Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Crítica’ Category

Logo BCNCultura.cat

Anuncis

Read Full Post »

stone_roses5La vida de The Stone Roses va ser tan curta com intensa, tan productiva com destructiva, convertint-los en l’última gran llegenda del pop britànic. En només un any, 88-89, van aconseguir definir el pop dels temps futurs, per després caure en l’autodestrucció per culpa del seu propi ego, el mateix ego que a la cap i a la fi els va fer tan grans.

Elephant Stone (1988), el seu tercer single, els va posar en el punt de mira de la crítica musical britànica, veient en ells els futurs herois d’una nova generació. I no n’havia per menys; els gairebé cinc minuts d’ Elephant Stones eren dels millors que s’havien escoltat en el món de la música en els darrers anys, creant una única personalitat: melodies beatlelianes, la psicodèlia de la Costa Oeste americana, l’actitud irreverent i desafiadora dels Sex Pistols, la contundència de Joy Division i l’eufòria rítmica de l’Acid House; havia nascut el so Manchester. Un any després s’editava The Stone Roses, un disc carregat d’himnes amb vocació de clàssics, amb l’ inici captivador d’ I Wanna be Adored, la frenètica She Bangs the Drums i la colorista Made of Stone, temes que van projectar a la banda més enllà de les Ïlles, convertint-se en el grup més important del moment. El mateix any editarien el single Fools Gold, la prolongació necessària del seu debut. El tema comença allà on acabava I Am the Resurrection, i resumia en 10 minuts tot el que era la banda. Un altre single, One Love (1989), posaria punt i final a la primera i gloriosa etapa de la banda. A partir d’aquí tot va començar anar per uns altres terrenys, entrant en una guerra amb la seva discogràfica, Silvertone, per anul·lar el seu contracte per poder fitxar per Geffen, a més dels problemes en la gravació del segon disc, procés pel que van passar un gran nombre de productors; tampoc van faltar baralles amb la premsa britànica. Finalment, el 1994 aconsegueixen editar The Second Comming, un disc infravalorat, no acaba d’agradar a ningú, la qual cosa porta tensions entre els membres del grup, fet que comporta desercions: primer Reni, el bateria, i posteriorment, John Squire, guitarra. Això fa que al 1996 Ian Brown i Mani, després d’un nefast concert al Festival de Reading, decideixin acabar amb el grup.

stone roses 1

Per cel·lebrar el vintè aniversari de la edició de The Stone Roses, la discogràfica Silverstone ha tornat a posar a les estanteries de totes les tendes discs vàries reedicions de l’àlbum. La primera un CD doble on hi trobem el disc i un segon titulat The Lost Demos, on podem comprovar els procés de gestació de l’àlbum. La segona edició, en vinil amb carpeta doble; i la tercera una espectacular box, que inclou: el vinil, 2 cd’s, un dvd en directe, un llibre de fotografies i una llimona-usb, amb tots els seus singles i les seves cares b en versió digital.

the-stone-roses-20th-anniversary-edition-2009Stone-Roses-The-Stone-Roses-C-468821

Amb el pas del temps, The Stone Roses ha acabat esdevenint tot un clàssic del pop britànic, a l’alçada de qualsevol nom que us passi pel cap; el seu debut és un dels treballs més influents de tots els temps, marcant les pautes de grups com: Primal Scream, The Verve, The Brian Jonestown Massacre, Oasis o els U2 d’Achtung Baby.

