy Division i l’eufòria rítmica de l’Acid House; havia nascut el so Manchester. Un any després s’editava The Stone Roses, un disc carregat d’himnes amb vocació de clàssics, amb l’ inici captivador d’ I Wanna be Adored, la frenètica She Bangs the Drums i la colorista Made of Stone, temes que van projectar a la banda més enllà de les Ïlles, convertint-se en el grup més important del moment. El mateix any editarien el single Fools Gold, la prolongació necessària del seu debut. El tema comença allà on acabava I Am the Resurrection, i resumia en 10 minuts tot el que era la banda. Un altre single, One Love (1989), posaria punt i final a la primera i gloriosa etapa de la banda. A partir d’aquí tot va començar anar per uns altres terrenys, entrant en una guerra amb la seva discogràfica, Silvertone, per anul·lar el seu contracte per poder fitxar per Geffen, a més dels problemes en la gravació del segon disc, procés pel que van passar un gran nombre de productors; tampoc van faltar baralles amb la premsa britànica. Finalment, el 1994 aconsegueixen editar The Second Comming, un disc infravalorat, no acaba d’agradar a ningú, la qual cosa porta tensions entre els membres del grup, fet que comporta desercions: primer Reni, el bateria, i posteriorment, John Squire, guitarra. Això fa que al 1996 Ian Brown i Mani, després d’un nefast concert al Festival de Reading, decideixin acabar amb el grup.

Per cel·lebrar el vintè aniversari de la edició de The Stone Roses, la discogràfica Silverstone ha tornat a posar a les estanteries de totes les tendes discs vàries reedicions de l’àlbum. La primera un CD doble on hi trobem el disc i un segon titulat The Lost Demos, on podem comprovar els procés de gestació de l’àlbum. La segona edició, en vinil amb carpeta doble; i la tercera una espectacular box, que inclou: el vinil, 2 cd’s, un dvd en directe, un llibre de fotografies i una llimona-usb, amb tots els seus singles i les seves cares b en versió digital.

Amb el pas del temps, The Stone Roses ha acabat esdevenint tot un clàssic del pop britànic, a l’alçada de qualsevol nom que us passi pel cap; el seu debut és un dels treballs més influents de tots els temps, marcant les pautes de grups com: Primal Scream, The Verve, The Brian Jonestown Massacre, Oasis o els U2 d’Achtung Baby.

Read Full Post »

The Lovetones “Dimensions”

Segurament els germans Gallagher matarien per firmar un tema com Two of a Kind, o Courtney Taylor i els seus The Dandy Warhols vendrien la seva ànima al diable per tenir una cançó com Journeyman. Els creadors d’aquetes dues joies pop són quatre australians que responen al nom de The Lovetones i que acaben d’editar el seu quart treball, Dimensions. Amics d’ Anton Newcombe, el líder/gurú dels The Brian Jonestown Massacre, qui col·labora en el disc, aquest australians van néixer al 2002, obrint els concerts de Mosrrissey per Austràlia, i han editat un bon grapat de singles i tres albums plens de bones maneres. Però és en aquest nou treball on les composicions del grup han adquirit majors magnituds. S’allunyen de la distorsió per crear unes textures molt properes a les creades pels Beatles de Rubber Soul; Two of a Kind o Look at the Waves són dos bones exemples. També miren a Bowie per composar Song to Humanity, als Byrds més descaradament pop a Journeyman o a Pink Floyd en el tema instrumental que obre el disc, Moonlite Suite. Atrevint-se amb el A New Low in Getting High dels Massacre d’Anton Newcombe, tema que es troba en el disc d’aquests …And This is Our Music, el mateix on varen col·laborar els Lovetones; de fet, la banda de Newcombe és una de les màximes influències d’aquest Dimensions, juntament amb els Beatles de Lennon

.

Sense arribar al nivell dels àlbums de The Brian Jonestown Massacre, aquest Dimensions és un excel·lent treball de pop psicodèlic, senzill en plantejament i concepte, però molt ric en textures i melodies. El resultat és un disc immediat, de temes curts i variants, que un cop arriba a la seva fi es inevitable tornar-lo a punxar.

Read Full Post »

Patrick Wolf i The Go! Team, crònica concert a la Plaça Reial

Una Plaça Reial a reventar acollia una de les jornades del BAM més esperades per un públic cada any més eclèctic i dispers. El panorama de la plaça ideada per Francesc Daniel Molina amb fanals de Gaudí i la Font de les Tres Gràcies eren motius de distracció suficients per aguantar el concert de Patrick Wolf. Com si el personatge de Sacha Baron Cohen, Brüno, hagués decidit muntar un grup i apropiar-se del so del Bowie dels 80’s i 90’s, Patrick Wolf va oferir un concert on el més remarcable era la qualitat de so, i més tenint en compte el que venia després.

The Go! Team va iniciar el concert a les 00.50. Un so lamentable i un soroll espantós per part d’un públic per tot menys per la música no permetia connectar de cap manera amb la banda anglesa. Afortunadament, Junior Kickstart va suposar un gir de 180º. El so es va destaponar finalment i ja no importava res més que les cançons d’una banda divertida i enèrgica liderada per una màquina de ballar i saltar anomenada Ninja, que va aconseguir captar l’atenció d’una audiència que s’ho va passar bomba durant la mitja hora final i demostrar perquè Chuk D va acceptar cantar un dels temes del segon i darrer àlbum dels de Brighton, Proof Of Youth.