Read Full Post »

lovetones 1Segurament els germans Gallagher matarien per firmar un tema com Two of a Kind, o Courtney Taylor i els seus The Dandy Warhols vendrien la seva ànima al diable per tenir una cançó com Journeyman. Els creadors d’aquetes dues joies pop són quatre australians que responen al nom de The Lovetones i que acaben d’editar el seu quart treball, Dimensions. Amics d’ Anton Newcombe, el líder/gurú dels The Brian Jonestown Massacre, qui col·labora en el disc, aquest australians van néixer al 2002, obrint els concerts de Mosrrissey per Austràlia, i han editat un bon grapat de singles i tres albums plens de bones maneres. Però és en aquest nou treball on les composicions del grup han adquirit majors magnituds. S’allunyen de la distorsió per crear unes textures molt properes a les creades pels Beatles de Rubber Soul; Two of a Kind o Look at the Waves són dos bones exemples. També miren a Bowie per composar Song to Humanity, als Byrds més descaradament pop a Journeyman o a Pink Floyd en el tema instrumental que obre el disc, Moonlite Suite. Atrevint-se amb el A New Low in Getting High dels Massacre d’Anton Newcombe, tema que es troba en el disc d’aquests …And This is Our Music, el mateix on varen col·laborar els Lovetones; de fet, la banda de Newcombe és una de les màximes influències d’aquest Dimensions, juntament amb els Beatles de Lennon

.

bjm_and_the_lovetones_usa_tour_may_2003

Sense arribar al nivell dels àlbums de The Brian Jonestown Massacre, aquest Dimensions és un excel·lent treball de pop psicodèlic, senzill en plantejament i concepte, però molt ric en textures i melodies. El resultat és un disc immediat, de temes curts i variants, que un cop arriba a la seva fi es inevitable tornar-lo a punxar.

Read Full Post »

thegoteam4_bam09Una Plaça Reial a reventar acollia una de les jornades del BAM més esperades per un públic cada any més eclèctic i dispers. El panorama de la plaça ideada per Francesc Daniel Molina amb fanals de Gaudí i la Font de les Tres Gràcies eren motius de distracció suficients per aguantar el concert de Patrick Wolf. Com si el personatge de Sacha Baron Cohen, Brüno, hagués decidit muntar un grup i apropiar-se del so del Bowie dels 80’s i 90’s, Patrick Wolf va oferir un concert on el més remarcable era la qualitat de so, i més tenint en compte el que venia després.

thegoteam2_bam09

The Go! Team va iniciar el concert a les 00.50. Un so lamentable i un soroll espantós per part d’un públic per tot menys per la música no permetia connectar de cap manera amb la banda anglesa. Afortunadament, Junior Kickstart va suposar un gir de 180º. El so es va destaponar finalment i ja no importava res més que les cançons d’una banda divertida i enèrgica liderada per una màquina de ballar i saltar anomenada Ninja, que va aconseguir captar l’atenció d’una audiència que s’ho va passar bomba durant la mitja hora final i demostrar perquè Chuk D va acceptar cantar un dels temes del segon i darrer àlbum dels de Brighton, Proof Of Youth.

plaçareial_bam09

Read Full Post »

Festes Mercè 2009Simone Felice començà el concert parafrasejant la lletra d’ Instant Karma de John Lennon, i el finalitzà amb una memorable versió de Helpless de Neil Young. Aquests són arguments suficients per recordar el concert de The Duke and The King d’ahir a la nit durant molt de temps. La banda liderada per Simone Felice, amb Robert Bird Burke a la bateria, Simi Stone al violí i Nowell Haskins al baix, ha repassat la gairebé totalitat del seu celebrat Nothing Gold Can Stay, amb una pinzellada de The Felice Brothers, la fantàstica Radio Song, amb una versió més accelerada i funkera que l’original, en el que segurament ha sigut el moment del concert, amb permís de la citada Helpless, o de If You Ever Get Famous i Union Street, ambdues sonant meravellosament bé.

The Duke And The KingThe Duke And The King

Els jocs de veus de tots quatre, sobretot el contrast autènticament Motown que donaven les de Simi Stone i Bird Burke, senzillament impecable. En definitiva, una hora de rock americà, amb una Plaça del Rei a vessar, i per on han sobrevolat des de Johnny Cash fins a Marvin Gaye, des de Bob Dylan fins al carismàtic Simone Felice i els seus The Duke and The King.