Read Full Post »

The Duke And The King: Crònica del concert a la Plaça del Rei

Simone Felice començà el concert parafrasejant la lletra d’ Instant Karma de John Lennon, i el finalitzà amb una memorable versió de Helpless de Neil Young. Aquests són arguments suficients per recordar el concert de The Duke and The King d’ahir a la nit durant molt de temps. La banda liderada per Simone Felice, amb Robert Bird Burke a la bateria, Simi Stone al violí i Nowell Haskins al baix, ha repassat la gairebé totalitat del seu celebrat Nothing Gold Can Stay, amb una pinzellada de The Felice Brothers, la fantàstica Radio Song, amb una versió més accelerada i funkera que l’original, en el que segurament ha sigut el moment del concert, amb permís de la citada Helpless, o de If You Ever Get Famous i Union Street, ambdues sonant meravellosament bé.

Els jocs de veus de tots quatre, sobretot el contrast autènticament Motown que donaven les de Simi Stone i Bird Burke, senzillament impecable. En definitiva, una hora de rock americà, amb una Plaça del Rei a vessar, i per on han sobrevolat des de Johnny Cash fins a Marvin Gaye, des de Bob Dylan fins al carismàtic Simone Felice i els seus The Duke and The King.

Read Full Post »

Pearl Jam “Backspacer”

Els de Seattle han tret el seu novè àlbum, el primer sota el segell Universal/Island Records. Són 11 temes que continuen la línea marcada a l’anterior àlbum, Pearl Jam, amb peces d’aproximadament tres minuts, deixant de banda l’èpica de la qual fins i tot ells es van fartar. Abunden les guitarres poderoses d’ Stone Gossard i Mike McGrady, la contundent base rítmica de Jeff Ament i Matt Cameron, les melodies rabioses d’ Eddie Vedder, temes curts i contundents, però amb espai pels mig temps i les balades; en definitiva, un disc 100% Pearl Jam. El productor és Brendan O’Brien, un veterà del rock. Ell és qui va produïr Vs., Vitalogy, No Code, Mirrorball i Yield, a més de produïr treballs de músics tan diferents com Bob Dylan, Stone Temple Pilots, AC DC, Incubus i Bruce Springsteen.

El so de tota la vida de Pearl Jam queda representat a Gonna See My Friend (a l’alçada de Life Wasted) i Get Some (en la línea de Hail Hail), amb les que s’obre Backspacer. Temes viscerals com Johnny Guitar o el single The Fixer contrasten amb les balades acústiques on Vedder recupera el so de la banda sonora Into The Wild, com Just Breathe (possiblement el millor tema de l’àlbum, amb un aroma Flying Burrito Brothers interessant), Speed of Sound i l’explícita The End. També hi ha espai per sonoritats mig temps típiques de Pearl Jam: Unthought Known, Force Of Nature i Amongst The Waves (l’altre gran moment de Backspacer, un tema molt Glorified G). A Supersonic , amb un aire a Comatose, els Ramones apareixen per tots costats, banda que és una de les influències evidents de Pearl Jam, juntament amb The Who i Neil Young.

I com a petit homenatge a gairebé 20 anys de carrrera, farem una mica de memòria. Pearl Jam són, primer de tot, músics; però també són, en certa manera, activistes. Llur vessant solidària durant aquests anys no passa desapercebuda; recordem les lluites per les entrades amb Ticketmaster, o la participació a discos “de protesta” contra la guerra d’Irak com l’editat al 2008 Body Of War (en el que van participar per exemple Public Enemy, amb la incendiària Son Of A Bush), on van cedir la seva versió en directe de Masters Of War de Dylan, les habituals protestes d’Eddie Vedder contra el govern de Bush, l’ajut i recolzament continuu que van oferir a familiars de les víctimes del fatalment recordat concert de la gira del 2000, etc…

D’altra banda, l’activitat musical dels components de la banda no es limita a Pearl Jam. Mike McGrady era el guitarrista de la superbanda Mad Season, amb qui va gravar l’excels Above. Jeff Ament i Stone Gossard van formar part de bandes il·lustres com Mother Love Bone, Temple Of The Dog i Green River, de qui es rumoreja que poden reunir-se per gravar àlbum. Eddie Vedder ha participat a la banda sonora de Big Fish, sent-ne autor de la premiada Into The Wild, i a àlbums com el You Are Free de Cat Power, per citar un exemple. El bateria Matt Cameron, membre fundador dels desaparescuts Soundgarden, ha participat a àlbums d’ Smashing Pumpkins i de Queens Of The Stone Age.

Pearl Jam es fan grans. De la mateixa manera que es van fer grans els Ramones, The Who i Neil Young. I han sabut envellir i/o evolucionar aliens a la fama, a l’èxit i a aparèixer a més o menys portades de revistes. Van traçar la seva línea, amb patinades i errors, com tothom, però s’han aixecat i han sigut fidels a ells mateixos, mantenint un esperit que els ha permès treure discs de qualitat i dir quatre coses sobre la situació mundial, a més de participar en events benèfics, accions que no estan de més, en els temps que corren. I això no ho pot dir tothom. I després d’un disc com Backspacer, irregular però enèrgic i fins i tot positiu, ho poden dir ben alt.

Read Full Post »