Read Full Post »

backspacerEls de Seattle han tret el seu novè àlbum, el primer sota el segell Universal/Island Records. Són 11 temes que continuen la línea marcada a l’anterior àlbum, Pearl Jam, amb peces d’aproximadament tres minuts, deixant de banda l’èpica de la qual fins i tot ells es van fartar. Abunden les guitarres poderoses d’ Stone Gossard i Mike McGrady, la contundent base rítmica de Jeff Ament i Matt Cameron, les melodies rabioses d’ Eddie Vedder, temes curts i contundents, però amb espai pels mig temps i les balades; en definitiva, un disc 100% Pearl Jam. El productor és Brendan O’Brien, un veterà del rock. Ell és qui va produïr Vs., Vitalogy, No Code, Mirrorball i Yield, a més de produïr treballs de músics tan diferents com Bob Dylan, Stone Temple Pilots, AC DC, Incubus i Bruce Springsteen.

El so de tota la vida de Pearl Jam queda representat a Gonna See My Friend (a l’alçada de Life Wasted) i Get Some (en la línea de Hail Hail), amb les que s’obre Backspacer. Temes viscerals com Johnny Guitar o el single The Fixer contrasten amb les balades acústiques on Vedder recupera el so de la banda sonora Into The Wild, com Just Breathe (possiblement el millor tema de l’àlbum, amb un aroma Flying Burrito Brothers interessant), Speed of Sound i l’explícita The End. També hi ha espai per sonoritats mig temps típiques de Pearl Jam: Unthought Known, Force Of Nature i Amongst The Waves (l’altre gran moment de Backspacer, un tema molt Glorified G). A Supersonic , amb un aire a Comatose, els Ramones apareixen per tots costats, banda que és una de les influències evidents de Pearl Jam, juntament amb The Who i Neil Young.

Pearl Jam 2009-2

I com a petit homenatge a gairebé 20 anys de carrrera, farem una mica de memòria. Pearl Jam són, primer de tot, músics; però també són, en certa manera, activistes. Llur vessant solidària durant aquests anys no passa desapercebuda; recordem les lluites per les entrades amb Ticketmaster, o la participació a discos “de protesta” contra la guerra d’Irak com l’editat al 2008 Body Of War (en el que van participar per exemple Public Enemy, amb la incendiària Son Of A Bush), on van cedir la seva versió en directe de Masters Of War de Dylan, les habituals protestes d’Eddie Vedder contra el govern de Bush, l’ajut i recolzament continuu que van oferir a familiars de les víctimes del fatalment recordat concert de la gira del 2000, etc…

pearl jam 2009D’altra banda, l’activitat musical dels components de la banda no es limita a Pearl Jam. Mike McGrady era el guitarrista de la superbanda Mad Season, amb qui va gravar l’excels Above. Jeff Ament i Stone Gossard van formar part de bandes il·lustres com Mother Love Bone, Temple Of The Dog i Green River, de qui es rumoreja que poden reunir-se per gravar àlbum. Eddie Vedder ha participat a la banda sonora de Big Fish, sent-ne autor de la premiada Into The Wild, i a àlbums com el You Are Free de Cat Power, per citar un exemple. El bateria Matt Cameron, membre fundador dels desaparescuts Soundgarden, ha participat a àlbums d’ Smashing Pumpkins i de Queens Of The Stone Age.

Pearl Jam es fan grans. De la mateixa manera que es van fer grans els Ramones, The Who i Neil Young. I han sabut envellir i/o evolucionar aliens a la fama, a l’èxit i a aparèixer a més o menys portades de revistes. Van traçar la seva línea, amb patinades i errors, com tothom, però s’han aixecat i han sigut fidels a ells mateixos, mantenint un esperit que els ha permès treure discs de qualitat i dir quatre coses sobre la situació mundial, a més de participar en events benèfics, accions que no estan de més, en els temps que corren. I això no ho pot dir tothom. I després d’un disc com Backspacer, irregular però enèrgic i fins i tot positiu, ho poden dir ben alt.

Read Full Post »

black crowes before de frostHan tornat, ja era hora, perquè els necessitàvem i molt. En una dècada on la música ja gairebé ha deixat de ser un art, una passió, i s’ha convertit en un producte més de consum, ens urgia l’autenticitat i melomania dels germans Robinson. Aquest Before the Frost és l’antídot ideal, per aquests temps de dubtós nivell musical, juntament amb el Yonder is the Clock de The Felice Brothers, Let the Dominoes Fall de Rancid i The Eternal de Sonic Youth, quatre treballs diferents entre sí peró amb un punt en comú: l’amor per un art i una forma de ser al marge del que hi ha imposat.

The Black Crowes gairebé sempre han menjat a part dintre del panorama musical; van néixer en la pitjor època pel rock d’arrels clàssiques, quan el metal dominava el panorama musical, els corbs negres van debutar amb Shake your Money Maker. Més tard, el grunge era el nou estil de moda, temps en el que van editar les seves dues obres mestres, The Southern Harmony and Musical Companion i Amorica. Cap dels dos moviments van poder amb ells i van ser capaços d’aguantar, i tombar en molts casos, amb els seus brutals i imprevisibles directes, carregats de marihuana i encens, ni més ni menys que els Sonic Youth de Dirty, els Faith No More d’ Angel Dust, els Metallica de l’ àlbum negre, els Nirvana de Nevermind o els Afghan Whigs de Gentelmen. Van aconseguir el respecte de tots ells, encara que no combreguessin amb el seu discurs musical, però si amb una autenticitat a prova de bombes.

La seva irreverència, marcada per la seva arrogància, cap el mainstream i cap a la hipocresia de l’interessat discurs “políticament correcte”, va fer d’ells els autèntics “enfants terribles” del rock; l’ exemple d’ artistes que mai donen el braç a tòrcer. Aquesta actitud amb el temps els va acabar passant factura, juntament amb la relació de Chris Robinson amb Kate Hudson, punt determinant en la carrera dels corbs negres. Si afegim la marxa del guitarrista Marc Ford, tot plegat va acabar per dinamitar el grup. El resultat d’aquesta situació van ser dos mediocres treballs del cantant i un lamentable disc del seu germà Rich.

chrisrobinson5x7chris-robinson

El passat any 2007, The Black Crowes tornaven, després de sis anys separats, amb el correcte, i per moments decepcionant, Warpaint, un treball que sonava més als discs en solitari de Chris Robinson, que no pas al grup. Warpaint, no obstant, és un disc que amb el temps es veu com un pas necessari per arribar a aquest excel·lent, BeforeThe Frost. Amb aquest nou treball, ens trobem amb un disc enregistrat en directe, hàbitat natural de la banda, a uns estudis de la localitat de Woodstock, on la banda va reunir un petit grup de fans perquè assistisin de públic a la gravació del disc, aconseguint un ambient propici per crear el seu millor àlbum des del infravalorat By Your Side.

The+Black+Crowes+crowe_wideweb__470x2840

Good Morning Captain i Been a Long Time, es l’inici esperat per qualsevol admirador de la banda, i del rock en general, dos temes amb aires de The Faces adornats amb els aromes, marca de la casa, de marihuana. A partir d’aquí, el que trobem en els 11 temes que formen el disc, és el que tant havíem trobat a faltar aquest últims anys, els autèntics Black Crowes; els Black Crowes que surten immunes de tots els reptes que s’autoimposin. Ja sigui la música disco, el blue-grass, el funk, el country o la psicodelia made in Beatles, el que finalment fan és regalar-nos el que ja és un dels millors treballs d’aquest 2009 fructífer en àlbums de qualitat. Que bé que hagin tornat. Enormes.

Read Full Post »

Older Posts »